Catalunya en dades

Emergència climàtica

On estem?

La temperatura augmenta a Catalunya a un ritme de 0,25 °C per dècada des del 1950, l’any en què comencen les sèries de dades homogènies del país. En aquests 70 anys, el territori s’ha escalfat 1,8 °C i, els dos darrers anys —2022 i 2023—, han estat els més càlids enregistrats mai. L’increment és transversal a tot el país, i se centra sobretot en els mesos d’estiu, segons es desprèn del darrer Butlletí Anual d’Indicadors Climàtics (BAIC), publicat pel Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) el 2022.

El document constata també com el nombre de dies i nits càlides (en què la temperatura se situaria en el 10% més alt d’un període de referència) han anat en augment en pràcticament totes les estacions meteorològiques del país, mentre que els freds (amb una temperatura que se situaria en el 10% més fred del període) van en declivi. La precipitació diària, en canvi, no mostra cap tendència uniforme al llarg del territori, sinó que varia molt en funció de l’estació meteorològica que la mesuri. Algunes d’elles, la majoria de les quals ubicades a zones muntanyoses on s’ubiquen les capçaleres dels rius que alimenten els pantans, sí que han notat una reducció en la quantitat de pluja caiguda. 

Pel conjunt del país, tot i que ens trobem enmig de la pitjor sequera catalana des que hi ha dades, els registres recopilats pel SMC des del 1950 no permeten garantir que la mitjana de precipitació estigui veient-se reduïda a causa del canvi climàtic. La tendència és negativa, amb un 1,9% menys de pluja cada dècada, però no es pot descartar que la caiguda sigui fruit de l’atzar, segons les observacions publicades al BAIC. El cas de l’estiu és l’únic on hi ha pocs dubtes: cada cop plou menys en aquesta època de l’any a Catalunya.

Tot i que no podem assegurar que estigui plovent menys en general, sí que està plovent de manera diferent. En les darreres dècades, les precipitacions es concentren en episodis cada cop més breus, mentre que la intensitat i durada de les sequeres va en augment, la qual cosa determina l’aigua disponible per al consum.

Les prediccions fetes en el tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya apunten a una continuïtat i magnificació de les tendències que el SMC ha observat fins al moment: la temperatura continuarà pujant i els dies i nits càlides aniran en augment; els dies i nits fredes es veuran reduïts; les sequeres augmentaran en freqüència i intensitat, i els dies de pluja torrencial augmentaran en nombre, concentrant les precipitacions en un espai de temps cada cop més breu. Els models també preveuen, de cara a la segona meitat de segle, que el total de precipitació de Catalunya es vegi reduït.

La reducció dels GEH, estancada des dels anys 90

Per tal de posar fre al canvi climàtic i limitar al màxim l’assoliment de nous rècords, Catalunya ha adquirit una sèrie de compromisos climàtics, entre els quals destaca la neutralitat de carboni per 2050, en línia amb els objectius de la Unió Europea. És a dir, que a mitjan segle el país haurà d’emetre els mateixos gasos amb efecte d’hivernacle com els que pugui absorbir.

El diòxid de carboni (CO₂) és el principal gas amb efecte d’hivernacle (GEH) que està contribuint a l’escalfament global, però altres com el metà (CH₄) o el diòxid de nitrogen (NO₂) també juguen un paper important. Tot i que s’emeten en menys quantitat, el seu potencial d’escalfament és superior al del CO₂. Per a calcular l’emissió conjunta dels GEH, s’empra com a unitat el CO₂, que computa l’equivalent en diòxid de carboni de cadascun dels gasos.

Catalunya, no obstant, no ha reduït les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle respecte al 1990. De fet, les del 2020, any en què van patir una forta caiguda deguda a la pandèmia de la covid-19, van ser un 2,3% més altes que 30 anys enrere, quan l’objectiu que s’havia posat era reduir-les un 20%. El 2021 van tornar a créixer, i les estimacions pel 2023 —encara no hi ha dades oficials, donat que triguen uns dos anys a publicar-se— les segueixen situant lleugerament per sobre de les del 1990, tot i que tornen a veure una tendència decreixent. Catalunya s’ha compromès, de cara al 2030, a emetre un 29% menys que el 1990.

El perfil de les emissions és similar al d’Espanya, però contrasta amb el de la Unió Europea, que ha mantingut una tendència decreixent des del 1990.

El transport, al capdavant de les emissions

Per sectors, la generació i el transport de l’energia és el que més gasos amb efecte d’hivernacle emet al país, en una proporció que sempre ha oscil·lat al voltant del 70%. Els processos industrials són responsables d’en torn al 15%, i l’agricultura (on s’inclou la ramaderia) d’una mica menys del 10. La resta és cosa de la gestió i eliminació dels residus, segons l’Inventari d’Emissions de GEH a Catalunya.

Dins del sector de processament de l’energia (que inclou el transport, les indústries i la pròpia generació, transformació i distribució de l’energia), el transport és el principal responsable de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Les seves emissions han augmentat un 12,4% des de 1990, i representen el 41,5% del sector. A escala general, el transport és el responsable d’un de cada tres quilograms de  CO₂ que emet Catalunya.

En particular, el transport per carretera és el principal emissor. A Catalunya va suposar gairebé el 96% dels GEH enviats a l’atmosfera pel sector l’any 2021, un 40% de les emissions de l’apartat energètic i un 28% del total del país,  segons dades de l’Observatori de la Mobilitat a Catalunya (OMC). 

La mobilitat d’aquell any encara va estar afectada per la pandèmia. Si mirem les dades del 2019, les darreres abans de l’emergència sanitària, la ràtio va ser de gairebé el 95%. A Espanya la tendència és similar: el 92,7% de les emissions del transport l’any 2019 van venir del trànsit rodat, segons dades de l’Observatori de Transport i Logística a Espanya, que depèn del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana.

Cada cop hi ha més vehicles privats

Els turismes privats són la principal font d’aquestes emissions al conjunt de l’Estat. El parc automobilístic català no para de créixer: cada cop hi ha més vehicles privats en circulació, comptant motos i turismes.

Normalment, quan parlem de la contaminació dels cotxes, ho fem des del punt de vista de la seva petjada de carboni, és a dir, quantes emissions de diòxid de carboni o CO₂ emeten a l’atmosfera. En aquest cas, i tenint en compte tot el cicle de vida dels cotxes des de la seva fabricació fins al final de la seva vida útil, els estudis més recents demostren que els vehicles elèctrics emeten menys gasos d’efecte d’hivernacle que els seus equivalents de dièsel o gasolina. Tot i que en la fase de fabricació les emissions de GEH poden ser superiors, al cap d’uns quatre anys les emissions de l’opció elèctrica ja són menors.

Ara bé, això no vol dir que el millor sigui canviar-se el cotxe ara mateix. El canvi només té sentit per a vehicles que tenen entre 15 i 20 anys d’antiguitat, segons les conclusions d’un treball de la Federació Europea del Transport i Mediambient Una substitució precipitada comporta un augment de les emissions degut a les associades a la fabricació del vehicle i la gestió de l’antic com a residu.
En termes de qualitat de l’aire, una revisió de l’Agència Europea del Medi Ambient apunta que el vehicle elèctric pot contribuir a una millora local a les ciutats, però que aquesta possible millora depèn de l’origen fòssil o renovable de l’electricitat.

Les matriculacions de turismes elèctrics i híbrids guanyen cada cop més pes a Catalunya. El 2023 van suposar prop del 14%, segons dades de la patronal.

I quin mitjà de transport emet més gasos amb efecte hivernacle per passatger? Els avions encapçalen aquesta classificació amb una mitjana 192 grams de CO₂ equivalent per cada quilòmetre recorregut i passatger transportat, mentre que els cotxes de dièsel o gasolina emeten 121g de CO₂ per passatger i km, segons les dades de l’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia del Ministeri de Transició Ecològica i Repte Demogràfic. Les motos són el tercer mitjà de transport més contaminant per persona.

Les emissions de l’aeroport 

I si mirem les emissions de l’aeroport? El 2017 a l’Aeroport de Barcelona-El Prat es van produir 323.535 operacions i es van emetre 470.802 tones de CO₂. la gran majoria provinents dels cicles d’aterratge i enlairament dels avions, segons un estudi de Barcelona Regional, l’Agència de Desenvolupament Urbà de la ciutat. Aquesta xifra no té en compte les emissions de bona part del trajecte del vol. Si tenim en compte els trajectes complets, les estimacions es disparen a 7.551.277 tones de CO₂, que equival a més del doble del que va emetre aquell any tota la ciutat de Barcelona.

Pel que fa al port existeixen dues fonts de dades, Barcelona Regional i el propi Port de Barcelona. Ambdues tenen en compte les emissions de les activitats portuàries i dels vaixells en fase de fondeig, maniobra i estada al port, és a dir, quan els vaixells estan més aprop de terra, però ofereixen dades lleugerament diferents. Mentre la primera calcula que les emissions suposen 373.499 tones de CO₂ a l’any, dada que també apareix a la declaració d’emergència climàtica de Barcelona, el Port les xifra en 315.000.

Generació d’energia

Degut al seu pes en la taula d’emissions, la generació de l’energia és un dels punts clau de l’estratègia de la Generalitat de Catalunya per arribar a l’escenari de neutralitat del carboni. El consum energètic al país ha anat en augment en els darrers anys amb dades. El 2019, Catalunya va consumir 25.371 milers de tones equivalents de petroli (tep) d’energia primària. És a dir, aquell any va ser necessària tanta energia com la que dona cremar més de 25 milions de tones de petroli.

Ara bé, gairebé una quarta part (un 23,4%) d’aquesta energia representen pèrdues que es produeixen durant la seva generació, transport i distribució, segons dades de la Generalitat. Un altre 12,7% es destina a usos no energètics, com les indústries química i del plàstic, i un altre 6,9% l’empra el mateix sector elèctric. És a dir que del total d’energia consumida al país, només un 57% s’acaba dedicant efectivament a usos energètics.

El transport és el principal destinatari d’aquesta energia, en una proporció que no ha parat de créixer des del 1990. Aleshores emprava el 37% de l’energia generada a Catalunya. Ara, el 45%.

Amb la idea d’aconseguir la neutralitat de carboni per al 2050, la Generalitat va aprovar l’estiu del 2023 la Prospectiva Energètica de Catalunya 2050 (PROENCAT 2050). Els dos objectius principals són millorar l’eficiència energètica i electrificar el sistema energètic del país.  Per al primer punt, el PROENCAT 2050 contempla reduir el consum d’energia final el 2050 en un 30,3% respecte al 2017, deixant-lo per sota de les 10.000 ktep. Pel segon, apunta a descarbonitzar un sector dominat pels combustibles fòssils, donant cada cop més pes a les energies renovables, que encara són testimonials en el mix energètic del país, segons el Balanç Energètic de Catalunya del 2019, el darrer disponible.

Energies renovables, a la cua

Les renovables van suposar el 2019 el 5,4% del consum d’energia primària, i un 9,9% de l’energia final. El PROENCAT 2050 demana que el seu pes en l’energia final fos del 20% el 2020, del 42% el 2030, i del 98,8% pel 2050.

Catalunya va ser la segona comunitat on l’energia renovable va tenir menys pes respecte al seu total d’energia elèctrica produïda, només per darrere d’Illes Balears. Al conjunt de l’Estat espanyol, en canvi, un 50,3% de l’energia generada va ser d’origen renovable, un percentatge que va pujar al 87,5% en el cas de Castella i Lleó, el territori on la producció verda va tenir més pes.

Aquest fet contrasta amb la potència renovable instal·lada al país, és a dir, la capacitat per generar energia a partir de fonts renovables. Amb un 31% de potència instal·lada, Catalunya és la sisena comunitat on els megawatts per produir energia verda tenen menys pes respecte a la seva potència total (renovable i no renovable). La mitjana de l’estat espanyol és d’un 59,2%.

En els darrers cinc anys, Catalunya és la cinquena comunitat autònoma que menys megawatts per generar energia renovable ha instal·lat. Entre el 2018 i el 2023, ha instal·lat 138 megawatts renovables, mentre que, en el mateix període, Castella-la Manxa n’ha instal·lat 6.138, convertint-se en la comunitat que més ha instal·lat a tot l’Estat. Madrid no ha instal·lat cap megawatt renovable des del 2018.

Donat l’objectiu de l’electrificació del sistema energètic, la implantació de renovables esdevé clau per complir els objectius marcats pel PROENCAT. Tanmateix, aquestes fonts van generar només el 15% del total d’electricitat consumida a Catalunya el 2023, segons dades provisionals de Red Eléctrica, l’empresa encarregada de gestionar el sistema de subministrament elèctric espanyol. Així ho vàrem explicar aquí. La proporció gairebé no ha variat des del 2010, segons recull l’Institut Català de l’Energia.

El 19 de maig de 2022 va entrar en vigor el decret 24/2021, destinat a agilitzar la tramitació de projectes renovables al país. Des d’aleshores, la Generalitat ha autoritzat més d’un centenar de plantes fotovoltaiques i eòliques que sumen gairebé 1.700 MW de potència, segons es desprèn del Visor sobre l’estat de tramitació ambiental dels projectes d’energies renovables a Catalunya. Hi ha al voltant de 200 altres projectes en tramitació que, en cas de ser aprovats, sumarien altres 2.100 MW de potència a la xarxa renovable.

Una narrativa desinformativa contrària a l’aplicació de les plaques fotovoltaiques denuncia que l’aplicació d’aquests projectes treurà terres als agricultors, però és enganyosa. Inclús en el supòsit que totes aquestes instal·lacions se situessin en terrenys ara per ara destinats a la pràctica agrícola, ocuparien una proporció ínfima, que no arribaria ni a l’1%.

Està previst que les noves instal·lacions fotovoltaiques aprovades ocupin al voltant de 2.300 hectàrees de territori, la qual cosa representaria al voltant del 0,2% de les terres agrícoles catalanes, segons dades d’Idescat del 2016, les darreres disponibles. Unint-hi els projectes en tramitació, l’extensió total seria una mica més del doble, al voltant de 4.800 hectàrees, un 0,4% del terreny que Catalunya destina actualment a la pràctica agrícola.

D’on surt l’electricitat que consumim els catalans? 

L’energia nuclear n’és la principal font, amb un pes creixent en el mix elèctric. Les centrals havien estat l’origen d’entre el 50 i el 55% de l’electricitat catalana, però en els darrers anys el seu pes s’ha incrementat fins a fregar el 60% el 2023, segons l’estimació provisional de Foro Nuclear, el conglomerat d’empreses i organitzacions que vetllen pels interessos d’aquesta indústria a l’estat. La resta prové de la crema de combustibles fòssils.

L’energia nuclear sempre està envoltada d’un halo de perillositat, però la certesa d’aquesta associació depèn de com definim la paraula “perill”. Si ens centrem en la quantitat d’incidents i de persones que han mort en conseqüència, la xifra és petita, al nivell de les energies renovables; ara bé, si l’entenem com el perill potencial que pot tenir un accident, la perillositat es dispara. Ho vàrem explicar aquí.

Avaluant el risc, és molt perillós si passa un accident, però la probabilitat de que passi és molt baixa.
Un altre mite recurrent al respecte és que les centrals han sobrepassat el límit d’anys de funcionament que es considera segur. Però en realitat tal límit no existeix. Vam desmentir aquest i altres mites aquí.