No només és “l’opinió” d’experts: com ha arribat la comunitat científica mundial a un acord respecte a l’origen del canvi climàtic

Estan circulant per xarxes socials missatges que qüestionen l’origen antropogènic del canvi climàtic. Ho fan amb una narrativa que no és nova i que ressorgeix de tant en tant, que afirma que, en realitat, el consens sobre l’autoria de l’ésser humà respecte al canvi climàtic no existeix.

Els qui neguen aquest acord esgrimeixen diverses raons: en alguns casos, critiquen la metodologia dels estudis; en altres, argumenten que la culpa és del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) —grup d’expert del canvi climàtic més reconegut mundialment—, que “compra l’opinió” dels climatòlegs perquè diguin que hi estan a favor; fins i tot denuncien que hi ha veus dissidents dins de l’àmbit de la ciència que neguen que això sigui així, i que són silenciades.

És habitual que els mitjans, per indicar el consens científic, referenciïn únicament com a font d’autoritat un estudi publicat el 2013 per un grup de científics liderat per John Cook, actualment investigador al Centre per al Canvi de Comportament de la Universitat de Melbourne (Austràlia). En aquest, després de processar gairebé 12.000 estudis sobre canvi climàtic, van determinar que el 97,2% recolzava d’una manera o altra que el canvi climàtic actual té l’origen en l’activitat humana. El treball va rebre una àmplia difusió als mitjans, i també per part de polítics com Barack Obama, expresident dels Estats Units.

Un estudi (encara que sigui molt important) no és suficient

Cada cert temps, l’estudi esmentat és citat als mitjans per reforçar la idea d’aquest consens, però no és l’únic que va arribar a aquesta conclusió. Altres previs, com aquest del 2009 basat en enquestes a experts, o aquest del 2010 que va analitzar les declaracions públiques de científics experts al camp, també van donar xifres similars sobre l’opinió dels experts. I aquest, del 2021, i de la metodologia del qual ja hem parlat prèviament, va determinar que hi havia un consens de més del 99% processant més de 80.000 estudis sobre clima.

Les diferents investigacions “van utilitzar mètodes independents per arribar a una conclusió consistent”, indica Verificat Cook. Quan això passa, afegeix, “podem estar més segurs que la nostra comprensió científica és sòlida”.

A més, aquests estudis representen la postura de científics, la qual no apareix d’un dia per l’altre, sinó que es gesta en funció de tota l’evidència científica disponible i que s’ha acumulat al llarg dels anys. És el que es coneix com a consens científic, és a dir, “l’opinió compartida per una gran majoria de científics basada en la interpretació i anàlisi de dades i proves recopilades al llarg d’investigacions rigoroses i estudis científics publicats a través de revisions per parells”, indica a Verificat Darío Redolat, meteoròleg i consultor en canvi climàtic i meteorologia a la Fundació per a la Investigació del Clima (FIClima).

Què van mesurar exactament? En primer lloc, la presència de gasos d’efecte hivernacle (GEH) a l’atmosfera lliure —punts elevats i aïllats de grans ciutats— per avaluar la contribució antropogènica des de l’inici de l’edat industrial i estimar l’avaluació a futur a partir de la generació de models climàtics”, exposa Redolat, que afegeix que aquests models van ser completats amb variables procedents de la “hidrosfera, criosfera, biosfera, o la litosfera” —diferents elements del sistema climàtic—, entre d’altres. A més, es van fer altres anàlisis d’impacte d’aquestes variables, o dit d’una altra manera, de com la presència d’aquests gasos va alterar els registres geològics, biològics, etc., així com de com va pertorbar la presència de gel a les glaceres, o va canviar els ecosistemes, etc.

“La pràctica totalitat d’aquests estudis duts a terme durant els darrers 50 anys apunta en la mateixa direcció: l’origen humà de l’increment actual i extremadament ràpid en termes geològics –100 anys actualment vs. 10.000 o 100.000 anys, que portaria una variació d’aquesta magnitud per causes naturals segons els registres fòssils— a causa de l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle”, conclou.

Tot, tenint en compte el volum d’estudis que s’han publicat per arribar a aquesta conclusió, que els experts estimen entre 4.000 i 10.000 “cada any” des de la dècada dels 70, afegeix Redolat.

A això se li suma, a més, que “les opinions que neguen el canvi climàtic [i el seu origen antropogènic] són minoritàries”, tal com indica Verificat Carlos Tabernero, professor del Departament de Filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) , membre de l’Institut d’Història de la Ciència i coordinador del màster en Història de la Ciència.

El posicionament de les societats científiques

El cada vegada més gran corpus d’estudis científics que indiquen que el canvi climàtic és real i que l’origen és antropogènic ha propiciat que les societats científiques de tot el món es pronunciïn sobre aquest assumpte. No són estudis en si mateixos, però sí declaracions públiques que manifesten el posicionament que tenen les acadèmies nacionals de ciències de tot el món, i que es basen en l’evidència científica sobre el tema.

Un exemple és aquesta declaració de nombroses acadèmies de les ciències de tot el planeta, que el 2001 van publicar un comunicat que va reproduir Science en què assenyalaven, ja aleshores, que les activitats humanes estaven contribuint negativament al canvi climàtic global. El van seguir d’altres similars, com aquest de 2005, aquest de 2009 publicat per l’Associació Nord-americana per a l’Avanç de la Ciència (AAAS, per les sigles en anglès), aquest de 2010 del Consell Interacadèmic (IAC), o aquest publicat el 2015 per la Royal Society del Regne Unit.

La conclusió de l’IPCC

A més de tot això, hi ha els informes de l’IPCC, que són els documents sobre ciència del canvi climàtic més fiables que hi ha fins ara. I ho són, en primer lloc, perquè són redactats i revisats per milers de professionals de la ciència de tot el món, i perquè, en segon lloc, abans de ser publicats, travessen un procés de revisió intens que compta amb la participació tant de científics com de dirigents polítics de tot el món. Un cop aquest document surt a la llum, significa que tant els uns com els altres estan d’acord amb allò que aquest document assenyala, gaudint així d’acceptació internacional i interdisciplinària.

En el cas de l’origen del canvi climàtic, els informes assenyalen des de fa anys que el seu origen és principalment humà. A l’últim fins ara, l’organisme assenyalava que el paper de l’ésser humà en aquest canvi climàtic és “inequívoc”. Amb l’anàlisi van publicar una gràfica, la primera que apareix a l’informe, que mostrava què hauria passat amb les temperatures si l’ésser humà no hagués intervingut. El resultat, que mostrem tot seguit, és clar: la influència de l’ésser humà és un debat superat dins de la comunitat científica.

Les minories “silenciades”

Un pot pensar que les altes xifres de consens són perquè les veus contràries no es tenen en compte per valorar l’opinió sobre aquest assumpte, però res més lluny de la realitat. Un exemple és que en estudis com el del consens del 99% sí que es van tenir en compte les anàlisis escèptiques, però eren una minoria: en van trobar 31 entre els 88.000 processats a través de diferents mètodes d’anàlisi. Altres estudis sobre com són aquestes publicacions han determinat que contenen errors metodològics fatals, com ara cherry picking, falses dicotomies i mètodes estadístics inapropiats.

Un altre exemple són els informes de l’IPCC, que es redacten fent servir l’aportació d’experts climatòlegs de tots els àmbits, i després passen per un procés de revisió en què pot participar qualsevol persona amb coneixement acreditat sobre el tema. Als documents apareixen comentaris de tota mena, però perquè siguin tinguts en compte i afegits a la versió final han de venir acompanyats de proves. Tant els comentaris com les respostes dels editors poden ser consultats a la web de l’IPCC.