Per què els informes de l’IPCC són els documents més fiables que hi ha sobre el canvi climàtic
Per què els informes de l’IPCC són els documents més fiables que hi ha sobre el canvi climàtic
Què s’ha dit?
Que l’IPCC, el grup d’experts del canvi climàtic més reconegut a escala mundial, és una guingueta de polítics o que els seus científics estan comprats.
Què en sabem?
L’IPCC és un organisme independent del qual formen part científics de tot el món vinculats al clima, i que a més gaudeix de l’autoritat més gran quan es tracta d’abordar aspectes sobre aquest tema.
"Guingueta de polítics", científics que "estan comprats", un grup amb "enorme corrupció", un director que és "un petrolier"… Aquestes són algunes de les afirmacions que aboquen diversos pòdcasts de desinformació climàtica respecte a l'IPCC, o Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic, l'entitat científica líder a l'avaluació del canvi climàtic.
Aquestes afirmacions incrementen la desconfiança sobre aquest organisme que té com a objectiu avaluar el grau de certesa dels estudis relacionats amb el canvi climàtic per facilitar el treball dels responsables polítics perquè puguin prendre decisions basades en l'evidència científica. Més de 1.100 experts i expertes formen part d’aquest consorci i la seva funció és confeccionar informes que determinin el grau d’evidència i de confiança al voltant de diferents aspectes relacionats amb la ciència climàtica per oferir una visió global.
L'IPCC es va formar "per entendre el canvi climàtic, les seves repercussions i riscos futurs, així com les opcions que hi ha per adaptar-s'hi i atenuar-ne els efectes", segons indica la seva web. És a dir, que el treball de l'IPCC no consisteix a fer investigacions pròpies, tal com indica el mateix grup, sinó a publicar informes on s'exposen tant coneixements ja consolidats —és “inequívoc” que l'ésser humà ha influït en el canvi climàtic actual — com a temes que continuen sent objecte d'estudi, com el paper de l'urbanisme en l'adaptació climàtica.
Per explicar-ho de forma més senzilla, la seva activitat consisteix a fer una avaluació a l'estil de les metaanàlisis o revisions sistemàtiques, és a dir, recopilant tota l'evidència científica disponible sobre un tema per avaluar el grau d'evidència —quants estudis sobre aquest tema hi ha —i confiança respecte a aquest —quants d'aquests estudis donen lloc a la mateixa conclusió—.
Un organisme desconegut
L'IPCC va ser creat el 1988 per l'Organització Meteorològica Mundial (OMM) i el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), i s'estructura en tres grups de treball, cadascun dels quals investiga sobre una àrea concreta: les bases físiques del canvi climàtic (WGI, en anglès); els seus impactes, adaptació i vulnerabilitat (WGII) i avenços sobre la mitigació (WGIII). Cada grup publica un informe cada 2-3 anys redactat entre 10 i 20 científics de referència en els seus camps.
L'elaboració dels capítols no sempre és igual, sinó que "depèn dels autors de l'equip i de com treballin plegats", indica a Verificat Anna Pirani, líder del Grup de Treball I de l'IPCC, encarregat d'avaluar la ciència física del canvi climàtic. L'experta destaca que les conclusions que s'extreuen de cada debat, en què els científics plantegen preguntes o qüestionen una afirmació concreta basada en els estudis no parteixen que “cada autor hagi de proporcionar una declaració”, sinó que ho fan de forma conjunta, és a dir, buscant el màxim consens entre ells.
Al final, del que es tracta és que el grup de treball de cada informe consulti conjuntament “la literatura rellevant” disponible sobre l'assumpte per després discutir-hi i “arribar a una declaració d'avaluació”, indica Pirani.
El primer esborrany i l'edició en obert
Després de la confecció de l'informe es publica el primer esborrany, conegut com a segon avantprojecte d'informe. És en aquest punt on qualsevol que es postuli per revisar l'informe ho pot fer, tal com indica en una entrevista Eloy Sanz-Pérez, professor titular de la del departament de Tecnologia Química, Energètica i Mecànica de la Universitat Rey Juan Carlos (URJC), a Madrid, i revisor expert de l'últim informe de l'IPCC: “El procés de revisió és obert, pràcticament […] qualsevol persona amb coneixement acreditable sobre el tema és acceptada com a revisor”.
Posteriorment, aquestes declaracions se sintetitzen en resums l'esborrany dels quals és enviat juntament amb el segon avantprojecte de l'informe (és a dir, un resultat del primer amb les modificacions plantejades pels revisors experts) per ser examinat tant per gestors i representants polítics, com, de nou, els revisors experts.
A l'hora de revisar, els experts i els governs fan comentaris que “han de passar pel filtre dels editors, i els editors han de respondre un per un a aquests comentaris, encara que siguin una bestiesa”, afegeix Sanz. Tant els comentaris com les respostes dels editors poden ser consultats a la seva pàgina web.
Qui està dins de l'IPCC?
La selecció dels candidats la fan els governs que formen part de les Nacions Unides i les organitzacions observadores de l'IPCC —entitats sense ànim de lucre qualificades per tractar els temes abordats per l'IPCC, i seleccionades pel mateix organisme— i són escollits posteriorment a funció dels coneixements. Dins del grup, el perfil dels professionals és variat. Els grups d'autors també poden incloure experts de la indústria i organitzacions sense ànim de lucre que aporten "una perspectiva valuosa", assenyala l'organització, a l'avaluació.
Segons assenyala l'organisme, intenten tenir un balanç molt equilibrat tant en el nombre de dones i homes que compon el grup com en els diferents graus d'experiència en l'elaboració d'informes, punts de vista, antecedents científics i nacionalitats. Si bé és cert que “la diversificació dels autors de l'IPCC cada any ha estat molt millor”, segons indica a Verificat Vanesa Castan, experta en Urbanisme Climàtic de la Universitat de Sheffield (Regne Unit) i membre del WGII, al grup continua havent-hi “moltes desigualtats”. L'activitat d'aquests experts és voluntària i no reben cap mena d'aportació econòmica.
No hi ha certeses absolutes, només probabilitats
En general, els resultats dels assaigs climàtics són probabilístics i maneguen un nivell alt d'incertesa. Això vol dir que en les seves anàlisis no determinen si alguna cosa passarà o no, sinó quina és la probabilitat que això passi. Per això, en alguns paràgrafs de l'informe es poden llegir paraules com virtualment segur (virtually certain) —entre un 99 i 100% de probabilitat que passi— o excepcionalment improbable (exceptionally unlikely) —entre un 0 i un 1% de probabilitat de què passi—.
A l'anàlisi, els autors també determinen el grau de confiança respecte als resultats dels diversos estudis, així com el grau d'acord de la comunitat científica basant-se a més a més “en la quantitat d'evidència que hi ha sobre el tema”, tal com indica a Verificat Elena López-Gunn, geògrafa especialitzada en mitigació climàtica i part del WGIII.
"No pots agafar un simple article", indica Sanz. "El que se sol fer, i és així com es presenta el resultat, és veure quant cos de treball hi ha sobre un tema, és a dir, quants articles hi ha sobre això" per respondre la pregunta sobre si l'evidència és limitada, mitjana o sòlida respecte a cada assumpte.
A més de la quantitat de temes, els experts també mesuren el consens sobre un assumpte, ja que “no és el mateix que hi hagi 100 articles i que els 100 diguin el mateix, que n'hi hagi 100, però només 50 diguin una cosa, i 50 la contrària”, perquè aquí, subratlla l'expert, “per molts que n'hi hagi, si tenen un nivell d'acord baix, les conclusions no tenen un nivell de confiança molt important”.
Per exemple, el consens respecte que les activitats humanes han portat a un augment de les temperatures globals mitjanes és pràcticament total, mentre que altres assumptes com la definició de conceptes com sequera, en tractar-se d'un concepte relatiu, o urbanisme, que són encara objecte de debat dins de la comunitat científica.
També passa sovint que, “quan hi ha alguna cosa molt polèmica, al final el que passa és que es treu de l'informe”, indica Castán, perquè “si és polèmic, serà perquè no hi ha prou evidència”.
Pirani conclou que la confecció dels informes és un procés “lent, perquè ha de ser robust”, i per això la bona notícia és que “quan acabes, tens un document que és extremadament poderós, perquè ja no hi ha discussió de les conclusions. I és així com l'IPCC ho ha estat fent durant 30 anys”, convertint-se en l'entitat de referència sobre canvi climàtic i essent referenciada per multitud d'autors als estudis sobre el tema.