Elena Francis: per què és important conèixer les fonts?

És difícil ser crítics davant continguts que trobem a les xarxes quan ens desperten emocions molt fortes arrelades en les nostres creences, però és justament en aquests moments quan cal que ens aturem abans de compartir i ens preguntem: qui hi ha darrere de la informació? Si la font no és fiable, aleshores podem descartar-la directament. La Càpsula 2: Verifiquem amb 4 preguntes de la nostra proposta didàctica ens dona les eines per decidir en quines fonts podem confiar.

A internet la font és fàcilment manipulable i l’autor es pot amagar rere un perfil anònim o, fins i tot, fals. Per això és important que ens preguntem qui hi ha al darrere de la informació. Però les persones falses, igual que la desinformació, no són un invent d’internet. Aquest és el cas del Consultorio para la mujer de Elena Francis, un programa de ràdio emès entre els anys 1947 i 1984 on les oients enviaven consultes per rebre el consell d’Elena Francis. 

El consultori va esdevenir un espai de confiança i Elena una confident amb qui compartir les inquietuds i els problemes més íntims de les oients. Oients joves escrivien sobre els nois que els agradaven, altres confessaven secrets o, fins i tot, demanaven consells de salut. Encara més, si les oients no volien que la seva consulta fos pública, podien demanar a Elena Francis que els enviés una carta. Resulta, però, que rere la figura de la confident no hi havia la dona que les oients esperaven, sinó tot un grup d’ideòlegs i guionistes propers al règim franquista. 

La importància de saber qui ens està parlant

Les respostes a les consultes s’escrivien d’acord amb els interessos de la Sección Femenina de la Falange. La seva ideologia conservadora es construïa al voltant de la idea que la dona era submisa al seu marit i responsable de l’estabilitat del matrimoni. Si el que les oients confessaven se sortia de les idees morals franquistes, els consells d’Elena Francis eren una manera de reconduir-les. 

Aquest, però, va ser només un dels interessos del Consultorio. L’any 1950, un mes abans de la primera emissió del programa, va néixer l’Instituto de Belleza Francis. La directora i muller del propietari, Francisca Bes Calbet, va ser una de les creadores del personatge d’Elena Francis, juntament amb Àngela Castells (representant de la Sección Femenina a Ràdio Barcelona). Així doncs, a més d’alliçonar les oients, Elena Francis era també una eina per vendre productes de bellesa. 

Identificar fonts fiables

Cal que siguem capaços de saber qui hi ha darrere de la informació en cada moment per poder distingir els falsos experts dels reals. Especialment, ens hem de preguntar qui està parlant quan mirem un anunci. La indústria de la publicitat va ser la responsable d’Elena Francis i ho és també de molts dels missatges enganyosos que ara trobem a internet i les xarxes. 

Preguntar-nos quina és la motivació darrere aquell contingut també ens pot ajudar a decidir si la font és fiable o no. Si l’objectiu és vendre un producte, és possible que doni dades esbiaixades. A través del consultori i del personatge d’Elena, l’Instituto de Belleza Francis va guanyar-se la confiança de les oients i se’n va aprofitar per fer negoci. Sempre és important que identifiquem les fonts per decidir si són de confiança o no, especialment si el contingut està patrocinat per una empresa que ens vol vendre alguna cosa. 

Avui en dia trobem moltes empreses que segueixen un model semblant al d’Elena Francis. Per exemple, aquesta notícia sobre la sostenibilitat dels viatges en avió on s’explica un suposat avenç tecnològic. Però, qui hi ha darrere de la informació? Si ens mirem l’article amb atenció, veurem que el contingut està patrocinat per Repsol, una empresa petroliera amb interessos en el sector del transport. 

Moltes estafes a les xarxes fan servir el mètode d’entrevistes amb falsos experts o la imatge de persones famoses per enganyar els usuaris. Els falsos experts són una de les estratègies més utilitzades en la difusió de desinformació. Un doctor en ciències ambientals pot ser una font de confiança per parlar de gasos amb efecte d’hivernacle, però no és un expert en malalties cardiovasculars. No només ens cal decidir si podem confiar en la font o no, també hem de tenir en compte el seu camp d’expertesa i determinar si és una autoritat en la matèria del contingut. 

Les eines de cerca avançada o el mètode de la lectura lateral són molt útils per determinar si una font és de confiança o no. Anomenem “lectura vertical” a moure’s per una pàgina web, mirar si l’aparença en general és seriosa i llegir l’apartat destinat a parlar de si mateixa. Tanmateix, si el contingut és fals, potser la informació que el web dona sobre ell mateix també ho sigui. Aquest mètode és un punt de partida, però no és suficient, i per això fem servir la “lectura lateral”. Quan fem una lectura lateral, sortim de la pàgina per veure allò que altres fonts autoritzades diuen sobre el web. D’aquesta manera, abans i tot de verificar els continguts, podem comprovar l’experiència de la font en la matèria i decidir si és de confiança o no. 

A mesura que anem posem en pràctica aquest procés —lectura lateral, validar les fonts i descartar aquelles que no són fiables— anem construint la nostra xarxa de confiança. Amb el temps, aquesta serà més rica i diversa. 

Balsebre, A. & Fontova, R. (2018) «Las cartas de Elena Francis», Ediciones Càtedra.