Les dades i la llei no avalen la suposada “islamització” de què parla Vox

Les dades i la llei no avalen la suposada “islamització” de què parla Vox

Què s’ha dit?

La islamització de Catalunya creix a un ritme imparable.

Què en sabem?

El nombre de creients musulmans a Catalunya ha crescut en els últims anys, però el d’altres religions minoritàries també. A més, la Constitució garanteix que no es pot imposar la llei islàmica a l’estat espanyol.

El president del grup parlamentari de Vox a Catalunya, Ignacio Garriga, va afirmar al ple del 3 de febrer que la “islamització de Catalunya creix a un ritme imparable”. No hi ha una manera clara de quantificar el concepte d’islamització, però diferents indicadors mostren que la religió musulmana no ha augmentat més que altres religions presents a Catalunya i els experts apunten que la llei islàmica no es pot imposar a l’estat espanyol. 

"La islamització de Catalunya creix a un ritme imparable i la persecució dels que s'oposen a aquest mateix procés ja és irreversible"

Ignacio Garriga, Vox

No és el primer cop que Ignacio Garriga fa referència a la “islamització” de Catalunya. De fet, durant la campanya de les eleccions autonòmiques del 2021, Vox ja va viralitzar un vídeo que portava per títol “Stop Islamització”. En aquella ocasió, al debat electoral de La Vanguardia, Garriga va presentar la “islamització” com un dels principals problemes dels catalans, quan vam verificar que no era així, ja que en aquell moment, segons el baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, el que més preocupava als catalans era la sanitat, la insatisfacció política i les relacions entre Catalunya i Espanya. 

Què vol dir islamitzar?

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans “islamització” ve d’”islamitzar”, que pot tenir tres significats: convertir a l’islam, adoptar la religió, els costums i la cultura islàmics o aplicar la llei islàmica. Avi Astor, doctor en Sociologia i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, explica a Verificat que quan es parla d’islamització no es parla únicament en un sentit numèric, sinó d’una voluntat “d’imposar la xaria (llei islàmica) o els fonaments islàmics” en una regió determinada, un fet que “a Catalunya no està passant”. Així també ho confirma el professor de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona, David Moya, que diu que “no podem parlar d’islamització en l'àmbit públic” perquè la constitució i l’estat de dret regulen molt bé quins són els molt limitats àmbits en els quals la religió pot condicionar l’actuació dels poders públics, i fins i tot en l’espai privatiu dels ciutadans -ni tan sols dels fidels d’aquesta religió- les normes religioses tenen un espai molt restringit per a imposar obligacions jurídiques. Hem preguntat al grup parlamentari de Vox a què es referia el seu president en aquesta ocasió al dir “islamització”, però en el moment de publicar aquesta verificació no hem obtingut resposta. 

A Europa “gran part de les migracions han estat de musulmans” i això fa que la “religió històricament hagi estat un marcador de diferències socials i culturals”, a diferència dels Estats Units, recau sobre els aspectes racials, segons explica Avi Astor. No obstant això, l’expert afirma que “el creixement en si mateix no vol dir que les llibertats i la cultura europea estiguin en perill”.

L’evangelisme, segona religió amb més adeptes

Les persones que identificaven l’islam com la seva religió han augmentat en 0,3 punts (d’1,1% a 1,4%) entre 2014 i 2020, mentre que les que s’identifiquen amb la religió catòlica han augmentat 1 punt i mig (de 55,1% a 56,6%), segons el baròmetre específic que fa el CEO sobre aquesta qüestió des del 2014. El juny de 2016 i el novembre de 2019 van ser els mesos en què més persones van contestar que identificaven l’islam com la seva religió, un 2,1%. 

Més enllà de la religió catòlica, la segona amb més adeptes a Catalunya segons el baròmetre és el cristianisme evangèlic o protestantisme (2,3%), seguida de l’islam (1,4%), el budisme (0,7%), els testimonis de Jehovà (0,4%), el cristianisme ortodox (0,1%) i el judaisme (0,1%). Ara bé, un 24,4% dels enquestats de l’últim baròmetre del 2020 va dir que s’identificava amb l'ateisme i un 10,9% amb l’agnosticisme. 

“El creixement més important de totes les minories religioses va ser entre finals dels anys 90 i el 2009”, coincidint amb la crisi econòmica, explica Astor. Tot i que des de llavors el nombre de població estrangera ha continuat pujant, i això pot haver provocat un augmentat del nombre de creients de credos diferents al catòlic, Astor afirma que “l’islam no està creixent més que altres religions minoritàries i no podem parlar d’una islamització”. 

De fet, els musulmans, en la línia d’altres religions, cada vegada se secularitzen més o tenen una relació més individualitzada amb la religió, segons apunta un article de l’IEMed i un estudi de la Universitat Lliure de Brussel·les. El mateix estudi confirma que menys d’un 10% dels musulmans enquestats a Bèlgica rep alguna influència de predicadors o líders religiosos.

Un 36% dels musulmans són espanyols

Entre les 10 nacionalitats més presents a Catalunya, només dues, Marroc i Pakistan, corresponen a països on l’islam és la religió majoritària.

Segons l’Estudi Demogràfic de la Població Musulmana el 2020 hi havia 607.363 musulmans a Catalunya, un 36% dels quals tenia nacionalitat espanyola i un 63% nacionalitat estrangera. Segons el mateix estudi de l’any 2004 a Catalunya hi havia 163.958 musulmans, per tant, en els últims 16 anys el nombre de creients de l’islam s’ha triplicat.

Cal destacar que aquestes dades fan referència a una aproximació estadística que fa la Unió de Comunitats Islàmiques d’Espanya (UCIDE) i l’Observatori Andalusí en funció del nombre de persones de 29 nacionalitats de països que formen part de l’Organització de la Cooperació Islàmica, una entitat que “protegeix els interessos del món musulmà i promou la pau i harmonia internacional”.

No obstant això, com que no hi ha dades oficials per religió a Espanya ni a Catalunya no podem comparar aquest augment de la població musulmana amb el d’altres religions. El que sí que indica un estudi del Pew Research Center és que la població musulmana augmentarà a Europa en els pròxims anys i el 2050 podria representar entre un 7,4% i un 14% de la població europea, segons les estimacions que fa aquest centre.

Centres de culte

En la mateixa línia que el baròmetre, després de la religió catòlica, que és la que aglutina el 80% dels centres de culte de Catalunya, l’evangelisme és el segon credo amb més centres i el qual ha experimentat un augment més gran en els últims 16 anys: el 2020 hi havia 447 esglésies protestants/evangèliques més que el 2004, un increment del 131%. En canvi, els centres de culte islàmics també han augmentat en aquest període, però en menor mesura. El 2004 hi havia 139 mesquites a Catalunya i el 2020 n’eren 284, un 104% més, segons les dades del mapa religiós de Catalunya elaborat pel departament de justícia de la Generalitat.

La llei islàmica no es pot imposar a Catalunya

Des del punt de vista jurídic dir que Espanya o Catalunya “s’està ‘islamitzant no té gaire recorregut” perquè l’Estat és aconfessional i per tant cap religió, ni tan sols la catòlica, tradicional a Espanya, i immensament més influent en la esfera pública i privada que cap altra pot imposar de manera general obligacions jurídiques als ciutadans, segons explica el jurista David Moya a Verificat. 

La Constitució de 1978 estableix que Espanya és un país aconfessional un model que és d’aplicació també a Catalunya com va ratificar la sentència 31/2010 en rebutjar per a Catalunya un model diferent fonamentat en la laïcitat. Això vol dir que, segons la mateixa constitució, “cap confessió tindrà caràcter estatal” (article 16). No obstant això, el mateix article esmenta la religió catòlica, l’única que surt expl·lícitament a la constitució, per dir que els poders públics mantindran les “relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions”. “Per una banda, existeix una separació de l’església i l’estat i, per l’altra, una exhortació a la cooperació entre institucions i religions”, explica Moya

Aquesta cooperació, establerta en els coneguts com a Acords de Cooperació (negociats i posteriorment aprovats per una llei de Les Corts, excepte amb la catòlica que són tractats internacionals amb el Vaticà), són els que poden obrir la porta a que es pugui reconèixer un cert espai d’acció de les confessions religioses  a Espanya en àmbits d’actuació del poder públic on la prestació de serveis religiosos o les conviccions religioses dels ciutadans poden ser rellevants (hospitalari, exèrcit, assistencial, etc..) sota determinades condicions, però, ”des del terreny jurídic no podem dir que està penetrant la llei islàmica simplement perquè hagi un Acord de Cooperació amb les comunitats islàmiques”, confirma el professor de Dret Constitucional de la UB, en primer lloc, perquè també hi ha acords amb altres confessions, i perquè d’aquests acords no es dedueix l’aplicació de la llei islàmica només l’assistència religiosa. De fet, hi ha pocs ls supòsits en què una norma religiosa pugui aplicar-se i gaudir de reconeixement a l’ordenament jurídic espanyol, com apunta el professor, aquests pocs casos són els següents:

  • Primer, quan els convenis entre l’Estat i entitats religioses (amb la religió islàmica o amb la catòlica) contemplen que “les persones que profesen una mateixa fe poden escollir voluntàriament cel.lebrar el seu matrimoni en forma religiosa, a la que l’ordenament reconeix efectes civils sota determinades condicions, i també sotmetre la decisió sobre la seva disolució (nul.litat matrimonial, , etc.) a una jurisdicció voluntària de caràcter religiós”. És a dir, si algú està casat per l’església catòlica i vol acabar el seu matrimoni per l'església, pot demanar la nul·litat matrimonial a un tribunal eclesiàstic que resol d’acord amb la normativa canònica) enlloc de demanar la nul.litat o el divorci davant un jutjat civil. Aquesta opció que es permet a la fe catòlica de disposar de Tribunals Eclesiàstics reconeguts per l’ordenament jurídic civil, no existeix però per a la confessió musulmana, doncs l’Acord de Cooperació amb la Comissió Islàmica d’Espanya no els contempla ni preveu. Sota el Dret espanyol cap tribunal islàmic podria aplicar la llei islàmica a Espanya per a resoldre cap litigi, ni invocar cap precepte que justifiqués la seva jurisdicció ni tan sols sobre els seus fidels.
  • Un altra possibilitat, força indirecta, per poder dir que a Espanya o a Catalunya s’aplica la “llei islàmica”, és en el cas de les persones de nacionalitat estrangera, que “s’emporten el seu dret civil quan emigren”, explica Moya. És a dir, una persona que està casada al Marroc (on la la jurisdicció té fonaments religiosos) ho seguirà estant a Espanya, sempre i quan no hi hagi una contradicció amb els drets fonamentals del dret civil espanyol. I de fet, existeixen nombroses previsions per a evitar justament el reconeixement d’efectes civils a la poligamia, tractaments diferenciats entre homes i dones en l’accés al divorci, etc..

Més enllà d’aquestes d'això on el dret civil d’un altre país pot intervenir en l’esfera privada, Moya confirma que “no podem parlar d’islamització ni en l’esfera pública ni en l’esfera privada”. 

-------

Peça actualitzada el 21 de febrer de 2022. 

Som un equip de joves periodistes que treballem de manera independent per combatre la desinformació. Ens basem en fets i dades per verificar el que diuen els polítics i les falsetats que circulen per les xarxes socials.

Et necessitem. Amb la teva aportació contribuiràs a un debat polític més saludable i ajudaràs a impulsar projectes educatius per ensenyar la ciutadania a navegar el caos informatiu i a defensar-se de la desinformació.

Pots col·laborar amb una aportació tan simbòlica com un euro i no t’ocuparà més de 45 segons (els hem comptat). Si pots, si us plau, marca la teva aportació com a mensual i així podrem continuar fent la nostra feina de manera rigorosa i independent. Moltes gràcies.

Dona