Ens pregunteu per una multa per parlar català per telèfon a Sant Sebastià el 1937
El document apareix al llibre ‘L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya’ i és versemblant pel context de l’època, segons ens han confirmat diversos historiadors
Què s’ha dit?
Ens pregunteu per una suposada multa de 250 pessetes que es va imposar a un home a Sant Sebastià el 1937 per parlar per telèfon “en dialecte català”.
Què en sabem?
La multa apareix al llibre ‘L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya’, de Josep Benet, i diferents historiadors ens han explicat que és versemblant en el seu context històric.
Ens pregunteu per una captura d'imatge d'una suposada multa que es va imposar a un home a Sant Sebastià el 1937 per parlar per telèfon en català. El document explica que el Governador Civil de la província imposa a Joaquín Rivera Barnola “la multa de 250 pessetes, per haver celebrat a les 14 hores del dia 27 de l'actual una conferència telefònica des de l'Hotel Europa en dialecte català”. La multa la signa el Comissari Cap de la Prefectura Superior de Policia el 30 de juliol del 1937. El contingut s'ha viralitzat a xarxes socials com Facebook, on s'ha compartit centenars de vegades en els darrers mesos. A més, ens heu preguntat al nostre servei de verificació per WhatsApp si la imatge és certa. Què en sabem?
Una de les referències que hem trobat a aquesta multa apareix al web persecucio.cat, una iniciativa de l'Àrea de Normalització Lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia (Mallorca) amb l'objectiu de “fer memòria d'uns fets de persecució de la llengua catalana”.
Aquest portal adjunta l'escaneig de la pàgina d'un llibre on va aparèixer la mateixa imatge que circula a les xarxes socials i que estem verificant. Es tracta de L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, obra de Josep Benet, polític, historiador i advocat, “especialitzat en la història social, política i religiosa dels segles XIX i XX”, director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya durant 16 anys i diputat del PSUC al Parlament a la dècada de 1980.
La multa apareix a la pàgina 152 del llibre, que també explica (a la pàgina anterior) que “va ser a Sant Sebastià, pel nombre més gran de catalans refugiats que s'hi van instal·lar, on la campanya contra la llengua catalana va ser més notòria”.
La versemblança de la multa
Hem preguntat a diferents historiadors sobre si la multa que estem verificant és versemblant en el seu context històric i tots coincideixen que és totalment plausible. Pere Ysàs, catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), argumenta que “és perfectament versemblant” perquè en aquell moment des de diferents instàncies s'havien començat a “emprendre ordres de prohibició de parlar altres llengües que no fossin el castellà”. “Que hi hagi una sanció com aquesta és perfectament possible”, conclou. A més, David Martínez, professor d'Història Moderna i Contemporània a la UAB i catedràtic de Geografia i Història, explica que “Sant Sebastià va caure a les mans dels franquistes el 12 de setembre de 1936”, per la qual cosa per dates també coincideix.
En la mateixa línia, Jaume Claret, expert en història de Catalunya i Espanya del segle XX i director del Màster interuniversitari d'Història del Món Contemporani, recorda que en aquella època hi va haver “casos de multes, advertiments i agressions per fer servir una llengua que no fos el castellà” i fins i tot “hi ha testimonis de catalans proaixecament que eren increpats si parlaven en públic en català”. “La censura exigia fer servir el castellà tant amb les publicacions públiques (diaris o revistes) com amb les privades (cartes)”, afegeix.
La legislació en aquell moment
I quina llei dictava la prohibició de parlar en català per telèfon? Pere Ysàs relata que en els primers moments el que hi havia eren ordres de les autoritats. El comandament d'un destacament militar d'una població determinada era “la màxima autoritat a la zona i emetia ordres que s'havien de complir”, però tenien “un grau de formalització molt limitat”.
Jaume Claret confirma que no es tracta d'una llei, sinó “d'una sèrie de mesures, algunes promogudes pel franquisme, d'altres anteriors i, sobretot, de la pressió ambiental”. Així doncs, van existir algunes mesures durant la Guerra que es van aplicar als territoris controlats o conquerits pels sublevats (a Mallorca, per exemple). A Catalunya, després, quan es va ocupar Lleida, es va derogar l'Estatut i, en conseqüència, totes les polítiques associades al reconeixement lingüístic. En el cas de Mallorca, David Martínez explica que el 1936 Mateu Zaforteza, el primer alcalde de Palma després del triomf de l'Alçament a Mallorca, va fer una llei que prohibia el català.
El catedràtic d'Història del Dret i de les Institucions de la Universitat Rovira i Virgili (URV) Antoni Jordà-Fernández esgrimeix que el 16 d'abril del 1937 el governador militar de Biscaia Alfonso Velarde va publicar a El Diario Vasco (a la primera pàgina) un ban recordant l'obligació de parlar en castellà: “un dels millors mitjans de demostrar aquesta compenetració d'afecte i d'idees és fer servir l'idioma comú, sobretot quan es disposa, com nosaltres, d'un de tan bonic com el castellà”, diu el ban.
Prèviament, Josep Grau explica a La Lliga Regionalista i la llengua catalana, 1901-1924 (a la pàgina 55 i 56) que “el 23 de maig de 1896 el director general de Correus i Telègrafs va dictar una ordre prohibint l'ús del català i del basc en conferències telefòniques i telefonemes”. Uns dies després, el 2 de juny, el diputat Joan Maluquer va intervenir al Congrés per demanar al Ministre de la Governació que acabés “com més aviat millor la situació difícil en què se'ns ha col·locat als euskars i als catalans amb motiu de prohibir-nos les conferències telefòniques” (així figura a la pàgina 338 del Diari de Sessions de Corts). Grau relata al seu llibre que, poc després, “segons sembla l'ordre va ser revocada pel ministre de Governació Fernando Cos-Gayón”.
També podem comparar l'import de la multa (250 pessetes) amb altres sancions previstes al Codi Penal del 1932, de la mateixa època. Així, per exemple, fundar establiments d'ensenyament contraris a les lleis tenia una multa de 500 a 5.000 pessetes (article 189), falsificar els segells usats per qualsevol autoritat, de 300 a 3.000 pessetes (article 281), fabricar moneda falsa, de 1.000 a 10.000 pessetes (article 290) o profanar cadàvers, de 250 a 2.500 pessetes (article 345). Algunes d'aquestes penes també tenien previstes penes d'arrest o de presó.
I com es controlava la prohibició?
Per fer complir la prohibició de parlar català per telèfon, Pere Ysàs sosté que “podria ser que algú que escoltés la conversa ho denunciés i, a partir d'aquí, hi hagués la sanció”. Pot ser tant algú que fos a prop o des de la mateixa centraleta.
Antonio Jordà-Fernández afegeix que en aquella època “les converses telefòniques estaven redirigides per les centraletes telefòniques manuals, on les operadores rebien la petició de trucada i la traslladaven el destí sol·licitat”. Durant la conversa, l'operadora la podia escoltar. A més, en època de guerra, “es volien conèixer en tot moment les converses dels particulars”. En el cas que ens ocupa, “sembla que és un client allotjat a l'Hotel Europa de Sant Sebastià”, així que “encara seria més fàcil controlar les trucades i converses”.
Com es pot rastrejar l'origen del document?
Pere Ysàs argueix que aquest document podria ser a l'arxiu del Govern Civil de Guipúscoa, on hi ha els fons documentals. A la major part de llocs, això està traspassat als arxius històrics provincials. Ysàs reconeix que pot ser que hi hagi coses que estiguin “destruïdes per les depuracions habituals de documentació administrativa”, però considera que “la majoria d'aquesta documentació s'hauria de conservar”. Ens hem posat en contacte amb l'Arxiu Històric Provincial de Gipúscoa, que ha fet la consulta a les seves bases de dades, però ens has respost que no conserva aquest document.
La multa tampoc apareix al Portal d'Arxius Espanyols (PARES), l'arxiu de memòria històrica, i tampoc no hem trobat referències a Joaquín Rivera (la persona multada) més enllà dels llocs on es va publicar la imatge de la multa.
Tot i això, el mateix Arxiu de Guipúscoa sí que conserva un rebut d'una multa “per fer ús d'un idioma diferent de l'espanyol” amb un segell molt semblant al del document que estem verificant.
Un parell de dubtes de forma
Pere Ysàs també explica a Verificat que el document en si li planteja “algun dubte” formal, però que “no canvia el fons de la qüestió”.
En primer lloc, apunta que l'escut que apareix al document “és el de l'estat republicà”, com es pot comprovar en un article de la Societat Espanyola de Vexil·lologia. Això pot ser, continua Ysàs, perquè “el juny de 1937 l'estructura de l'estat franquista encara estava en una situació precària” i, per tant, “és factible que en alguns llocs continuessin utilitzant papers amb membrets de la República”. En segon lloc, el final “no és el més habitual”, ja que l'escrit acaba amb un “Viva España” i no “Arriba España”, que era el lema franquista.
Ysàs argumenta que tot això “es va homogeneïtzant gradualment” i hi haurà formulacions i expressions que s'aniran generalitzant en la documentació franquista.
El “II Any Triomfal”
Al final del document, apareix la denominació de “II Año Triunfal”. A què es refereix? Antoni Jordà-Fernández explica que “la denominació d'any triomfal és un recurs propagandístic que es va adoptar durant la Guerra Civil per part del bàndol franquista”. És un lema que “figurarà en tota la correspondència, als mitjans de comunicació i, fins i tot, en algunes encunyacions de monedes” i que es va començar a aplicar el 1937 a través del Decret 253, publicat al Butlletí Oficial de l'Estat de dimarts 13 d'abril del 1937.
Aquest Decret establia al seu article segon que “el lapse de temps que hi ha entre el 17 de juliol del 1936 i la mateixa data del present es denominarà Primer Any Triomfal”. Així doncs, el 17 de juliol del 1937 va començar el Segon Any Triomfal, el que consta al document de la multa.
Més endavant, els diaris de l'època, com mostra la portada de La Vanguardia del 2 d'abril del 1939, van recollir el comunicat oficial de la Caserna General del Generalíssim en què s'anunciava la fi de la Guerra Civil: “En el dia d'avui, captiu i desarmat l'exèrcit roig, han assolit les tropes nacionals els seus últims objectius militars”. El comunicat corresponia “al dia 1 d'abril de 1939, III Any Triomfal”. Pere Ysàs explica que “el 1939 va començar com a tercer any triomfal, però amb el final de la guerra el van convertir en l'any de la victòria”.