Catalunya en dades

Catalunya torna a les urnes el pròxim 12 de maig després que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, convoqués l’avançament dels comicis el vespre del 13 de març, quan el Parlament va rebutjar, per segona vegada a la història, uns pressupostos. El context polític està marcat per una sequera històrica, la tramitació de la llei d’amnistia i una nova proposta de referèndum i de fiscalitat per a Catalunya, entre altres. A banda de l’actualitat, els discursos estaran marcats per les preocupacions de la població catalana. El canvi climàtic n’és la principal, seguida de la insatisfacció política, les relacions entre Catalunya i Espanya i l’atur i la precarietat laboral, segons dades del Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) del 2024.

Després d’un any de legislatura sota la presidència de Salvador Illa, l’accés a l’habitatge és la principal preocupació dels catalans, seguida de la insatisfacció amb la política, la immigració, la inseguretat ciutadana i l’atur i la precarietat laboral, segons dades de l’últim Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO).

En aquest context, Verificat ha elaborat una portal amb dades de la situació social, econòmica i política catalana. Aquest repositori, pensat com un document viu que s’actualitzarà a mesura que avanci la campanya electoral i la legislatura, vol ser d’interès i d’utilitat tant per a grups polítics, com per a periodistes i població en general, ja que permet accedir de forma ràpida i comprensible a xifres verificades dels aspectes clau que centraran els debats i les intervencions de les pròximes setmanes. Aquesta radiografia del territori és, en definitiva, una eina contra la propagació de desinformació, especialment necessària en períodes electorals. Com sempre, ens podeu fer arribar tot allò que us generi dubtes a través del nostre número de WhatsApp (+34666908353) o etiquetant-nos a les xarxes socials. Entre totes, aconseguirem que les mentides i les dades falses quedin fora d’aquesta campanya.

El canvi climàtic i la sequera són el principal problema per als ciutadans de Catalunya, segons els resultats del darrer Baròmetre d’Opinió del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) del país. El tema genera molt o bastant interès per al gruix dels enquestats (un 85%), especialment entre les dones i els majors de 35 anys.

Ambdós temes han guanyat protagonisme en els darrers mesos, a mesura que les restriccions derivades de la manca de precipitació han guanyat terreny i intensitat, i les protestes d’agricultors i ramaders s’han anat vinculant a l’àmbit climàtic i mediambiental, de vegades envoltades de desinformació.

On estem?

La temperatura augmenta a Catalunya a un ritme de 0,25 °C per dècada des del 1950, l’any en què comencen les sèries de dades homogènies del país. En aquests 70 anys, el territori s’ha escalfat 1,8 °C i, els dos darrers anys —2022 i 2023—, han estat els més càlids enregistrats mai. L’increment és transversal a tot el país, i se centra sobretot en els mesos d’estiu, segons es desprèn del darrer Butlletí Anual d’Indicadors Climàtics (BAIC), publicat pel Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) el 2022.

El document constata també com el nombre de dies i nits càlides (en què la temperatura se situaria en el 10% més alt d’un període de referència) han anat en augment en pràcticament totes les estacions meteorològiques del país, mentre que els freds (amb una temperatura que se situaria en el 10% més fred del període) van en declivi. La precipitació diària, en canvi, no mostra cap tendència uniforme al llarg del territori, sinó que varia molt en funció de l’estació meteorològica que la mesuri. Algunes d’elles, la majoria de les quals ubicades a zones muntanyoses on s’ubiquen les capçaleres dels rius que alimenten els pantans, sí que han notat una reducció en la quantitat de pluja caiguda. Pel conjunt del país, tot i que ens trobem enmig de la pitjor sequera catalana des que hi ha dades, els registres recopilats pel SMC des del 1950 no permeten garantir que la mitjana de precipitació estigui veient-se reduïda a causa del canvi climàtic. La tendència és negativa, amb un 1,9% menys de pluja cada dècada, però no es pot descartar que la caiguda sigui fruit de l’atzar, segons les observacions publicades al BAIC. El cas de l’estiu és l’únic on hi ha pocs dubtes: cada cop plou menys en aquesta època de l’any a Catalunya.

Tot i que no podem assegurar que estigui plovent menys en general, sí que està plovent de manera diferent. En les darreres dècades, les precipitacions es concentren en episodis cada cop més breus, mentre que la intensitat i durada de les sequeres va en augment, la qual cosa determina l’aigua disponible per al consum. Les prediccions fetes en el tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya apunten a una continuïtat i magnificació de les tendències que el SMC ha observat fins al moment: la temperatura continuarà pujant i els dies i nits càlides aniran en augment; els dies i nits fredes es veuran reduïts; les sequeres augmentaran en freqüència i intensitat, i els dies de pluja torrencial augmentaran en nombre, concentrant les precipitacions en un espai de temps cada cop més breu. Els models també preveuen, de cara a la segona meitat de segle, que el total de precipitació de Catalunya es vegi reduït.

La reducció dels GEH, estancada des dels anys 90

Per tal de posar fre al canvi climàtic i limitar al màxim l’assoliment de nous rècords, Catalunya ha adquirit una sèrie de compromisos climàtics, entre els quals destaca la neutralitat de carboni per 2050, en línia amb els objectius de la Unió Europea. És a dir, que a mitjan segle el país haurà d’emetre els mateixos gasos amb efecte d’hivernacle com els que pugui absorbir. El diòxid de carboni (CO₂) és el principal gas amb efecte d’hivernacle (GEH) que està contribuint a l’escalfament global, però altres com el metà (CH₄) o el diòxid de nitrogen (NO₂) també juguen un paper important. Tot i que s’emeten en menys quantitat, el seu potencial d’escalfament és superior al del CO₂. Per a calcular l’emissió conjunta dels GEH, s’empra com a unitat el CO₂, que computa l’equivalent en diòxid de carboni de cadascun dels gasos. Catalunya, no obstant, no ha reduït les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle respecte al 1990. De fet, les del 2020, any en què van patir una forta caiguda deguda a la pandèmia de la covid-19, van ser un 2,3% més altes que 30 anys enrere, quan l’objectiu que s’havia posat era reduir-les un 20%. El 2021 van tornar a créixer, i les estimacions pel 2023 —encara no hi ha dades oficials, donat que triguen uns dos anys a publicar-se— les segueixen situant lleugerament per sobre de les del 1990, tot i que tornen a veure una tendència decreixent. Catalunya s’ha compromès, de cara al 2030, a emetre un 29% menys que el 1990.

El perfil de les emissions és similar al d’Espanya, però contrasta amb el de la Unió Europea, que ha mantingut una tendència decreixent des del 1990.

El transport, al capdavant de les emissions

Per sectors, la generació i el transport de l’energia és el que més gasos amb efecte d’hivernacle emet al país, en una proporció que sempre ha oscil·lat al voltant del 70%. Els processos industrials són responsables d’en torn al 15%, i l’agricultura (on s’inclou la ramaderia) d’una mica menys del 10. La resta és cosa de la gestió i eliminació dels residus, segons l’Inventari d’Emissions de GEH a Catalunya.

Dins del sector de processament de l’energia (que inclou el transport, les indústries i la pròpia generació, transformació i distribució de l’energia), el transport és el principal responsable de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Les seves emissions han augmentat un 12,4% des de 1990, i representen el 41,5% del sector. A escala general, el transport és el responsable d’un de cada tres quilograms de  CO₂ que emet Catalunya.

En particular, el transport per carretera és el principal emissor. A Catalunya va suposar gairebé el 96% dels GEH enviats a l’atmosfera pel sector l’any 2021, un 40% de les emissions de l’apartat energètic i un 28% del total del país,  segons dades de l’Observatori de la Mobilitat a Catalunya (OMC). La mobilitat d’aquell any encara va estar afectada per la pandèmia. Si mirem les dades del 2019, les darreres abans de l’emergència sanitària, la ràtio va ser de gairebé el 95%. A Espanya la tendència és similar: el 92,7% de les emissions del transport l’any 2019 van venir del trànsit rodat, segons dades de l’Observatori de Transport i Logística a Espanya, que depèn del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana.

Cada cop hi ha més vehicles privats

Els turismes privats són la principal font d’aquestes emissions al conjunt de l’Estat. El parc automobilístic català no para de créixer: cada cop hi ha més vehicles privats en circulació, comptant motos i turismes.

Normalment, quan parlem de la contaminació dels cotxes, ho fem des del punt de vista de la seva petjada de carboni, és a dir, quantes emissions de diòxid de carboni o CO₂ emeten a l’atmosfera. En aquest cas, i tenint en compte tot el cicle de vida dels cotxes des de la seva fabricació fins al final de la seva vida útil, els estudis més recents demostren que els vehicles elèctrics emeten menys gasos d’efecte d’hivernacle que els seus equivalents de dièsel o gasolina. Tot i que en la fase de fabricació les emissions de GEH poden ser superiors, al cap d’uns quatre anys les emissions de l’opció elèctrica ja són menors. Ara bé, això no vol dir que el millor sigui canviar-se el cotxe ara mateix. El canvi només té sentit per a vehicles que tenen entre 15 i 20 anys d’antiguitat, segons les conclusions d’un treball de la Federació Europea del Transport i Mediambient Una substitució precipitada comporta un augment de les emissions degut a les associades a la fabricació del vehicle i la gestió de l’antic com a residu. En termes de qualitat de l’aire, una revisió de l’Agència Europea del Medi Ambient apunta que el vehicle elèctric pot contribuir a una millora local a les ciutats, però que aquesta possible millora depèn de l’origen fòssil o renovable de l’electricitat. Les matriculacions de turismes elèctrics i híbrids guanyen cada cop més pes a Catalunya. El 2023 van suposar prop del 14%, segons dades de la patronal.

I quin mitjà de transport emet més gasos amb efecte hivernacle per passatger? Els avions encapçalen aquesta classificació amb una mitjana 192 grams de CO₂ equivalent per cada quilòmetre recorregut i passatger transportat, mentre que els cotxes de dièsel o gasolina emeten 121g de CO₂ per passatger i km, segons les dades de l’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia del Ministeri de Transició Ecològica i Repte Demogràfic. Les motos són el tercer mitjà de transport més contaminant per persona.

Les emissions de l’aeroport

I si mirem les emissions de l’aeroport? El 2017 a l’Aeroport de Barcelona-El Prat es van produir 323.535 operacions i es van emetre 470.802 tones de CO₂. la gran majoria provinents dels cicles d’aterratge i enlairament dels avions, segons un estudi de Barcelona Regional, l’Agència de Desenvolupament Urbà de la ciutat. Aquesta xifra no té en compte les emissions de bona part del trajecte del vol. Si tenim en compte els trajectes complets, les estimacions es disparen a 7.551.277 tones de CO₂, que equival a més del doble del que va emetre aquell any tota la ciutat de Barcelona. Pel que fa al port existeixen dues fonts de dades, Barcelona Regional i el propiPort de Barcelona. Ambdues tenen en compte les emissions de les activitats portuàries i dels vaixells en fase de fondeig, maniobra i estada al port, és a dir, quan els vaixells estan més aprop de terra, però ofereixen dades lleugerament diferents. Mentre la primera calcula que les emissions suposen 373.499 tones de CO₂ a l’any, dada que també apareix a ladeclaració d’emergència climàtica de Barcelona, el Port les xifra en 315.000.

Generació d’energia

Degut al seu pes en la taula d’emissions, la generació de l’energia és un dels punts clau de l’estratègia de la Generalitat de Catalunya per arribar a l’escenari de neutralitat del carboni. El consum energètic al país ha anat en augment en els darrers anys amb dades. El 2019, Catalunya va consumir 25.371 milers de tones equivalents de petroli (tep) d’energia primària. És a dir, aquell any va ser necessària tanta energia com la que dona cremar més de 25 milions de tones de petroli. Ara bé, gairebé una quarta part (un 23,4%) d’aquesta energia representen pèrdues que es produeixen durant la seva generació, transport i distribució, segons dades de la Generalitat. Un altre 12,7% es destina a usos no energètics, com les indústries química i del plàstic, i un altre 6,9% l’empra el mateix sector elèctric. És a dir que del total d’energia consumida al país, només un 57% s’acaba dedicant efectivament a usos energètics.

El transport és el principal destinatari d’aquesta energia, en una proporció que no ha parat de créixer des del 1990. Aleshores emprava el 37% de l’energia generada a Catalunya. Ara, el 45%.

Amb la idea d’aconseguir la neutralitat de carboni per al 2050, la Generalitat va aprovar l’estiu del 2023 la Prospectiva Energètica de Catalunya 2050 (PROENCAT 2050). Els dos objectius principals són millorar l’eficiència energètica i electrificar el sistema energètic del país.  Per al primer punt, el PROENCAT 2050 contempla reduir el consum d’energia final el 2050 en un 30,3% respecte al 2017, deixant-lo per sota de les 10.000 ktep. Pel segon, apunta a descarbonitzar un sector dominat pels combustibles fòssils, donant cada cop més pes a les energies renovables, que encara són testimonials en el mix energètic del país, segons elBalanç Energètic de Catalunya del 2019, el darrer disponible.

Energies renovables, a la cua

Les renovables van suposar el 2019 el 5,4% del consum d’energia primària, i un 9,9% de l’energia final. El PROENCAT 2050 demana que el seu pes en l’energia final fos del 20% el 2020, del 42% el 2030, i del 98,8% pel 2050.

Catalunya va ser la segona comunitat on l’energia renovable va tenir menys pes respecte al seu total d’energia elèctrica produïda, només per darrere d’Illes Balears. Al conjunt de l’Estat espanyol, en canvi, un 50,3% de l’energia generada va ser d’origen renovable, un percentatge que va pujar al 87,5% en el cas de Castella i Lleó, el territori on la producció verda va tenir més pes.

Aquest fet contrasta amb la potència renovable instal·lada al país, és a dir, la capacitat per generar energia a partir de fonts renovables. Amb un 31% de potència instal·lada, Catalunya és la sisena comunitat on els megawatts per produir energia verda tenen menys pes respecte a la seva potència total (renovable i no renovable). La mitjana de l’estat espanyol és d’un 59,2%.

En els darrers cinc anys, Catalunya és la cinquena comunitat autònoma que menys megawatts per generar energia renovable ha instal·lat. Entre el 2018 i el 2023, ha instal·lat 138 megawatts renovables, mentre que, en el mateix període, Castella-la Manxa n’ha instal·lat 6.138, convertint-se en la comunitat que més ha instal·lat a tot l’Estat. Madrid no ha instal·lat cap megawatt renovable des del 2018.

Donat l’objectiu de l’electrificació del sistema energètic, la implantació de renovables esdevé clau per complir els objectius marcats pel PROENCAT. Tanmateix, aquestes fonts van generar només el 15% del total d’electricitat consumida a Catalunya el 2023, segons dades provisionals de Red Eléctrica, l’empresa encarregada de gestionar el sistema de subministrament elèctric espanyol. Així ho vàrem explicar aquí. La proporció gairebé no ha variat des del 2010, segons recull l’Institut Català de l’Energia.

El 19 de maig de 2022 va entrar en vigor el decret 24/2021, destinat a agilitzar la tramitació de projectes renovables al país. Des d’aleshores, la Generalitat ha autoritzat més d’un centenar de plantes fotovoltaiques i eòliques que sumen gairebé 1.700 MW de potència, segons es desprèn del Visor sobre l’estat de tramitació ambiental dels projectes d’energies renovables a Catalunya. Hi ha al voltant de 200 altres projectes en tramitació que, en cas de ser aprovats, sumarien altres 2.100 MW de potència a la xarxa renovable. Una narrativa desinformativa contrària a l’aplicació de les plaques fotovoltaiques denuncia que l’aplicació d’aquests projectes treurà terres als agricultors, però és enganyosa. Inclús en el supòsit que totes aquestes instal·lacions se situessin en terrenys ara per ara destinats a la pràctica agrícola, ocuparien una proporció ínfima, que no arribaria ni a l’1%. Està previst que les noves instal·lacions fotovoltaiques aprovades ocupin al voltant de 2.300 hectàrees de territori, la qual cosa representaria al voltant del 0,2% de les terres agrícoles catalanes, segons dades d’Idescat del 2016, les darreres disponibles. Unint-hi els projectes en tramitació, l’extensió total seria una mica més del doble, al voltant de 4.800 hectàrees, un 0,4% del terreny que Catalunya destina actualment a la pràctica agrícola.

D’on surt l’electricitat que consumim els catalans?

L’energia nuclear n’és la principal font, amb un pes creixent en el mix elèctric. Les centrals havien estat l’origen d’entre el 50 i el 55% de l’electricitat catalana, però en els darrers anys el seu pes s’ha incrementat fins a fregar el 60% el 2023, segons l’estimació provisional de Foro Nuclear, el conglomerat d’empreses i organitzacions que vetllen pels interessos d’aquesta indústria a l’estat. La resta prové de la crema de combustibles fòssils.

L’energia nuclear sempre està envoltada d’un halo de perillositat, però la certesa d’aquesta associació depèn de com definim la paraula “perill”. Si ens centrem en la quantitat d’incidents i de persones que han mort en conseqüència, la xifra és petita, al nivell de les energies renovables; ara bé, si l’entenem com el perill potencial que pot tenir un accident, la perillositat es dispara. Ho vàrem explicar aquí. Avaluant el risc, és molt perillós si passa un accident, però la probabilitat de que passi és molt baixa. Un altre mite recurrent al respecte és que les centrals han sobrepassat el límit d’anys de funcionament que es considera segur. Però en realitat tal límit no existeix. Vam desmentir aquest i altres mites aquí.

D’on ve l’aigua i qui en consumeix més?

El territori català es divideix en dues conques hidrogràfiques, és a dir dos sistemes hídrics que aporten aigua a la ciutadania. La Conca Hidrogràfica de l’Ebre, gestionada per l’Estat, que abasta part del territori català, però també municipis de l’Aragó, el País Valencià, Navarra, el País Basc, La Rioja, Castella-la Manxa, Castella i Lleó i Cantàbria; i les Conques Internes, amb competència de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), en què nou embassaments administren el recurs a l’àmplia majoria d’habitants de Catalunya.

El territori regat per l’Ebre ocupa pràcticament la meitat de Catalunya (el 48%), però concentra només el 8% de la seva població. És per això que l’ús de l’aigua es destina fonamentalment a les pràctiques agrícoles, i només un 5% l’empren els nuclis urbans i la indústria. En canvi, l’altra meitat del territori (el 52%), corresponent a les conques internes, aglutina l’àmplia majoria de la població catalana. Allà, el 44% es destina a usos urbans, un 36% als agrícoles i el 20% restant, a la indústria..

La ramaderia i el turisme com a destinataris de l’aigua gestionada per l’ACA han estat protagonistes en les darreres setmanes. Ambdós grups empren al voltant del 2% de la usada provinent de les conques internes, sempre sense comptar la que es destina a produir els aliments que uns i altres consumeixen. La ramaderia en gasta el 2,3%, mentre que el turisme, l’1,6%, segons les estimacions de l’agència que, tanmateix, no són valors definitius. Ho vàrem explicar aquí. Mentre que els embassaments gestionats per l’Estat es troben al 50% de la seva capacitat, la manca de pluges a les capçaleres dels rius que aporten aigua a les conques internes catalanes ha fet que bona part del territori hagi entrat en emergència per sequera. Els nivells s’han recuperat en les darreres setmanes gràcies a un mes de març que ha estat humit o molt humit a bona part del territori, però segueixen en mínims històrics. Ara es troben per sobre del 17% de capacitat, mentre que un mes enrere van arribar a marcar menys d’un 14,4%. Així es desprèn de les dades de l’ACA.

La sequera que atravessem, la més intensa i extensa des que hi ha dades

Un dels arguments més utilitzats pels negacionistes del canvi climàtic és que les sequeres han existit sempre o que les precipitacions s’han mantingut estables durant les darreres dècades. Malgrat és cert, això no nega la crisi climàtica ni els seus efectes en les precipitacions d’arreu del món. En el cas català, no ha canviat la quantitat de precipitació mitjana, però sí ho ha fet la manera en què cau: en episodis més breus, intensos i separats en el temps. Això fa que les sequeres esdevinguin també més freqüents i intenses i, de fet, la que està travessant actualment Catalunya no té precedents: és la pitjor des que hi ha registres. És el que recullen els registres històrics de  l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) que vam analitzar en aquest reportatge a El Periódico. Des de 2021, les precipitacions a Catalunya estan per sota de la mitjana i, a més, quan ha plogut ho ha fet durant menys temps del que s’esperava, és a dir, no ho ha fet de forma prolongada. A això se li suma el fet que, a causa de l’augment de les temperatures, l’aigua s’evapora molt més ràpid del que s’espera. En altres paraules, hauria de ploure més que abans per omplir de la mateixa forma els embassaments. La manera en què es gestiona l’aigua és fonamental per a minimitzar l’impacte de les sequeres. Ara bé, aquest argument s’ha emprat per defensar que Madrid, a diferència de Catalunya, no pateix una crisi hídrica degut a la gestió que fa de l’aigua. Però el cert és que la manera en què ha precipitat a ambdós territoris és molt diferent.

La manera en què l’Agència Catalana de l’Aigua s’ha preparat per la sequera actual també ha entrat en campanya. Hem sentit en diverses ocasions que l’entitat no havia arribat a executar ni el 50% del seu pressupost en els darrers anys. No obstant això, el 2021, any en què els efectes de la manca de pluges al territori van començar a notar-se en els nivells de rius i embassaments, l’entitat va executar el 58,9% del seu pressupost. El 2022, l’execució va pujar lleugerament, fins el 59,9%. Les xifres representen, però, la menor execució de la darrera dècada.

Malgrat que els últims tres anys el pressupost final era rècord, arribant a quasi 705 milions el 2022, l’execució en valors absoluts ha estat més baixa en aquests últims anys que en anys previs, com el 2019, 2016 i 2015. És a dir, en aquests anys es van invertir més diners que el 2020, el 2021 i el 2022. De fet, el 2016 va ser l’any que l’Agència Catalana de l’Aigua va fer la despesa més gran de l’última dècada, seguit del 2019 i el 2015.

L’impacte de les restriccions aprovades

Les mesures adoptades per mitigar la sequera han afectat tant als sectors productius com a la vida diària de la ciutadania i gestos tan quotidians com beure aigua de l’aixeta, per exemple. Tal com vam explicar enaquest article, les restriccions han provocat que la procedència de l’aigua que es consumeix a Barcelona hagi deixat de provenir majoritàriament dels rius i provingui de diverses fonts. Concretament, el 33% és aigua dessalada, un 25% és regenerada, un 23% subterrània i la resta superficial (un 19%, aproximadament), és a dir, dels rius.

Un altre dels canvis que s’ha notat també és el que han patit les superfícies verdes i arbrades de ciutats com Barcelona. En un article publicat a El Periódico vam analitzar com la ciutat té més superfície verda que mai però, a causa de la sequera, ha utilitzat menys aigua que mai per regar els seus parcs i jardins.

Aquestes mesures han provocat que gran part de la gespa hagi mort i que s’hagi passat al reg de supervivència dels arbres i arbustos. Les restriccions han portat, a més, un replantejament de la vegetació a les ciutats, amb espècies adaptades a les altes temperatures i que requereixin menys aigua. També han evidenciat la necessitat d’aprofitar recursos que fins ara han estat infrautilitzats, com l’aigua del subsòl, l’ús de la qual porta anys sense augmentar.

El debat al voltant de les mesures d’estalvi

La sequera i les restriccions derivades han provocat, durant els darrers mesos, diverses protestes i polèmiques. El sector primari català, aprofitant les mobilitzacions que s’estaven produint arreu de l’Estat i d’Europa, va sortir als carrers per reclamar al Govern una renegociació de les restriccions aplicades a la pagesia en considerar que eren massa dures. Un dels sectors més qüestionats pel seu consum d’aigua és el del turisme. De fet, el punt principal que va encallar la negociació dels pressupostos i que va desencadenar, després, la convocatòria d’eleccions, hi està relacionat. El projecte macroturístic del Hard Rock Hotel, planificat entre els municipis de Salu i Vila-seca, ha obert diversos debats, i un d’ells ha estat el de l’aigua que consumeix. Des de Verificat, vam comparar els càlculs del consum que es feien tant des del Govern com des d’En Comú Podem perquè havia estat font de confusió en ser dues xifres molt diferents. Concretament, la Generalitat preveia, el 2022, a la Modificació del Pla Director Urbanístic (MPDU), que la despesa seria de 2.609.263 litres per dia (952.381.000 a l’any). Mentre, els comuns parlen de vuit milions de litres diaris (entre tres i quatre vegades més). Aquests són el resultat de multiplicar les 15.000 persones de capacitat que tindria el Hard Rock per 545 litres per persona. L’aforament, però, no fa referència a la capacitat hotelera de la futura instal·lació, sinó al màxim de persones que cabrien dins l’espai reservat per a grans esdeveniments i espectacles. Quant al consum d’aigua, aquesta xifra és una quantitat estimada de despesa per turista de “gran luxe” que va presentar el 2016 Barcelona Regional, l’Agència de Desenvolupament Urbà de la ciutat, que calcula una despesa de fins a 545 litres al dia. La xifra oficial, en canvi, fa referència a la capacitat d’abastiment certificada i no a la previsió del consum. Una altra mesura que ha generat polèmica ha estat la prohibició d’emplenar les piscines catalanes, rebaixada posteriorment a Barcelona per habilitar aquelles (tant públiques com privades) que puguin esdevenir refugis climàtics oberts a tothom. No hi ha una estimació oficial de la despesa d’aigua que suposen les piscines catalanes respecte el consum total, perquè “es fa a través de les xarxes de subministrament municipals (i és per tant, competència dels ajuntaments)”, segons explica l’ACA a Verificat. Tanmateix, un estudi del 2005 dut a terme en el marc d’un Treball Final de Màster va estimar que a la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB) les piscines gastaven al voltant de l’1% de l’aigua total consumida. David Saurí, geògraf expert en gestió de l’aigua de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que va dirigir el treball, apunta que la xifra pot ser lleugerament superior en l’actualitat i pel conjunt de Catalunya.

Des de principis d’any, la pagesia i les seves reivindicacions han passata formar part del focus mediàtic a causa de, principalment, les mesures adoptades per pal·liar la sequera i els nous condicionants establerts per la Unió Europea per accedir a les ajudes de la Política Agrària Comuna (PAC) durant el període 2023-2027. L’aprovació de la Llei de la Restauració de la Natura també va aixecar tensions —i desinformacions— relacionades amb el sector. A través de les mobilitzacions que es van engegar el passat febrer arreu de Catalunya, d’Espanya i d’Europa, les principals organitzacions agràries del territori –Unió de Pagesos, Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, els Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya i Plataforma Pagesa– van recollir les demandes dels pagesos, que s’estenien més enllà de la modificació dels criteris de la PAC i de les limitacions per al sector primari del Pla Especial de Sequera. Concretament, també han posat el focus en el compliment de la Llei de la cadena alimentària i en evitar la burocratització de les seves feines. Les reivindicacions van arribar al Parlament el passat mes de març en forma de ple monogràfic sobre la pagesia, el primer on les organitzacions agràries van poder intervenir, i el darrer de la legislatura. En ell, gran part de la cambra es va posar d’acord per promoure i desenvolupar una renda bàsica agrària i una finestreta única per agilitzar els tràmits que s’han de realitzar algunes coses.

Les claus de la nova Política Agrària Comuna (PAC)

Un dels conceptes que més ha ressonat els darrers mesos i que, en part, va propiciar les protestes del sector primari a diversos punts de Catalunya i Espanya, és la Política Agrària Comuna (PAC). Concretament, els requisits per accedir a les ajudes europees. Per entendre les protestes i les reivindicacions de la pagesia, però, primer cal comprendre en què consisteix la PAC. La PAC és l’eina comunitària que agrupa les polítiques agràries de la Unió Europea i que té com a principals objectius, entre d’altres, assegurar un subministrament estable d’aliments assequibles, garantir un nivell de vida raonable fixant uns preus als productors i contribuir a la lluita contra el canvi climàtic i la gestió sostenible dels recursos naturals. És en el desenvolupament d’aquest nou punt a la proposta de PAC per al període 2023-2027, juntament amb altres factors, que van donar inici a les protestes agrícoles arreu d’Europa. La Unió Europea destina més d’un terç del pressupost a les ajudes agrícoles que es distribueixen després a través dels estats membres. Per al període entre el 2023 i el 2027, s’hi destinaran 336.000 milions d’euros. Per distribuir aquestes ajudes, cada regió ha d’engegar el Pla estratègic de la PAC (PEPAC), on s’hi recullen les principals mesures a desenvolupar i el pressupost destinat. Així, el PEPAC d’Espanya recull que es destinaran 32.549 milions d’euros per dur a terme les accions previstes, mentre que Catalunya preveu al seu PEPAC una inversió total de 1.848 milions d’euros, a més d’un pressupost anual variable per a programes sectorials (fruites i hortalisses, vi, apicultura).  El debat de la nova PAC, però, no és tant sobre la distribució pressupostària, sinó sobre alguns dels requisits, sobretot mediambientals, que s’exigien per poder accedir a les ajudes. Concretament, els que han causat major rebuig entre les principals organitzacions agràries són:

• El compliment, en la seva totalitat, de les Bones Condicions Agràries i Mediambientals (BCAM) per obtenir ajudes de la PAC que proposava, entre d’altres, l’obligatorietat de deixar en guaret un mínim del 4% de les terres cultivables de l’explotació agrària.

Aquesta és una de les mesures que més crítiques ha rebut, per la qual cosa, ja a finals de gener, la Comissió Europea va proposar-ho com quelcom voluntari. Si ho prefereixen, els agricultors tindran l’alternativa de poder plantar cultius que fixin el nitrògen – com les llenties o els pèsols – o cultius intermitjos en un 7% de les terres cultivables. En altres paraules, que entre els dos cultius principals s’hi introdueixi la sembra de farratge pels animals o que serveixi per adob verd.

• Una nova modalitat per a rebre ajudes directes, els ecorègims. Són, essencialment, pràctiques relacionades amb l’agricultura de carboni o l’agroecologia, és a dir, aquelles que cerquen millorar l’estructura dels sòls i reduir-ne la desertificació; afavorir la biodiversitat o la conservació dels recursos naturals, entre d’altres.

 

Tot i ser pràctiques aplicables de forma voluntària, aquestes ajudes directes suposen un 25% del total que s’atorguen per la qual cosa, a la pràctica, és necessari aplicar alguna mesura que potenciï models de producció més ecològics i que minvin els efectes de l’emergència climàtica.

• L’exigència de diferents certificats per obtenir les ajudes i del quadern de camp i llibre d’explotació digitals. El món rural està en desacord amb aquesta mesura, en creure que no compten amb el suficient suport des de les administracions per implementar-lo. Aquesta mesura, que d’havia de començar a aplicar de forma progressiva des del setembre de 2024, finalment s’ha eliminat perquè depèn de l’Estat.

 

 

Davant les protestes del sector agrari, la Comissió Europea va proposar una sèrie de mesures que flexibilitzen, essencialment, els condicionants mediambientals i que els representants dels estats membre van aprovar al Comitè Especial d’Agricultura. Entre el 22 i el 25 d’abril, el Parlament europeu haurà de ratificar els canvis que, si s’aproven, tindran efectes retroactius a 1 de gener de 2024. Sigui com sigui, la PAC arriba a ser el principal sustent per a la supervivència de moltes explotacions agràries de la Unió Europea, tal com reconeix la mateixa Unió a la seva pàgina web sobre la PAC. De fet, hi posen dades: les ajudes beneficien a uns sis milions d’explotacions de la UE i, de mitjana, aquesta ajuda ha representat gairebé la meitat dels ingressos dels agricultors en l’última dècada. Tanmateix, i d’acord amb un estudi publicat recentment a la revista Nature Food que analitza les ajudes atorgades entre el 1986 i el 2013 i, per tant, amb versions antigues de la PAC, el 82% d’elles van anar destinades a la indústria ramadera que és la que més CO2 emet. Concretament, les investigacions conclouen, després d’analitzar quina és la destinació final de consum de les subvencions, que els fons que semblaven dedicats a l’agricultura estaven dedicats als aliments per a animals, arribant a representar el 44% del total de partides rebudes per part del sector ramader.

L’Impacte de l’agricultura al medi ambient

Emissions

De fet, a Catalunya, d’acord amb les darreres disponibles que fan referència al període de 2021, l’agricultura i la ramaderia produeixen un 12% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH). Les dades es donen de manera conjunta, però tot i això, les dues categories d’emissions que es refereixen exclusivament a la ramaderia – la fermentació entèrica i la gestió del fem –, representen un 84,1% de les emissions al sector. A l’Estat, com ja vàrem explicar, el percentatge és similar –un 75%– i van suposar un 13% de les emissions totals.

Sequera

Un altre dels motius que van propiciar les protestes del sector primari a Catalunya van ser les mesures proposades per la Generalitat per reduir el consum d’aigua en l’agricultura i la ramaderia. El Pla Especial de Sequera (PES) preveia, inicialment, una reducció del 80% del consum de l’aigua en l’agricultura i un 50% en la ramaderia. Des de principis de 2024, el Govern de la Generalitat i les principals organitzacions agràries, a través de la Taula Agrària, han negociat una rebaixa de les restriccions per al sector primari. D’acord amb les dades publicades per l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), de 2019, les estimacions de la demanda d’aigua del sector primari a Catalunya representa un 73,5%, de la qual un 72,2% es destina al reg i la resta, un 1,3% a la ramaderia.

La radiografia de la situació de l’economia catalana és clau en tant que aquestes eleccions han estat convocades després del rebuig a uns pressupostos. A més, el funcionament de l’economia és el cinquè problema per a la població catalana i moltes de les altres preocupacions tenen un clar component econòmic com poden ser l’atur i la precarietat laboral, l’accés a l’habitatge, la sanitat i el nivell salarial, segons les dades del CEO.

Atur i ocupació

La taxa d’atur el primer trimestre de 2024 ha estat del 9,48% amb un total de 396.100 persones aturades a Catalunya, segons les últimes dades publicades per l’INE. La taxa d’ocupació ha estat d’un 55,89% amb un total de 3.783.800 persones ocupades a la comunitat autònoma.

La variació interanual del nombre de desocupats registrats a les oficines d’ocupació a Catalunya posa de manifest que el març de 2024 la taxa d’atur ha estat un 1,1% inferior a la del mateix mes de 2023.

Renda

El salari brut anual per treballador va ser de 28.145,02 euros l’any 2021, un 3,9% més alt que l’any anterior, segons l’Estadística anual d’estructura salarial. El salari brut anual de les dones va créixer un 3,8% i es va situar en 25.015,94 euros, mentre que el dels homes va augmentar un 4,0% i va ser de 31.212,67 euros. El guany per hora es va situar en 17,93 euros, un 3,5% més que el 2020. Per sexe, el guany per hora dels homes va ser de 19,14 euros, mentre que el de les dones es va situar en 16,59 euros. Són les últimes dades actualitzades el juliol de 2023. El salari brut anual dels assalariats amb contracte indefinit va augmentar un 3,6% respecte al del 2020 i va arribar als 29.490,80 euros, mentre que  el salari brut anual dels contractes temporals va créixer un 1,8% interanual fins als 20.647,97 euros. El guany per hora va ser de 18,49 euros en el cas dels assalariats amb contracte indefinit i de 14,46 euros per als qui tenien contracte temporal.

Pobresa

L’índex AROPE (de l’anglès At Risk Of Poverty and/or Exclusion) és la dada de referència sobre pobresa i risc d’exclusió social i mesura la població que està almenys en alguna d’aquestes tres situacions: risc de pobresa, manca material i social severa o baixa intensitat a l’ocupació. Catalunya és una de les sis comunitats autònomes d’Espanya que manté el 2023 les taxes AROPE superiors a les que registraven el 2015. Tot i això, Catalunya és de les comunitats autònomes que menys població té al decil 1 de renda nacional, un 7,1%.  El decil 1 de renda per unitat de consum inclou el 10% més pobre de la població nacional, és a dir, aquelles persones que viuen en habitatges amb ingressos inferiors a 8.081 € per unitat de consum. Segons les dades de l’informe sobre l’Estat de la pobresa 2024, un 13,9% de la població està en risc de pobresa. Un 46,5% de la població té molta, difícil o certa dificultat per arribar a final de mes el 2023.

Desigualtats

La diferència salarial entre homes i dones calculada segons la mitjana anual per treballador mostra com, tot i haver augmentat el salari a ambdós sexes, es manté una distància entre el salari mitjà de les dones que el 2021 va ser de 23.175,95 € i el dels homes que va ser de  28.388,69 €.

Pel que fa a l’evolució del salari brut anual per sexe i grups d’edat a Catalunya, les franges d’edat de menys de 25 anys i les d’entre 25 a 34 es mantenen per sota del salari brut anual mitjà. Per contra, a franja d’edat més ben posicionada salarialment és la de les persones de 55 anys o més. El 2021 les persones de més de 55 anys cobraven uns 30.995 € de mitjana de salari brut anual, mentre les persones de menys de 25 anys 13.218 € i les de 25 a 34 uns 23.026 € de mitjana.

La variació anual de l’IPC català des del 2002 i fins al 2024 permet observar un creixement significatiu de l’augment dels preus de consum. El màxim es va assolir el juliol del 2022, quan la variació anual de l’IPC va ser del 10,8%, és a dir, el juliol de 2022 l’Índex era un 10,3% superior al del mateix mes de 2021. De llavors ençà, els preus han seguit pujant, però a un ritme més lent.

En la darrera dècada, l’índex de preus ha pujat en un 23%, d’acord amb les dades de l’Idescat procedents de l’INE. Però aquest creixement no ha estat igual en tots els sectors. On més s’ha notat la inflació és en la cistella de la compra: des del 2014, el preu dels aliments ha augmentat un 43% a Catalunya. 

El segueixen el sector de la restauració, que s’ha encarit un 28%, i el dels béns i serveis (24%). L’habitatge, per la seva part, ho ha fet en un 12,2% L’únic sector que s’ha mantingut estable és el de les comunicacions: tan sols s’ha encarit un 0,3%.

L’informe de l’AMB que situa l’encariment en el 45%

Així i tot, d’acord amb un informe encarregat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona apunta que el cost de vida ha augmentat un 45% en vuit anys a l’AMB, on viuen 3,3 milions de persones. L’estudi situa el salari de referència, aquell que permet viure de manera digna, en els 1.447 euros mensuals, que s’enfila als 1.638 euros a la ciutat de Barcelona.

El salari de referència no és igual per a tothom: mentre que una llar on hi viuen dues persones adultes és dels 1.131 euros per cap, les famílies amb dos fills en necessiten 1.782 i les monoparentals, 2.628 euros, d’acord amb l’informe elaborat per consultores Daleph i Ksnet per encàrrec de l’AMB.

El preu del lloguer a Catalunya ha augmentat en els últims anys situant-se per sobre de la mitjana espanyola. El preu mitjà del lloguer a Catalunya el darrer trimestre de 2023 va ser de 854,12 euros al mes, d’acord amb dades del Departament de Territori, que apunten diferències significatives entre províncies. El preu mitjà de lloguer a Barcelona el 2023 va ser de 942,89 euros al mes, a Girona es va situar en 644,87 euros, a Lleida va ser de 488,88 euros al mes i a Tarragona de 586,87 euros al mes. De mitjana, els lloguers es van encarir un 4,8% respecte al quart trimestre de 2022.

Un informe de l’Institut Català del Sòl indica que el nombre d’habitatges llogats continua baixant de forma significativa mentre que el lloguer mensual s’incrementa, especialment a la ciutat de Barcelona. El mercat de compravenda també ha moderat l’evolució creixent després d’un 2022 molt expansiu.

Catalunya aplica des del 16 de març de 2024 la limitació del preu del lloguer en els municipis on l’escassetat d’habitatges a un preu assequible dificulta trobar una llar o fins i tot mantenir la que ja es té. En aquests municipis hi viuen 6,2 milions de persones, és a dir, el 80,6% de la població catalana. Catalunya té 140 municipis declarats zones de mercat residencial tensat, tot i això, el Departament de Territori ha començat la tramitació per incloure 131 municipis més a la llista d’àrees tenses. Amb la suma, la xifra de municipis s’elevarà fins a 271 i inclouen un 90% de la població, uns set milions de persones.

La limitació dels preus del lloguer és una mesura aprovada pel govern estatal a la Llei 12/2023 a partir de la qual es va elaborar un índex per a la limitació de preus del lloguer. Catalunya és l’única comunitat autònoma que ho ha aplicat.

Què diu la llei?

La llei estableix que, en els municipis inclosos en la llista, el lloguer dels nous contractes no pot superar el preu del darrer contracte vigent els últims cinc anys, un cop aplicat l’IPC. El text també diu que els nous pisos que entren al mercat de lloguer i quan es tracta d’un gran tenidor (persones físiques o jurídiques amb almenys cinc immobles en propietat), el lloguer no pot superar el preu que marca l’índex de referència per a un carrer determinat. Pel que fa a l’obra nova, no està sotmesa a aquestes limitacions i, si s’han fet reformes importants al pis, també està permès apujar el preu.

Esforç econòmic

Un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona exposa que l’accessibilitat al lloguer ha empitjorat en les últimes dècades, en especial a partir de 2015. L’esforç econòmic mitjà que s’ha de fer a Catalunya per accedir a un lloguer és d’un 22,5% – aquest percentatge es calcula dividint el pagament dels 12 primers mesos de lloguer entre la Renda Familiar Disponible Bruta Mitjana per Habitatge -.

Aquest augment afecta especialment els joves d’entre 16 i 29 anys que dediquen més d’un 100% del seu salari net mensual al lloguer, segons l’informe trimestral de l’Observatori d’Emancipació, del Consell de la Joventut d’Espanya. En cas de voler comprar un habitatge, els joves haurien de dedicar el salari íntegre de quatre anys i mig només per a pagar l’entrada d’un pis i, posteriorment, destinar tres quartes parts del salari mensual al pagament de la hipoteca.

Catalunya és la quarta comunitat autònoma d’Espanya amb major taxa de creixement anual del PIB en termes de volum (6%) per darrere de les Illes Balears (12,5%), Canàries (9,7%) i Madrid (7,2%), i igualant al País Basc (6%). Així ho indiquen les últimes dades de l’INE publicades el 2022.

Pel que fa al PIB per càpita, Catalunya se situa per darrere de Madrid, País Basc i Navarra, amb un PIB per càpita de 32.550 euros.

Les mateixes dades de l’INE indiquen que Catalunya és la segona comunitat autònoma de l’Estat amb un PIB més elevat (255.153 milions d’euros), només per darrere de Madrid (261.713 milions d’euros) i davant d’Andalusia (180.224 milions d’euros).

Pel que fa al PIB industrial, valor agregat de mesura de producció béns i serveis en un territori, Catalunya és la comunitat autònoma que encapçala la llista.

Catalunya té actualment 11 impostos propis, una llista que ha variat en els últims anys després que el Tribunal Constitucional revoqués quatre tributs proposats per la Generalitat el 2019. De la mateixa manera, l'1 de gener del 2023 certs impostos van passar a ser de titularitat estatal, homogeneïtzant els impostos entre comunitats autònomes.

Una sentència del 27 de març de 2019 va declarar inconstitucional l'Impost sobre el risc mediambiental de la producció, manipulació i transport, custòdia i emissió d'elements radiotòxics. També l'impost sobre els dipòsits a les entitats de crèdit, l'impost sobre la producció d'energia elèctrica d'origen nuclear i l'impost sobre la provisió de continguts per part de prestadors de serveis de comunicacions electròniques i de foment del sector audiovisual i la difusió de la cultura digital, van ser declarats inconstitucionals.

Els impostos que van quedar sense efectes l'any 2023 en ser substituïts pels estatals van ser el cànon sobre la deposició controlada de residus municipals, el cànon sobre la deposició controlada de residus industrials, el cànon sobre la deposició controlada de residus de la construcció i el cànon sobre la incineració de residus municipals.

Així doncs, els impostos propis que té Catalunya a 2024 són:

1. Cànon de l'aigua
2. Gravamen de protecció civil
3. Impost sobre grans establiments comercials 
4. Impost sobre les estances en establiments turístics
5. Impost sobre l'emissió d'òxid de nitrogen a l'atmosfera produïda per l'aviació comercial
6. Impost sobre l'emissió de gasos i partícules a l'atmosfera produïda per la indústria
7. Impost sobre els habitatges buits
8. Impost sobre les begudes ensucrades envasades
9. Impost sobre les emissions de diòxid de carboni dels vehicles de tracció mecànica
10. Impost sobre els actius no productius de les persones jurídiques
11. Impost sobre instal·lacions que incideixen en el medi ambient

Cal remarcar que l'Agència Tributària de Catalunya (ATC) recapta 10 d'aquests impostos mentre el cànon de l'aigua el gestiona l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA). L'ATC depèn del Departament d'Economia i Hisenda, mentre que l'ACA depèn del Departament d'Acció Climàtica.

Així és la comunitat autònoma amb més impostos propis de l'estat espanyol, segons l'estudi anual Panorama de la Fiscalidad Autonómica y Foral 2024seguida d'Astúries, Galícia i la Comunitat Valenciana les següents a la llista amb sis impostos propis.

D’altra banda, pel que fa a les inversions de l’Estat a Catalunya l’informe agafa també les dades que es publicaven semestralment, fins al juny del 2022, sobre l’execució de la inversió del Sector Públic Estatal a les diferents comunitats autònomes. Des de llavors, no hi ha noves dades publicades, tot i estar previstes al calendari de publicacions del 2023.

Des de Verificat hem explicat que Catalunya és la que més inversió pressupostària rep en xifres absolutes —no per càpita— però el 2021 va ser la comunitat on menys pressupost va executar l’Estat i la tercera amb menys inversió per habitant.

De cada 100 euros pressupostats per a Catalunya durant els últims set anys, l’Estat n’ha invertit 61: Catalunya és la setena comunitat autònoma on el Govern compleix menys amb els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE). De fet, el percentatge d’execució a Catalunya és gairebé 10 punts inferior que la mitjana estatal. 

Això sí, el 2022, l’últim any pel qual el Ministeri d’Hisenda va publicar les dades, Catalunya va ser la comunitat on se’n van executar més: el 64% del previst. L’any anterior, en canvi, l’Estat va invertir a Catalunya el 36% del promès, mentre que la Comunitat de Madrid rebia un 84% més del que indicaven els PGE.

D’acord amb la recopilació de dades sobre l’execució pressupostària entre 2015 i 2022 realitzada per Verificat, els territoris on l’Estat més ha incomplert els pressupostos de mitjana han estat el País Basc, Cantàbria i la Comunitat Valenciana.

Excepte el 2022, Catalunya sempre s’ha situat per sota de la mitjana estatal des de 2015, que es troba al voltant del 75% de l’execució. El 2015, l’Estat va invertir a Catalunya el 71% del pactat; el 2016, el 56%; el 2017, el 81%; el 2018, el 58%; el 2019, el 65%; el 2020 el 73%; el 2021 el 36% i el 2022, el 64%.

La balança fiscal és la diferència entre l’aportació dels contribuents catalans a les arques públiques espanyoles i el retorn d’inversions de l’Estat a Catalunya. El no-retorn de part d’aquests diners recaptats a Catalunya es coneix com a dèficit fiscal.

D’acord amb el càlcul de la Generalitat per al 2021, el dèficit fiscal era d’uns 22.000 milions d’euros, el 9,6% del PIB català, d’acord amb el mètode del flux monetari. És a dir, que els contribuents catalans van aportar 22.000 milions d’euros a l’estat que mai no van tornar a Catalunya.

D’on surt aquest càlcul? Existeixen diverses maneres de calcular la balança fiscal:

• Mètode del flux monetari. Computa com a despesa només la que es fa de manera efectiva en el territori en qüestió i deixa de banda la que s’efectua fora de la comunitat autònoma (fruit de les competències de l’Estat). És el càlcul que fa la Generalitat de Catalunya en el seu últim informe sobre la balança fiscal del 2021.
• Mètode de càrrega-benefici. Considera com a despeses del territori totes les que generen algun tipus de benefici per a la ciutadania de la regió, independentment que s’hagin efectuat allà o no.
• Neutralització. Consisteix a imputar, repartir o distribuir, entre comunitats autònomes una part proporcional del dèficit (o superàvit) de l’Administració General de l’Estat. 

Com funciona el finançament

L’actual sistema de finançament català és el model de les comunitats autònomes de règim comú i està establert des de 2009 per la Llei 22/2009.

Amb aquesta base legal, Catalunya recapta directament uns 10 euros de cada 100 pagats per la seva població (a través dels impostos propis), i els altres 90 els recapta l’Estat (a través de l’Agència Tributària) que, posteriorment en retorna uns 40 a la comunitat autònoma a través de transferències. Els altres 50 són gestionats per l’Estat que segueix, principalment, una política redistributiva entre comunitats autònomes. Això no vol dir que a Catalunya només s’hi inverteixi el 9% dels impostos que s’hi recapten. 

En diverses ocasions el govern de la Generalitat ha demanat un canvi del model, l’última ha estat l’informe per un “finançament singular”. La proposta presentada pel Govern de la Generalitat aposta per un model de finançament en què la generalitat recapti i gestioni els seus propis diners i sigui Cata

Salut, habitatge, educació o seguretat: la gestió pública està al centre de la campanya electoral. Enmig d’una escalada de la inflació marcada per la pandèmia i conflictes internacionals, una escalada dels preus de l’habitatge i protestes en diversos sectors de l’administració pública per falta de recursos i personal, les polítiques públiques tenen un rol importantíssim en el debat per a les eleccions al Parlament del 12 de maig. 

Aquest apartat té l’objectiu d’aportar dades i indicadors de diversos serveis públics: Salut, Educació, Habitatge i Seguretat i presons. Tots aquests temes apareixen entre les principals preocupacions de la ciutadania, d’acord amb el darrer baròmetre del CEO.

El personal dels centres de salut públics de Catalunya ha augmentat en un 29,3% des d’abans de la pandèmia, d’acord amb el Banc de dades de l’ocupació pública de Catalunya. La darrera xifra del novembre de 2023, situava la plantilla en els 35.357 efectius. Si ho mirem per població, hem passat dels 3,53 professionals per 1.000 habitants el 2019 als 4,5 professionals per 1.000 habitants el 2023.

Si ho comparem amb la resta d’Espanya, Catalunya té un lleuger avantatge en qüestió de personal. D’acord amb les dades del Ministeri de Sanitat, els 3,7 professionals mèdics per 1.000 habitants del sistema públic català —les dades no coincideixen amb les del Departament— superen només en una dècima la mitjana estatal; de la mateixa manera que ho fa el personal d’infermeria, amb 4,7 efectius per 1.000 persones. Les dades no coincideixen amb les que ofereix la Generalitat per diferències metodològiques, però permeten comparar-ho amb la resta d’Espanya.

Tres mesos per operar-se

Un dels indicadors que millor il·lustren l’estat d’un sistema de salut és el de les llistes d’espera, una dada molt present en debats i programes electorals. De mitjana, una persona catalana ha d’esperar tres mesos i cinc dies per a visitar-se amb un especialista en consultes externes i quatre mesos i mig per entrar a quiròfan. En el rànquing autonòmic, és la cinquena que més fa esperar per consultes i la quarta per a cirurgies.

221.476 persones esperant entrar a quiròfan

El setembre de 2025, últim mes del qual tenim dades, a Catalunya hi havia 221.476 persones esperant una operació, 206.140 esperant proves diagnòstiques i 540.310 més pendents d’assistir a consultes externes, d’acord amb les dades del Servei Català de Salut. És la pitjor dada d’ençà que es tenen registres: en 13 anys, el nombre de persones esperant per entrar a quiròfan ha pujat en més de 90.000 persones.

A 2024, Catalunya és la comunitat autònoma amb més persones esperant per ser operades (196.911 pacients), i la tercera amb la taxa més alta. Al mateix temps, és la tercera comunitat amb més pacients esperant per a consulta externa, però amb la cinquena taxa més baixa de l’estat.

L’espera quirúrgica és un empitjorament respecte el 2023, quan a finals d’any hi havia 183.394 persones en espera, amb la sisena taxa per mil habitants més alta. En canvi, es manté la posició d’espera per consulta externa.

A setembre de 2025, Catalunya també lidera la llista autonòmica de persones esperant una resolució del seu grau de dependència o del Programa Individual d’Atenció (PIA), que són un 12,1% de totes les sol·licituds, segons dades de la Secretaria d’Estat de Drets Socials.

Com hem explicat a l’apartat d’Economia, l’habitatge és actualment la principal preocupació dels catalans, segons el segon baròmetre del CEO de 2025. El primer trimestre de 2025, el preu del lloguer mitjà mensual a Catalunya s’enfilava als 827,81 euros, una baixada interanual de 41,10 euros respecte els 868,91 euros de mitjana el primer trimestre de 2024.

Aquesta quantitat arriba a 912,44 euros a Barcelona, un descens de 45,28 euros respecte la mitjana mensual de 957,72 euros al mateix període de 2024, segons dades de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya.

Habitatge públic a Catalunya

Mentrestant, Catalunya ha posat a disposició de la ciutadania 98.571 Habitatges de Protecció Oficial (HPO) des de 1980. Però la construcció d’HPO va frenar en sec fa poc més d’una dècada i en els darrers cinc anys, tan sols se n’han acabat 8.635, d’acord amb les dades de la Generalitat. D’aquests, 137 han estat promoguts per l’Institut Català del Sòl.

Les promocions construïdes, però, no permeten abastir les sol·licituds d’Habitatge de Protecció Oficial. El 2024 es van acabar 1.893 habitatges, però 51.223 persones en van demanar un. La llista d’espera acumulada fa que a finals del 2024 hi hagués 105.547 peticions vigents, segons el Registre de sol·licitants del Servei d’Estudis i Documentació d’Habitatge.

Ajuts al lloguer

L’any 2024, la Generalitat va concedir 87.899 ajudes al lloguer per un valor total de 186 milions d’euros, d’acord amb el Servei d’Estudis i Documentació de l’Habitatge de la Generalitat. És la xifra més alta d’ençà que hi ha dades, el 2005. Aquesta pujada es deu, en gran part, a la transferència dels fons del Bo de lloguer jove que va fer el govern espanyol a les comunitats autònomes, qui van ser les encarregades de gestionar l’ajuda, amb el qual es poden obtenir un màxim de 250 euros durant dos anys.

Habitatges de lloguer social

El 2024, es van concedir a Catalunya 1.133 ajuts de lloguer social, ascendint a un total de 7.790 habitatges amb contracte de lloguer social vigent. L’import mitjà dels lloguers socials va ser de 511,10 euros al mes, segons dades del Servei d’Estudis i Documentació d’Habitatge.

La mitjana d’edat entre els beneficiaris es manté al voltant dels 40 anys, amb uns ingressos nets anuals mitjans a cada unitat de convivència beneficiària de 21.143,03 euros.

L’educació és un altre dels àmbits que acostumen a aparèixer en campanya. Un dels indicadors que millor mesura els recursos del sistema educatiu és la ràtio d’alumnat.

Si bé la ràtio d’alumnat per docent (és a dir, cada quants alumnes hi ha un docent) ha baixat significativament al llarg de la darrera dècada —un 14% a la primària i un 12% a la secundària—, el nombre d’alumnes que hi ha per classe s’ha mantingut estable i fins i tot, en alguns estudis, ha pujat. De mitjana, a la pública hi ha 21 alumnes per grup-classe a infantil, 23 a primària i 28 a l’ESO i Batxillerat.

El 2024 es van cometre a Catalunya 521.327 fets penals, segons dades dels Mossos d’Esquadra, un descens del -0,81% respecte 2023, any en què es van registrar 525.577 fets penals, dada encara inferior a les registrades pre-pandèmia el 2019. El confinament i les mesures restrictives van causar un descens significatiu de la criminalitat i és per això que no es recomana comparar xifres actuals amb les del 2020 o el 2021.

No es poden referenciar dades prèvies a 2019 degut a un canvi metodològic del departament estadístic dels Mossos d’Esquadra que fa que el nombre total de fets penals no sigui comparable.

De tots aquests delictes, els més nombrosos són els furts, és a dir, robatoris sense força ni violència. Suposen una tercera part de tots els delictes registrats pels Mossos d’Esquadra. Així i tot, els furts han disminuït un 13,3% entre 2019 i 2023, tenint en compte l’augment de població. El segueixen el delicte per estafa, que ha augmentat en un 61,5% en aquest període, així com els de danys i robatoris amb força.

La segona comunitat autònoma amb més criminalitat el 2023

Si la comparem amb la resta d’Espanya, Catalunya és la segona comunitat de l’Estat amb una major taxa de criminalitat el 2023. D’acord amb les dades del Ministeri de l’Interior, que difereixen de les dels Mossos perquè no tenen en compte les denúncies a les policies locals, l’any passat la taxa de delinqüència de Catalunya va ser un 32,9% més elevada que al conjunt de l’Estat. El 2023, només va ser superada per les Illes Balears.

A més, Catalunya ocupa la quarta posició pel que fa a l’augment de delinqüència respecte a l’any anterior, el 2022. D’un any per l’altre, els fets penals coneguts van augmentar un 5,6% a Catalunya, per darrere d’Extremadura, Astúries i Canàries, i per sobre de la mitjana estatal, del 2,1%.

Més policia que mai

Catalunya té més policies que mai. A finals del 2022, els Mossos i les policies locals sumaven 29.453 agents, d’acord amb un informe presentat pel Departament d’Interior el novembre de 2023. D’aquests, 17.881 eren Mossos d’Esquadra i 11.572, agents dels cossos policials locals. D’acord amb aquest informe, és el nombre d’agents més elevat de la història.

Les presons catalanes tenen més personal que les d’Espanya i la UE

El sistema penitenciari català ha estat notícia per l’assassinat d’una treballadora de Mas d’Enric. Una de les queixes dels funcionaris, que han protestat fora de les presons des d’aleshores, és la de la falta de personal.

Precisament, a Catalunya hi ha 1,3 reclusos per cada treballador, una xifra inferior a la mitjana europea (1,5) i espanyola (2,0). És a dir, que el personal de presons de Catalunya té menys interns a càrrec seu. D’acord amb les dades de l’informe anual SPACE I, dut a terme pel Consell d’Europa i la Universitat de Lausanne, el sistema penitenciari català és un dels que té menor ràtio dels europeus: ocupa la setena posició. Així ho vam explicar en un reportatge publicat a El Periódico.

El discurs d’odi contra les persones migrants a Catalunya està a l’ordre del dia en les xarxes socials i suposa un risc al ser repetit i difós per a líders d’opinió o representants públics perquè normalitzen la discriminació cap a aquest col·lectiu, segons adverteix un estudi acadèmic publicat al British Journal of Political Sience. 

Els immigrants en general, i els musulmans en particular, són l’objectiu de gran part d’aquests discursos en l’actualitat, tot i que la immigració és el novè problema per als catalans, segons les dades de l’últim baròmetre del CEO. Aquesta xifra no és avui la més elevada d’ençà que n’hi ha registres. El 2006, el 17,72% dels catalans van considerar la immigració com el principal problema, a diferència del 5,7% actual. Tot i això, el percentatge està en creixement des de 2020.

El nombre d’estrangers a Catalunya ha augmentat any rere any des de principis de segle, excepte en sis anys en què la xifra es reduïa respecte a la de l’any anterior: 2011, 2013, 2014, 2015, 2016 i 2020 (coincidint amb la crisi econòmica del 2009 i la pandèmia de la covid-19). Així i tot, a Catalunya actualment un 17,2% de la població és estrangera, la xifra més elevada que registra l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat).

El 2022, ha estat l’any en què més estrangers s’han traslladat a viure a Catalunya de les últimes dues dècades: 246.869. L’arribada d’estrangers, però, no ha estat uniforme: entre el 2007 i el 2013 es va reduir el nombre de persones que immigrava a Catalunya i, després, fins al 2020, les arribades van tornar a augmentar.

La majoria dels estrangers que van arribar el 2022 (49%) venien del continent americà. Un 15% procedien de països europeus extracomunitaris i un 13% del continent africà.

Aquest augment de la població estrangera ha donat ales als discursos antiimmigració que parlen d’una invasió d’Occident. És la coneguda com a teoria de la conspiració del gran reemplaçament, segons la qual els immigrants substituiran a la població europea. Alguns polítics i usuaris de les xarxes s’hi refereixen sovint sense fonaments, com ja hem verificat, i també són recurrents els missatges a xarxes sobre aquesta qüestió. 

Un dels arguments en què es basa aquesta teoria és que la taxa de fecunditat dels immigrants és més alta que la dels autòctons. Això és cert i no passa només a Espanya, sinó als països d’Occident en general i representa el fenòmen que en demografia es denomina “sistemes complexos de reproducció”. Això vol dir que en el creixement demogràfic total el component migratori pesa més que el derivat del creixement natural (diferència entre naixements i defuncions). 

Aquests són tres dels arguments que va detallar en un article de Verificat el subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics, Andreu Domingo, i desmunten aquesta teoria de la conspiració:

1. Aspirar al creixement demogràfic de fa un segle és irreal.
2. Amb el temps, les nacionalitats es barregen i no té sentit mirar els naixements segons origen dels seus progenitors.
3. Si la taxa de fecunditat dels autòctons és baixa, la dels migrants també tendirà a ser-ho amb el temps (també ho conclou un estudi acadèmic publicat a la revista Population and Development Review).

Aquest augment de la població migrant en societats occidentals es presenta com un “problema” demogràfic —sobretot en el cas dels creients en l’islam— “en la mesura en què els musulmans no són considerats ni comptats com a europeus”, segons constata un estudi publicat a The British Journal of Sociology. Per exemple, hem desmentit que la majoria de naixements a Catalunya siguin de progenitors musulmans. Tot i que no hi ha dades de naixements segons la religió, si fem un càlcul aproximat dels nadons en funció de la nacionalitat dels progenitors d’aquells països on l’islam és la religió majoritària, aquests van representar al voltant d’un 13% del total de naixements a Catalunya el 2021.

Quan una persona arriba al territori espanyol a través de les costes o del pas fronterer de Ceuta i Melilla, i el Ministeri de l’Interior confirma que no pot ser retornada al seu país d’origen, aquesta pot demanar: atenció humanitària i protecció internacional. És a dir, els immigrants refugiats, apàtrides i que pateixen un risc o una amenaça real de mort o de tortures al seu país d’origen es poden acollir a la protecció internacional, mentre que aquells que emigren per altres factors, sovint simplificats sota el terme “migrants econòmics”, poden acollir-se a l’atenció humanitària.

El procés d’acollida en el cas de l’atenció humanitària depèn del Ministeri d’Inclusió i la distribució dels immigrants pel territori es fa en funció de la disponibilitat de places als centres d’acollida de les diferents comunitats autònomes. Per tant, no és cert que Catalunya tingui un procés d’acollida d’immigrants més permissiu que altres comunitats.

El Ministeri espanyol d’Inclusió subvenciona entitats com la Creu Roja, el Comité Español de Ayuda al Refugiado, Metges Sense Fronteres, la Fundació Cepaim, Cáritas o Red Acoge perquè gestionin l’ajuda humanitària que, no obstant, també es tramita des d’administracions autonòmiques i locals. 

L’ajuda humanitària es destina a persones en situació d’extrema necessitat, però per accedir als serveis bàsics, el padró és el primer requisit.

La llei d’estrangeria, a diferència de què s’ha dit en més d’una ocasió, no prohibeix l’empadronament de les persones migrants en situació administrativa irregular. De fet, la legislació vigent estableix que totes les persones que viuen a l’Estat espanyol estan obligades a inscriure’s al padró del municipi on resideixen habitualment.

Concretament, la llei d’igualtat de tracte i no-discriminació del Parlament de Catalunya deixa clar que les administracions públiques han de vetllar perquè “les condicions municipals per a l’empadronament no comportin cap discriminació per a les persones migrants en situació administrativa irregular”.

Per això, el protocol presentat el 2023 pel departament d’Igualtat i Feminisme per fer efectiu aquest dret és per ajudar a persones en situació d’irregularitat a empadronar-se a, però això en cap cas implica regularitzar la situació administrativa d’aquestes persones, com vam verificar.  

Regularitzar la situació dels immigrants en situació irregular depèn dels governs nacionals, però els municipis són els encarregats de garantir les necessitats bàsiques als residents de la seva localitat. Per tant, entren en joc diferents nivells de governança. En aquest sentit, el sistema d’empadronament espanyol és únic a la Unió Europea, ja que tots els residents indiferentment de la seva situació administrativa s’han d’inscriure en un mateix registre. 

En canvi, en altres països de la UE els municipis han trobat fórmules per a garantir les necessitats bàsiques dels immigrants en situació irregular —diferents de les vies que tenen els residents legals—. A Bèlgica, per exemple, són els serveis socials els que donen accés a les persones en situació irregular a l’“assistència mèdica d’emergència” de manera gratuïta, que malgrat el seu nom, no és només per a casos urgents. A Itàlia existeix el “codi de residència temporal d’estrangers”, vàlid per sis mesos, que permet accedir a serveis mèdics i pot anar acompanyat d’una declaració de “situació de pobresa” que eximeix de realitzar copagaments.

La llei d’estrangeria assegura també que “els estrangers, sigui quina sigui la seva situació administrativa, tenen dret als serveis i prestacions socials bàsiques” (article 14). En el cas dels estrangers en situació irregular l’accés a serveis i ajudes és molt més limitat, ja que amb l’empadronament poden accedir a la sanitat i l’educació pública, però no a prestacions econòmiques com la Renda Garantida de Ciutadania o l’Ingrés Mínim Vital.

Sovint, però, es fan virals missatges que parlen d’una “sobrerepresentació” de persones migrades en les ajudes socials sense tenir en compte els criteris d’admissió que tenen aquestes ajudes. L’octubre de 2022 vam desmentir que el 40% dels adjudicataris de la RGC i el 43% dels d’habitatge públic fossin per a estrangers. El 21,3% dels titulars de la RGC i el 16% dels habitatges públics són per a persones de nacionalitat estrangera, segons dades facilitades pel Departament de Drets Socials i l’Agència Catalana de l’Habitatge a través d’una petició de transparència de Verificat.

La Renda Garantida, a banda de requisits de residència o edat, s’atorga per criteris econòmics, i la població migrada està altament sobrerepresentada en les taxes de pobresa. El 2023, a Catalunya, el 47% de les persones amb nacionalitat estrangera estaven en risc de pobresa o exclusió social, davant del 19% de les persones amb nacionalitat espanyola, d’acord amb la taxa AROPE publicada per l’Idescat.

Tampoc és cert, que el 95% de les ajudes per a joves extutelats siguin per a estrangers: conformaven el 53% l’any 2020 i, en tot cas, la prestació s’atorga per criteris econòmics independentment de la seva nacionalitat.

Per a rebre l’ajuda, a més, els joves s’han de comprometre a seguir un pla d’inserció social i laboral individual, amb l’objectiu que s’acabin emancipant i sent autònoms econòmicament una vegada deixin de rebre l’ajuda als 21 o 23 anys. De fet, la pròrroga de la prestació fins als 23 anys s’aprova si s’està seguint aquest pla de treball individual. 

L’efecte crida és una creença relacionada amb la immigració que s’atribueix a les polítiques del país d’acollida. Es creu que si un país té unes polítiques favorables a la integració dels immigrants, augmentarà el nombre d’arribades. Però, ni les dades ni els experts apunten que sigui un fenomen que es compleixi. Les polítiques migratòries que s’han aplicat al llarg de la història o en altres països no han implicat un augment de la immigració irregular. En realitat, els fluxos migratoris depenen més del cicle econòmic i la situació política al país d’origen, com apunta un estudi de l’Overseas Development Institute i un article publicat a Cambridge University Press.

La migració neta a Espanya “ha variat de manera significativa, seguint una dinàmica vinculada al cicle econòmic sense que, en aquest mateix període de temps, s’hagin registrat canvis ressenyables favorables en el marc de prestacions de l’estat de benestar espanyol”, explica l’informe del 2019 del Defensor del Poble.

Per això, reduir el procés migratori al suposat efecte crida “no és només erroni sinó també perillós, perquè es polititza el tema migratori i fa impossible parlar de drets de les persones migrants sense l’alarma d’una presumpta allau migratòria”, segons va explicar a Verificat Francesco Pasetti, investigador principal de l’àrea de Migracions del Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB).

L’impacte de la immigració sobre els comptes públics espanyols, a diferència del que es diu sovint, és “clarament positiu”, com apunta un estudi de FUNCAS realitzat per politòlegs del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i de la Universitat d’Amsterdam. 

Aquest i dos estudis més, de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (FEDEA) i el Consell Econòmic i Social d’Espanya (CES), que analitzen els ingressos i les despeses que suposen els immigrants en el seu conjunt, conclouen que el balanç és “positiu”: aporten més del que reben. Això s’explica perquè gran gruix de les persones estrangeres estan en edat de treballar, mentre que només un 5% té més de 65 anys i per tant, està en edat de rebre prestapuntaacions contributives.  

Una altra investigació a nivell internacional també demostra que la immigració no “dispara la despesa pública”. L’estudi analitza 21 països de l’OCDE entre 1980 i 2010 i conclou que no existeix una relació entre l’arribada d’immigració i la despesa social a curt termini i tampoc hi ha evidència que augmenti a llarg termini.

Tot i això, és possible que aquest impacte positiu no sempre sigui visible en l’àmbit local o autonòmic, com detalla l’estudi de FUNCAS, “perquè hi pot haver un desajustament entre els recursos fiscals generats per la immigració i les despeses derivades de l’increment de la demanda d’algunes polítiques socials al territori”. La mateixa investigació explica per què passa això: els ingressos que generen els immigrants els recapta majoritàriament el Govern central a través del sistema de Seguretat Social, mentre que la despesa en serveis públics la fan majoritàriament les comunitats autònomes i els ajuntaments.

Una altra de les falses creences sobre els immigrants és que acaparen les prestacions socials, com explica i desmenteix l’informe de 2019 del Defensor del Poble. Els estrangers no fan un sobreús de les prestacions socials, com la sanitat, sinó que fan un ús similar o inferior al de la població nacional, segons apunta en les seves conclusions un estudi del Centre d’Estudis Internacionals de Barcelona (CIDOB) del 2017 (pàgina 20). I, a més, els estrangers tenen un 4,7% menys probabilitats de rebre prestacions socials monetàries.

Les dades demostren que la despesa en sanitat i educació aprofitada per persones immigrants a Catalunya i a Espanya és inferior al pes que tenen els estrangers a la població, d’acord amb l’estudi de FUNCAS que es va actualitzar el 2020.

El 2022, els estrangers van representar el 49% dels detinguts a Catalunya i el 38,5% del total de condemnats per una sentència ferma, segons les dades del Ministeri de l’Interior i de l’Institut Nacional d’Estadística, mentre que les persones sense nacionalitat espanyola a la comunitat autònoma representaven el 2022 el 15,9% de la població. Per tant, sí que existeix una sobrerepresentació dels estrangers en les estadístiques de detinguts i de condemnats.

És a dir, el 2022 va haver-hi 40,4 detinguts per cada 1.000 persones estrangeres a Catalunya, mentre que la taxa de detinguts entre els espanyols era de 8 cada 1.000 persones. No obstant això, menys de la meitat dels estrangers detinguts van acabar condemnats: 15,8 de cada 1.000 persones estrangeres, mentre que la taxa de condemnats espanyols va ser de 4,8 cada 1.000.

A Catalunya, però, igual que a Espanya, s’ha registrat un augment exponencial de la població estrangera en les últimes dues dècades, passant del 2,9% de la població el 2000 al 17,2% el 2023. No obstant això, aquest augment no ha anat acompanyat d’una pujada similar de la taxa de criminalitat. Aquesta, tot i que ha variat, no segueix la mateixa tendència de creixement que l’augment de la població estrangera.

Això desmenteix que hi hagi una relació causal entre la immigració i la delinqüència, com també han determinat diferents estudis acadèmics, que no han trobat elements culturals o psicològics diferents en la població immigrant per establir aquesta relació. Prova d’això és un estudi publicat el 2019 que afirmava que “la probabilitat que un immigrant amb bones oportunitats laborals sigui delinqüent no és major que la d’un nadiu en les mateixes condicions”. És a dir, la condició d’haver nascut en un lloc o un altre no explica que una persona cometi més o menys delictes. 

Una revisió a nivell internacional de diferents recerques que tractaven aquest tema entre 1994 i 2014 conclou que quan existeix una associació entre immigració i delinqüència, aquesta és negativa, encara que molt feble. El que vol dir que, a més immigració, hi ha menys delinqüència. Segons aquesta revisió, diversos estudis han demostrat que lluny de ser una força criminògena, la immigració “està vinculada al creixement de la població i a la reducció de les taxes de desocupació, factors que contribueixen a reforçar l’ordre social” i no viceversa.

No reincideixen més

A més, tampoc és veritat que els immigrants reincideixen més. Cinc de cada deu excarcerats no torna a tenir una causa judicial oberta i el 80% no reingressa a la presó, unes xifres que no difereixen per nacionalitat.

El 60% de les persones amb nacionalitat espanyola i el 59,2% dels estrangers que no van ser expulsats van reincidir després de sortir de presó, segons l’aproximació estadística que fa l’estudi català, a partir d’una mostra representativa dels excarcerats. A més, el 90% dels estrangers empresonats amb expedient d’expulsió van ser retornats al seu país. Dels excarcerats, el 20,4% dels espanyols van tornar a presó i en el cas dels estrangers la taxa va ser del 22,2%.

La immensa majoria dels musulmans no són radicals

També es vincula sovint els musulmans amb postures gihadistes radicals. Però, fer aquesta simplificació és errònia, estigmatitza i, fins i tot, pot ser contraproduent, com ja vam explicar, perquè precisament un dels molts factors que pot influir en la radicalització gihadista d’una persona és el sentiment d’injustícia o exclusió, segons apunta la Xarxa de Sensibilització sobre la Radicalització de la Comissió Europea.   

Tampoc es pot establir una causalitat entre l’islam i el salafisme gihadista, ni tan sols entre el salafisme i el salafisme gihadista, perquè no tots els corrents salafistes defensen la violència, segons va explicar a Verificat Moussa Bourekba, investigador principal expert en geopolítica global i seguretat del CIDOB. Es calcula que hi ha 1.600 milions de persones musulmanes arreu del món, segons el Pew Research Center, i les estimacions del Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals (CSIS) parlen d’entre 100.000 i 230.000 salafistes gihadistes actius al món, un percentatge molt petit respecte al total de creients.

Arran de la publicació dels últims resultats de les proves PISA, en què Catalunya ha tret els seus pitjors resultats, el Departament d’Educació ho va atribuir a una “sobrerepresentació” de l’alumnat estranger. Però és atribuïble aquest daltabaix a la migració?

Si excloem la població immigrant de primera i segona generació i mirem les notes només dels nadius, també veiem una davallada i uns resultats baixos en comparació altres comunitats autònomes i països. Per tant, no sembla que l’explicació sigui l’alumnat estranger. Sí que és cert que els alumnes estrangers tenen una taxa d’abandonament escolar més alta i uns resultats pitjors a PISA de mitjana, com vam explicar, però la diferència en les puntuacions no s’explica per l’origen de l’alumnat, sinó per variables com les condicions socioeconòmiques, el temps que fa que l’alumnat estudia a Catalunya, les llengües parlades a casa i el nivell de segregació del centre, entre d’altres.

Tampoc hi ha evidència concloent sobre l’efecte que la concentració d’immigrants a les escoles té en la resta d’alumnes. Una de les poques metaanàlisis existents, publicada el 2010, va demostrar que una major “proporció de minories ètniques sembla tenir un efecte més fort en els estudiants del mateix grup ètnic que en els estudiants del grup ètnic majoritari o d’altres grups minoritaris”.

Una investigació més àmplia del Banc Mundial feta amb dades dels Països Baixos no troba efectes dels alumnes immigrants que ja porten anys vivint al país sobre les notes dels nadius. L’estudi només observa que els alumnes arribats recentment “tenen un petit efecte negatiu en el rendiment dels nadius en llengua”, però no en matemàtiques. El “resultat clau” de l’article, segons els propis investigadors, és “la importància del procés d’integració per a compensar els possibles efectes adversos de la concentració d’immigrants a les aules”.

Les relacions Catalunya-Espanya estan al centre de la política catalana des de fa anys i són, precisament, la tercera preocupació de l’electorat (per darrere del canvi climàtic i la insatisfacció amb la política). Actualment, el 18,4% dels catalans consideren que les relacions amb Espanya són un problema, una dada que ha caigut gairebé 30 punts des del 2017, quan va assolir el 48,9% dels enquestats. El procés independentista continua present en aquestes eleccions, marcades per la tramitació de la llei d’amnistia al Senat i la candidatura de Carles Puigdemont, que no podrà tornar a Catalunya sense risc de ser detingut fins a la seva aprovació definitiva.

El referèndum per la independència té un suport clar de la ciutadania catalana, que està molt més dividida sobre si votaria a favor o en contra de l’autodeterminació en una suposada consulta. El 76% de les persones enquestades diu estar “Molt d’acord” o “Bastant d’acord” amb el dret dels catalans a decidir el seu futur com a país en un referèndum, enfront d’un 18% que hi està “molt o bastant en desacord”, segons les dades de l’últim Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de Catalunya (CEO), de març de 2024. La dada s’ha mantingut entre el 70 i el 80% des de 2017 quan es va preguntar per primera vegada sobre el tema.

En diverses ocasions, el CEO també ha preguntat pel referèndum amb altres enfocaments. En primer lloc, l’enquesta sociopolítica d’octubre de 2020 preguntava (pàgina 49) per la millor opció per a Catalunya en relació amb la situació de Catalunya dins d’Espanya. El 51,9% es mostraven partidaris de pactar un referèndum amb l’estat espanyol, una xifra que s’elevava fins al 82,5% considerant la primera i segona preferència dels enquestats. La segona onada dels Baròmetres d’Opinió Política de 2019 i 2018 preguntaven per un referèndum d’autodeterminació. El 2019, (pàgina 48), el 70,8% dels enquestats responia que estava d’acord o molt d’acord que Catalunya té dret a “celebrar un referèndum d’autodeterminació”. El 17,8% es mostrava en desacord. El 2018, (pàgina 48), la pregunta era al revés i el 19,1% contestava que estava d’acord amb el fet que Catalunya no té dret a “celebrar un referèndum d’autodeterminació”. El 68,4% considerava que sí.

Dividits sobre la independència

El 42% de la població catalana estaria a favor de la independència, mentre un 51% es posiciona en contra, d’acord amb l’última enquesta del CEO. Entre 2015 i 2024 només hi ha hagut dos períodes – un de juny a octubre del 2016, i l’altre d’octubre del 2017 fins a març de 2019 – en què l’opinió a favor de la independència ha estat superior en percentatge, si bé la diferència mínima i màxima és de 0 i 6 punts percentuals, sent de 45% a favor i 45% en contra l’octubre de 2016, i de 49% a favor i 43% en contra l’octubre de 2017.

Les variacions entre períodes prenen sentit quan es vertebren al voltant dels anys de més auge del moviment independentista i del seu moviment reaccionari creixent en conseqüència. Per això, els períodes de més diferència entre opinions coincideixen en moments vinculats a l’auge del moviment independentista amb el referèndum de 2017, la declaració unilateral d’independència, i la sentència dels polítics implicats en el procés.

L’últim Baròmetre del CEO exposa també que un 9% de les persones enquestades defensa una independència unilateral i un 33% una independència pactada. D’altra banda, un 30% aposta per la unitat d’Espanya pactada, i un 10% per la unitat d’Espanya sense negociació.

La llei d’amnistia ha estat el principal motiu de debat entre Catalunya i Espanya en l’últim any. El 64% dels catalans està a favor de la llei d’amnistia i un 29% es posiciona en contra d’aquesta, segons l’últim Baròmetre d’Opinió del CEO de març de 2024.

Què diu

La llei d’amnistia porta per nom Llei Orgànica d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya. Així doncs, té per objectiu perdonar els delictes vinculats a la causa independentista i extingir de responsabilitat als acusats. Així, la llei engloba tots els actes declarats o tipificats com a delictes o conductes amb responsabilitat administrativa o comptable, vinculades a la consulta del 9 de novembre de 2014, al referèndum de l’1 d’octubre de 2017 i totes les realitzades entre l’1 de novembre de 2011 i el 13 de novembre de 2023.

Aprovació i terminis

La llei, que encara està en tramitació, va ser aprovada al Congrés dels Diputats el 14 de març, amb 178 vots a favor del PSOE, Sumar, JuntsxCat, ERC, PNV, EH Bildu, BNG, i 172 vots en contra del PP, VOX, CC i UPN. Ara és en mans del Senat, que té temps fins al 16 de maig per votar la llei i decidir si l’aprova, l’esmena o la veta. El text, aleshores, torna al Congrés que, en un termini que no està establert per llei, ha d’incloure la votació final en un ple. SI bé, el fet que el Senat ha amenaçat en portar al Congrés davant del Constitucional per conflicte de competències, i la manca de temps establert per fer l’última votació al Congrés, podria allargar els terminis. A més, en primera volta el consens necessita ser de majoria absoluta, del contrari han de passar dos mesos per poder tornar a votar. Amb tot, els terminis d’aprovació de l’amnistia són molt incerts.

L’aminstia a Europa

L’aprovació de la llei d’amnistia ha suscitat una gran controvèrsia entre partits polítics i juristes espanyols sobre la seva constitucionalitat o inconstitucionalitat. La Comissió de Venècia (Consell d’Europa) va elaborar un dictamen en el qual estudiaven «els requisits de l’Estat de Dret de les amnisties amb una referència particular al projecte de llei d’amnistia [de Catalunya]». A través d’una anàlisi comparativa entre els països membres de la Comissió de Venècia (54) i especifiquen de quina manera els Estats contemplen en les seves legislacions «instruments per a remetre les penes, especialment penes criminals». Se centren en les «amnisties» i els «indults», la principal diferència dels quals radica en el fet que les primeres són impersonals i apliquen a un conjunt de persones, i els segons es refereixen a una sentència concreta. Així, es pot comprovar que pràcticament tots els països contemplen aquests mecanismes o, si no n’hi ha, han aplicat igualment aquests procediments.

Acusacions de terrorisme

Per poder aconseguir l’acord entre Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Junts per Catalunya i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) es va optar per aprovar esmenes transaccionals que posen al centre de la llei el dret europeu sobretot pel que fa a la definició i concepció dels delictes de traïció i terrorisme.

El delicte de terrorisme queda emmarcat, en el nou text, en la Directiva (UE) 2017/541 del Parlament Europeu i del Consell, de 15 de març de 2017, també en els articles 2 i 3 del Conveni Europeu per a la protecció dels drets humans i de les llibertats fonamentals, i en el dret internacional humanitari. En els casos de traïció s’aplicarà l’amnistia en conformitat amb el dret europeu i, per tant, sempre que no s’hagi produït una amenaça efectiva i real ni un ús efectiu de la força en contra de la integritat territorial o la independència política d’Espanya. Això vol dir que, en casos d’imputats per traïció, l’amnistia només s’aplicarà si no existeix una amenaça real ni un ús efectiu de la força.

Amb la llei d’amnistia encara en tramitació, l’anunci de l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont, el passat 21 de març a Elna, que seria candidat de Junts per Catalunya a les eleccions catalanes ha generat molta desinformació. Encara més després que afirmés que era “evident” que al debat d’investidura hi podria ser present.

L’escenari és possible amb l’aprovació al Congrés del projecte de llei d’amnistia que implicaria aixecar automàticament les ordres de detenció. El Senat té temps fins al 16 de maig per tramitar el text i tornar-lo al Congrés, que decidirà si ratifica el text inicial i aixeca el més que probable veto o si aprova les possibles esmenes presentades per la Cambra Alta. El terminis de l’última votació al Congrés no estan establerts per llei i, per tant, podrien fer-se a temps per la investidura o allargar-se més enllà de la setmana del 7 de juny, quan està prevista la investidura al Parlament de Catalunya.

Cal tenir en compte que, entre els rumors i declaracions al voltant de la tramitació de l’amnistia, s’ha publicat que el Senat portarà el Congrés davant el Tribunal Constitucional per un conflicte de competències i, tal com explica a Verificat el catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona Xavier Arbós, “això podria allargar fins a dos mesos tots els tràmits”.

Quan la llei quedi publicada al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) entrarà en vigor aquell mateix dia, tal com marca la Disposició final tercera del text.

Un dels arguments més esgrimits en totes les campanyes electorals és el de la “fuga” d’empreses de Catalunya a causa del procés. Sovint, però, s’utilitzen dades enganyoses.

A partir de l’octubre de 2017, milers d’empreses establertes a Catalunya van traslladar les seves seus socials a altres comunitats autònomes. Durant el darrer trimestre ho van fer 2.536 empreses, entre elles, entitats com CaixaBank, Sabadell, el Grup Indukern o Ciments Molins. Al cap d’un any, la xifra sumava 4.681. Avui, el nombre d’empreses que han mogut la seu social fora de Catalunya des de l’u d’octubre és de 9.860.

Així i tot, aquesta només és la meitat de la imatge. Durant tot aquest temps, 4.627 entitats han fet el camí oposat i han mogut la seu social a Catalunya des d’altres comunitats autònomes. El saldo total, provinent de restar les anades i les vingudes, és negatiu: -5.233.

Fins al 2021, 3.632 de les empreses marxants es van inscriure al Registre de Madrid, 828 a la Comunitat Valenciana i 580 a Andalusia.

El nombre d’empreses a Catalunya ha crescut un 1,3%

Així i tot, el nombre total d’empreses inscrites a Catalunya no ha baixat des del 2017, excepte pel primer any de la pandèmia, quan moltes d’elles van haver de tancar. Actualment, n’hi ha 234.791 registrades, d’acord amb l’estadística d’empreses inscrites a la Seguretat Social publicada pel Ministeri de Treball.

Això sí: després del 2017, el creixement va frenar en certa manera. Mentre que el 2015 hi havia registrades 4.224 més empreses que l’any anterior i el 2016, 4.805; el 2018 la diferència era de 1.530 i el 2019, 981. 

Així i tot, Catalunya és una de les comunitats on actualment hi ha més empreses que aleshores. Concretament, el nombre d’entitats ha crescut un 1,3% entre el gener de 2018 i el gener de 2024. La mitjana estatal és del 0,5%.

Les relacions entre la població de Catalunya i la de la resta de comunitats autònomes han estat sotmeses a desinformació de forma continuada. Un exemple és el d’un missatge viral a Twitter que el 2022 afirmava que “més del 70% dels espanyols odia els catalans”, una informació falsa.

Dades de l’informe Polarització i convivència a Espanya 2021, publicat el març de 2022, assenyalaven que el grau d’afecte mitjà que desperten els catalans a tota Espanya és del 47,9%, el més baix de totes les comunitats analitzades a l’informe.

L’únic cop que el CEO ha recollit l’opinió sobre el grau d’afecte entre comunitats va ser el 2019 al document Percepció sobre el debat territorial a Espanya. En una escala del 0 (antipatia) al 10 (simpatia), els catalans van rebre una puntuació mitjana de 5,63, la més baixa de totes.