La Xina no té la tecnologia per reciclar el 100% dels residus perillosos generats a les seves centrals nuclears
L’Institut de Física Moderna de l’Acadèmia Xinesa de les Ciències (CAS) ha compartit el prototip d’una tecnologia que, sobre el paper, permetrà reciclar el 100% dels residus d’alta activitat. Però cap central nuclear l’està utilitzant, ja que es troba en una fase inicial de desenvolupament.
Què s’ha dit?
Que les centrals nuclears de la Xina utilitzen una tecnologia que permet reciclar tots els residus i aconsegueixen “el cicle complet de l’energia nuclear verda”.
Què en sabem?
L’Institut de Física Moderna de l’Acadèmia Xinesa de les Ciències (CAS) ha compartit el prototip d’una tecnologia que, sobre el paper, permetrà reciclar el 100% dels residus d’alta activitat. Però es tracta d’una prova aïllada, que encara està molt allunyada de ser una realitat a nivell industrial.
Un participant d’un podcast que emet repetidament desinformació sobre el panorama energètic global ha assegurat en un episodi amb més de 1.200 escoltes només a Ivoox que les centrals nuclears de la Xina utilitzen una tecnologia que permet reciclar tots els residus i aconsegueixen “el cicle complet de l’energia nuclear verda”. És ENGANYÓS.
És veritat que l’Institut de Física Moderna de l’Acadèmia Xinesa de les Ciències (CAS) ha compartit el prototip d’una tecnologia que, sobre el paper, permetrà reciclar el 100% dels residus d’alta activitat —és a dir, aquells que emeten la radiació més perillosa— i reduir el temps que emeten radiació de desenes de milers d’anys a només uns segles. En cap cas, però, es tracta d’una tecnologia que permeti eliminar-los completament i cap central nuclear l’està utilitzant, ja que es troba en una fase inicial de desenvolupament.
El reciclatge dels residus d’alta activitat funciona a França des del 1976, però la tecnologia que s’utilitza (disponible també a Rússia, al Japó, a l’Índia i al Regne Unit) només és capaç d’actuar sobre el 96% dels residus de més llarga vida. La reducció del temps en què continuen actius aquests residus també és menor que la provada en l’experiment presentat a la Xina, que no es pot considerar definitiu perquè es tracta d’una prova aïllada en un laboratori, que encara està molt allunyada de ser una realitat a nivell industrial.
“A la Xina les mini centrals nuclears que estan fabricant ja han trobat la tecnologia suficient per a reciclar el residu nuclear, amb el qual fan el cicle complet de l’energia nuclear verda”
El passat 11 de gener, l’Institut de Física Moderna de l’Acadèmia Xinesa de les Ciències (CAS) publicava un avenç en el seu projecte per a desenvolupar un Sistema d’Energia Nuclear Impulsat per Acceleradors (ADS, per les sigles en anglès), una tecnologia que, sobre el paper, ha de permetre reciclar el 100% dels residus nuclears més perillosos. Aquest avenç, que no ha estat publicat a cap revista científica de prestigi (el buscador de ScienceDirect no troba cap resultat similar) ni compartit per les principals entitats globals que gestionen l’energia nuclear, l’Associació Nuclear Mundial (WNA) ni l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (IAEA), no va aparèixer a la premsa generalista fins a mitjans juny, quan la publicació nord-americana especialitzada en defensa Defense One se’n va fer ressò.
La tecnologia de reciclatge investigada pel CAS funciona en dues fases i es coneix com separació i transmutació. Sobre el paper, el primer mètode separa el residu entre elements d’alta radioactivitat i la resta, per tal de poder reciclar els primers, que són més perillosos. La segona fase, que és on entra en acció la tecnologia ADS recentment presentada per la Xina, consisteix a cremar els residus d’alta activitat per fer-los menys actius emprant, com a font d’energia, un accelerador de partícules. Aquest procés permet, de pas, obtenir energia.
L’anunci del CAS fa referència justament al desenvolupament d’un prototip d’accelerador de partícules que, segons assegura el centre de recerca, ha assolit unes energies que representen un pas endavant cap a la transmutació, i considera l’avenç com “el primer instrument clau per a dur a terme el sistema [ADS]”. L’entitat no anuncia en cap cas que estigui aplicant l’ADS a les seves centrals nuclears, a diferencia del que s’assegura al pòdcast.
Amb aquest desenvolupament, la Xina avança pel camí d’“una central nuclear que té un doble propòsit: treure del mig els residus més perillosos i generar energia”, explica a Verificat Manuel Lozano, professor d’investigació a l’Institut de Microelectrònica de Barcelona (IMB-CNM), un centre del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC). L’expert assenyala que, a més, la tecnologia permetria “usar combustible antic” com a font d’energia, reduint l’activitat radioactiva de les desenes de milions d’anys a uns pocs segles. Per ara, però, només es tracta d’un pas endavant.
De la teoria a la realitat industrial
Preguntat per la importància de l’avenç, el gabinet de premsa de l’Associació Nuclear Mundial (WNA) es limita a precisar a Verificat que l’ADS és una tecnologia que té el potencial per a usar-se per “transformar” residus perillosos en altres que emetin radiació perillosa durant menys temps. L’associació indica a la seva pàgina web que altres països com França, els Estats Units o el Japó també tenen projectes de recerca en marxa per a estudiar la transmutació.
En aquest sentit, “la Xina no té un desenvolupament superior al que pot ser la Unió Europea o els Estats Units a nivell dels transmutadors”, assegura a Verificat Álvaro Rodríguez, director tècnic d’Enresa, l’entitat responsable de la gestió dels residus nuclears a Espanya, fent referència als estudis sobre la transmutació que estan duent a terme altres països. L’expert indica que “la separació i la transmutació funcionen a nivell teòric”, però encara “no són realitats a nivell industrial i estan molt lluny de ser-ho”.
Més enllà de la recerca en la transmutació, l’altra part del procés, la separació dels nuclis més actius dels que ho són menys, es troba també en fase de recerca. Una revisió del 2019 del Laboratori Nacional d’Idaho (Estats Units) va concloure que encara no s’ha arribat al punt en què la separació es pugui industrialitzar, conclusió que comparteixen els estudis científics que citen la tecnologia, com un de Nature del 2022.
El reciclatge no és res nou
L’energia nuclear genera residus de baixa, mitjana i alta activitat, en funció del temps que emeten radiació a nivells perillosos. Mentre que els dos primers deixen de ser de risc al cap d’unes desenes o centenars d’anys i no existeixen iniciatives per reciclar-los, el tercer grup emet radiació a nivells elevats durant milers o desenes de milers d’anys. El reciclatge se centra en aquest tercer grup que representa, segons l’Associació Nuclear Mundial, el 3% dels residus generats en la producció d’energia nuclear, i que prové essencialment del combustible usat.
La planta francesa de La Hague, construïda el 1966 per a aplicacions militars, va esdevenir la primera a “reprocessar” —o reciclar— part del combustible nuclear usat en la generació d’energia a partir del 1976. Rússia, el Regne Unit, l’Índia i el Japó també tenen instal·lacions que permeten donar una segona vida a part dels residus de les centrals nuclears (concretament, al 96% dels residus considerats més perillosos, que representen un 3% del total dels residus).
Espanya no pot reciclar el seu residu nuclear
El Pla Energètic Nacional aprovat a Espanya el 1983 va considerar el combustible nuclear usat com a residu i va descartar explícitament el reprocessament com a opció de gestió.
El director tècnic d’Enresa apunta a la prohibició del reprocessament als Estats Units el 1977 com a esdeveniment clau en el fet que la major part de països no contemplin aquesta opció com una estratègia de gestió. La prohibició radica, fonamentalment, en l’isòtop 239 del plutoni que s’obté en l’operació de reprocessament, i que “és molt fàcilment utilitzable militarment i, per tant, […] podria acabar en la fabricació relativament fàcil d'armes nuclears”, segons apunta Alexandre Deltell, membre del Grup de Recerca en Enginyeria de Fluids, Energia i Medi Ambient (GREFEMA) de la Universitat de Girona.