Junqueras i el referèndum d’autodeterminació a Irlanda: es va celebrar al Nord i va ser impulsat per Londres

Junqueras i el referèndum d'autodeterminació a Irlanda: es va celebrar al Nord i va ser impulsat per Londres

Oriol Junqueras, Els Matins

Català | Castellano

Què s’ha dit?

Oriol Junqueras, president d'ERC, ha afirmat que "va haver-hi un referèndum d'autodeterminació per a Irlanda" malgrat les negatives de "l'imperi britànic".

Què en sabem?

La República d'Irlanda no es va independitzar mitjançant un referèndum. Va haver-hi un referèndum a Irlanda del Nord el 1973 però organitzat des del govern britànic per a decidir si aquest territori volia romandre al Regne Unit o unir-se a la República d'Irlanda.

El president d'Esquerra Republicana de Catalunya, Oriol Junqueras, va assegurar en una entrevista a Els Matins de TV3 (en el minut 26:31) que a Irlanda “va haver-hi un referèndum d'autodeterminació” tot i que inicialment “l'Imperi britànic” s'havia negat a això davant els intents dels irlandesos.

És enganyós. L'actual República d'Irlanda va aconseguir la seva independència en un procés de separació que es va allargar en el temps i en el qual va haver-hi una Guerra d'Independència, un Tractat amb el Govern britànic, una Guerra Civil, l'aprovació en plebiscit d'una nova constitució i la Llei de la República d'Irlanda. No obstant això, no es va celebrar cap referèndum d'autodeterminació, segons han confirmat a Verificat diversos historiadors.

Sí que va haver-hi un referèndum a Irlanda del Nord el 1973 però impulsat pel parlament britànic sobre la permanència o no al Regne Unit, i el 1993 el Govern britànic va reconèixer el dret a l'autodeterminació d'Irlanda del Nord.

És a dir, que si bé explícitament no hi ha hagut referèndum d'autodeterminació, el Nord sí que va celebrar una votació sobre seguir o no al Regne Unit, i a diferència del que apunta Junqueras, afavorit per Londres, no en contra.

"Va haver-hi un referèndum d'autodeterminació per a Irlanda”

Oriol Junqueras, president ERC

Un procés d'independència dilatat

Jaume Claret, doctorat en Història i director del Grau en Història, Geografia i Història de l'Art de la UdL-UOC, assegura a Verificat que “mai es va realitzar cap referèndum d'independència de l'illa d'Irlanda respecte al Regne Unit”.

Ho confirma Josep Pich, doctor per la Universitat Pompeu Fabra i professor d'Història Contemporània, que argumenta que “si s'hagués acordat un referèndum, el conflicte no hauria acabat en una guerra”. Claret, a més, relata que “la creació de l'actual Estat irlandès va ser fruit de negociacions entre els dos bàndols que havien protagonitzat un creixent enfrontament militar arran de les peticions d'autonomia irlandeses”.

En aquesta línia, el professor d'història contemporània de la Universitat de Barcelona (UB) Agustí Colomines sosté que “la independència d'Irlanda és una història més de violència que de referèndums” i que el procés de secessió, amb diferents fases, va ser “molt dilatat”. Es va allargar uns 30 anys.

El camí cap a l'Estat Lliure Irlandès

El 1916 a Dublín es va produir una insurrecció republicana irlandesa contra el Govern britànic a Irlanda, la coneguda com a insurrecció de Pasqua. Dos anys més tard, després de les eleccions de 1918 els diputats del principal partit nacionalista “van rebutjar els seus escons al Parlament de Westminster” i van establir un govern provisional anomenat Dail Éireann, que plantejava una “administració alternativa a la britànica”, punta Enric Ucelay-Da Cal, catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra.

Això, junt amb l'organització de l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA, en anglès), va portar a la coneguda com a Guerra de la Independència d'Irlanda, que es va allargar fins el 1921 i va arribar a la seva fi gràcies al Tractat anglo-irlandès, que va donar pas a la creació de l'Estat Lliure Irlandès. D'aquesta manera, l'illa va quedar dividida: el sud amb ple autogovern dins de la Commonwealth (com el Canadà o Austràlia) i el nord, l'Ulster, unida al Regne Unit, explica Josep Pich. “Va ser un fet històric decisiu, no perquè signifiqués la consolidació de la independència irlandesa, sinó perquè la partició de l'illa va generar un problema etern”, afegeix David Martínez, professor d'Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

No obstant això, una vegada establert l'Estat Lliure Irlandès, l'IRA va rebutjar l'acord i la votació del Dáil, i va esclatar la Guerra Civil, que va enfrontar als partidaris de l'Estat lliure (els Free Stater), als quals s'acusava de ser monàrquics per haver acceptat al Rei d'Anglaterra com a cap d'Estat per a Irlanda, i els anti Free Stater, que es definien com a republicans, apunta David Martínez. El 1923 l'IRA va ser derrotat i l'estat lliure associat es va mantenir amb el suport majoritari de la població.

La Constitució de 1937

L'Estat Lliure Irlandès va continuar existint 14 anys més, fins que en 1937 Eamon De Valera, que governava des de 1932, va proposar una nova Constitució. La nova carta magna va convertir a Irlanda en “una república independent associada amb la Commonwealth britànica només per una qüestió de política exterior”, segons la Encyclopedia Britannica. En aquell cas, “es va votar la Constitució, no un referèndum d'autodeterminació”, assenyala José Luis Martín Ramos.

Així doncs, el cap d'Estat va passar a ser “un president elegit per vot popular per a un mandat de set anys” i el cap de govern es va conèixer com el Taoiseach. Encara que, la Corona continuava encarregant-se de la “representació diplomàtica”.

David Martínez argumenta que entre 1937 i 1949 va existir “una profunda indefinició del que era el nou estat irlandès”, i fins i tot la Corona britànica es trobava en una situació ambigua, perquè la Constitució no havia especificat que el Rei del Regne Unit hagués deixat de ser el cap de l'Estat. Finalment, “el 1949 es va explicitar, es va parlar de república irlandesa” i es va posar fi al paper que encara tenia la monarquia britànica, amb la Llei de la República d'Irlanda.

Per tant, en el llarg del procés d'independència d'Irlanda, no va haver-hi cap referèndum d'autodeterminació. Ens hem posat en contacte amb el departament de premsa d'ERC per a saber a què es referia Oriol Junqueras amb les seves paraules, però en el moment de publicar aquesta verificació no hem obtingut resposta.

Un referèndum a Irlanda del Nord en 1973

Més enllà del procés d'independència de l'actual República d'Irlanda, que va culminar el 1949, Jaume Claret assenyala que el 1973 va haver-hi un referèndum a Irlanda del Nord, territori que, després de la creació de la República d'Irlanda, va optar per romandre al Regne Unit.

Aquest referèndum, afegeix, “va ser en general un fracàs, ja que només van participar els unionistes, mentre que els republicans van optar per sabotejar-ho”. David Martínez també apunta que “només van participar els unionistes” i considera que “no va ser un referèndum d'autodeterminació per Irlanda, sinó un referèndum per a certificar que volem quedar-nos al Regne Unit, que és molt diferent”.

Aquest referèndum va ser impulsat des del propi govern britànic, segons va explicar el primer ministre Heath al Parlament el 1972, i havia de ser el primer d'un “sistema de plebiscits regulars a Irlanda del Nord” amb l'objectiu d'aconseguir “una major estabilitat en la vida política” de la regió. Quan es va establir la data, també es va deixar clar que la votació es faria sota les “normes de Westminster”. És a dir, el referèndum no va ser una demanda de la ciutadania d'Irlanda del Nord, sinó que es va organitzar des del propi govern britànic.

En la votació, l'opció de continuar formant part del Regne Unit va obtenir el 98,9% dels vots i la d'unir-se a la República d'Irlanda, el 1,1%. La participació va ser del 58,7%. També així ho va explicar la BBC.

Rafael Leonisio, doctor en Ciències Polítiques per la Universitat del País Basc (UPV/EHU), va considerar en un article publicat en El Diario Vasco el 2007 que el 1973 “el dret d'autodeterminació va ser exercit en un referèndum que va ser boicotejat pels partits nacionalistes irlandesos”, cosa que va evidenciar que “la postura britànica de deixar el futur d'Irlanda del Nord en mans dels seus habitants era rebutjada rotundament pel nacionalisme irlandès i, sobretot, pels republicans de l'IRA i Sinn Féin”. “Per al moviment republicà l'autodeterminació d'Irlanda del Nord era un despropòsit per ser aquesta una regió artificial el futur de la qual no havien de decidir els seus ciutadans sinó el conjunt dels irlandesos”.

La declaració de Downing Street de 1993

Passats vint anys des del referèndum, el 15 de desembre de 1993 el primer ministre britànic, John Major, i el Taoiseach irlandès, Albert Reynolds, van emetre una declaració conjunta que va establir “les bases per al procés de pau”, segons la BBC, i que parlava, aquí sí, de l'autodeterminació.

Aquest document afirmava que el Govern britànic estava “d'acord que correspon al poble de l'illa d'Irlanda únicament, mitjançant acord entre les dues parts respectivament, exercir el seu dret a l'autodeterminació sobre la base del consentiment, atorgat lliure i simultàniament, al Nord i el Sud, per a aconseguir una Irlanda unida, si aquest és el seu desig”.

La declaració també subratllava que tots dos governs acceptaven que “la unitat irlandesa només s'aconseguiria si els qui afavoreixen aquest resultat persuadeixen als qui no ho fan, pacíficament i sense coacció o violència, i que, si en el futur la majoria de la població d'Irlanda del Nord està convençuda, tots dos governs secundaran i donaran efecte legislatiu al seu desig”.

El primer ministre britànic va assegurar en aquelles dates en una intervenció al Parlament del Regne Unit que “el dret democràtic a l'autodeterminació del poble d'Irlanda en el seu conjunt ha d'aconseguir-se i exercir-se amb l'acord i consentiment de la majoria del poble d'Irlanda del Nord”.

No obstant això, aquesta declaració va ser rebutjada pels republicans, perquè, segons Rafael Leonisio, la postura britànica no havia variat: “Irlanda no seria una unitat fins que la majoria de la població del nord així ho consentís”.

No va ser fins a cinc anys més tard, en 1998, quan els governs britànic i irlandès, i la majoria dels partits polítics a Irlanda del Nord, van aconseguir l'Acord de Belfast (o Acord del Divendres Sant) sobre com Irlanda del Nord hauria de ser governada.

Sobre la qüestió constitucional de si Irlanda del Nord hauria de romandre al Regne Unit o convertir-se en part d'una Irlanda unida, com explica la pàgina web de l'Assemblea d'Irlanda del Nord (Stormont), “es va acordar que no hi hauria canvis sense el consentiment de la majoria”, l'opinió de la qual “podria ser provada per referèndum”. A això se'n va dir el ‘principi de consentiment’. Aquests acords van ser ratificats tant pel Regne Unit com per Irlanda del Nord en referèndum.

Som un equip de joves periodistes que treballem de manera independent per combatre la desinformació. Ens basem en fets i dades per verificar el que diuen els polítics i les falsetats que circulen per les xarxes socials.

Et necessitem. Amb la teva aportació contribuiràs a un debat polític més saludable i ajudaràs a impulsar projectes educatius per ensenyar la ciutadania a navegar el caos informatiu i a defensar-se de la desinformació.

Pots col·laborar amb una aportació tan simbòlica com un euro i no t’ocuparà més de 45 segons (els hem comptat). Si pots, si us plau, marca la teva aportació com a mensual i així podrem continuar fent la nostra feina de manera rigorosa i independent. Moltes gràcies.

Dona

Verificat & Newtral

Aquest article és fruit de la col·laboració entre
Verificat i Newtral.
Pots llegir la versió en castellà aquí.