Espanya als tribunals europeus: quantes condemnes té i què diuen del ‘procés’?

Espanya als tribunals europeus: quantes condemnes té i què diuen del ‘procés’?

Imatge del Tribunal Europeu de Drets Humans - per Adrian Grycuk (CC)

Un tema recurrent en el debat polític català gira al voltant de la justícia europea i del seu paper respecte a les decisions dels tribunals espanyols. S’hi va referir, per exemple, la nova número 2 de Ciutadans a les eleccions del 14F, Anna Grau, el dissabte en una entrevista al FAQS de TV3 (al minut 2:42), on va comparar les condemnes que van rebre Espanya i Bèlgica el 2019 per part del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Però no és l’única. També n’havia parlat fa tres mesos l’aleshores president de la Generalitat Quim Torra, en una declaració institucional després de comparèixer al Tribunal Suprem (al minut 6:15). 

 “El TEDH que, per exemple, ha emès sis condemnes contra l’estat belga, tres contra l’estat espanyol, quan hi ha un desnivell de població bastant important”

Anna Grau, número de 2 de Ciutadans el 14F

 Espanya “no supera cap prova de resistència quan ha de donar comptes a Europa, que està sent derrotada als tribunals europeus cada vegada que vol agafar unes dreceres impròpies a què ja ens té acostumats”

Quim Torra, expresident de la Generalitat

Les declaracions sobre la relació de la justícia europea i espanyola acostumen a proliferar a Catalunya quan els tribunals comunitaris o països membre es pronuncien sobre casos relacionats amb el procés independentista. Hem revisat les dades del TEDH i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que es pronuncia sobre el compliment de la normativa europea per part dels Estats membre, per saber quina és la situació d’Espanya i hem repassat els casos relacionats amb l’independentisme. 

El procés a Europa 

Des que el Tribunal Suprem (TS) va iniciar la causa del procés a l’octubre del 2017, la justícia europea només ha emès una sentència. El TJUE va dictar el 19 de desembre de 2019 que el president d’ERC, Oriol Junqueras, tenia immunitat com a eurodiputat des que es van proclamar al juny d’aquell any els resultats de les eleccions al Parlament Europeu celebrades el 26 de maig. Segons la sentència, el TS havia d’haver posat en llibertat Junqueras, aleshores en presó preventiva, i deixar-lo recollir la seva acta d’eurodiputat a Estrasburg. El TJUE també va assenyalar que si la justícia espanyola considerava que hi havia risc de fuga, hauria d’haver sol·licitat de manera inmediata un suplicatori, l’autorització judicial que emet un país per demanar permís a una cambra per enjudiciar un dels seus membres.

El tribunal europeu, però, no es va pronunciar sobre la sentència a 13 anys de presó i inhabilitació per sedició i malversació que pesa sobre Junqueras des de l’octubre del 2019. La justícia espanyola va indicar en resposta que la condemna era ferma i, en conseqüència, l’Eurocàmara va retirar a Junqueras la seva acta al gener de l’any passat. El líder d’ERC va anunciar que portaria el cas davant el TEDH.

El dictamen del TJUE va permetre que l’expresident de la Generalitat i cap de llista a les properes eleccions catalanes de Junts per Catalunya (JxCat), Carles Puigdemont, així com l’exconseller de Salut, Toni Comín, es convertissin en eurodiputats. La decisió judicial va establir que la immunitat dels europarlamentaris regeix des del moment en què es proclamen els resultats electorals, sense haver de tornar a Espanya per complir amb les normes de la Junta Electoral Central (JEC) i jurar la Constitució,. Ambdós, instal·lats a Bèlgica des del novembre del 2017, van recollir les seves acreditacions el 6 de gener de l’any passat.

Euroordres

Les euroordres de detenció contra polítics catalans han suposat un gran mal de cap per a la justícia espanyola, que ha vist com els sistemes judicials d’altres països europeus interpreten fets i delictes d’una manera diferent. El jutge del Suprem Pablo Llarena va emetre euroordres que involucraven a Bèlgica, Suïssa i Regne Unit, on es van traslladar Puigdemont, Comín, Meritxell Serret (ERC) i Lluís Puig (JxCat), Anna Gabriel (CUP) i Marta Rovira (ERC), i Clara Ponsatí (JxCat) respectivament després de la declaració d’independència unilateral de Catalunya, però els sistemes judicials d’altres països europeus interpreten fets i delictes d’una manera diferent.

La manca d’un equivalent clar al delicte de sedició en d’altres països europeus i la possibilitat que alguns tribunals rebutgessin les euroordres va portar al magistrat a retirar-les al desembre del 2017.

La reactivació de les euroordres al març del 2018 va donar peu a la detenció de Puigdemont a Alemanya, quan tornava a Bèlgica en cotxe des de Finlàndia. El codi penal alemany no contempla el delicte de rebel·lió com a tal, però castiga l’alta traïció amb entre 10 anys de presó i cadena perpetua. L’estat de Schleswig-Holstein, on va ser arrestat, va acceptar extraditar-lo per malversació, però Llarena va refusar jutjar-lo només per desviaments de fons públics i va retirar aleshores totes les euroordres.

Els següents intents del jutge per aconseguir l’extradició d’alguns polítics catalans tampoc han donat fins ara el resultat que el magistrat esperava. Per una banda, la justícia espanyola va reclamar paralitzar les euroordres a l’espera que l’Eurocambra emeti una decisió sobre la petició de retirada de la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí,. Tots tres declararán el dijous 14 de gener davant la comissió d’Afers Legals del Parlament Europeu. En el cas de Ponsatí, Llarena va reconèixer al febrer del 2020 el seu estatus d’eurodiputada, però va demanar al Regne Unit seguir tramitant l’euroordre al considerar que perdria la immunitat un cop executat el Brexit.

D’altra banda, la justícia belga va rebutjar l’extradició el 8 de gener d’enguany de l’exconseller de Cultura Lluís Puig per presumpta malversació al referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Arran d’aquesta decisió, Carles Puigdemont va valorar en una entrevista a Els Matins de TV3 (al minut 11:15) que la posició del govern de Pedro Sánchez respecte del procés és una “greu vulneració de drets fonamentals” que “afecta molt negativament la reputació de la justícia espanyola i fins i tot de la pròpia democràcia espanyol”, un fet no verificable basat en l’opinió de Puigdemont, però que es pot posar en context amb les dades sobre condemnes del TEDH a Espanya i la resta de països membre.

“[La sentència sobre l'euroordre de Lluís Puig] permet i hauria de permetre a les autoritats espanyoles en el seu conjunt –per això vam voler fer l’apel·lació directe al president [del govern espanyol Pedro] Sánchez– que rectifiquin aquest greu error, aquesta greu vulneració de drets fonamentals que afecta molt negativament la reputació de la justícia espanyola i fins i tot de la pròpia democràcia espanyola”

Carles Puigdemont, expresident de la Generalitat i cap de llista de JxCat el 14F

65 condemnes per drets humans en 10 anys

Les dades del Tribunal Europeu dels Drets Humans assenyalen Espanya com un dels països comunitaris amb menys resolucions en contra. Estrasburg va admetre el 2019 a tràmit sis casos contra Espanya, dels quals en va emetre quatre sentències: en tres ocasions va detectar la violació d’algun dret i en la quarta, cap. Així doncs, tal com va afirmar Anna Grau, Espanya es va considerar culpable en tres ocasions, una xifra molt inferior a la mitjana europea, que és de 16,8. Eliminant els casos de Rússia, Ucraïna, Turquia i Romania (amb 186, 109, 96 i 56 condemnes cadascuna respectivament), la mitjana europea baixa a 8, gairebé el triple que a Espanya. Itàlia i França en tenen 13, Grècia 23, Portugal, 8 i Bèlgica, 6. De les tres condemnes a Espanya, dues van ser per vulnerar el dret a un judici just i una per una violació a la privacitat.

Si agafem la sèrie temporal del 2010 al 2019, la tendència és similar. En aquests deu anys, Espanya ha rebut 65 sentències condemnatòries del TEDH, per sota de les 187,7 de mitjana i de les 101,2 de mitjana sense comptabilitzar els quatre països amb més condemnes.

Tenint en compte la població de cada estat, entre el 2010 i el 2019, Espanya va registrar, de mitjana1,69 sentències condemnatòries per cada deu milions d’habitants, una xifra que la situa entre els països menys condemnats del continent, junt amb els Països Baixos, Alemanya, el Regne Unit i Dinamarca, que tanquen la llista.

En aquesta línia, l’informe España ante los tribunales de justicia europeos. Una visión a través de los datos estadísticos, publicat pel Consell General del Poder Judicial el juny del 2018, destacava que Espanya se situava en el període 2013-2017 “entre els països amb menys reclamacions i condemnes als tribunals europeus”.

Si desglossem les sentències condemnatòries d’Espanya en funció de les vulneracions, constatem que 28 d’aquestes van ser del dret a un judici just, onze del dret al respecte per la vida privada i familiar i sis de la llibertat d’expressió. També s’hi inclouen nou ocasions en què va mancar una investigació efectiva i cinc sobre la durada de procediment.

Nou incompliments del dret europeu en quatre anys

Pel que fa al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), entre el 2015 i el 2019, la Comissió Europea va presentar vint recursos contra Espanya, el país que més causes ha acumulat en aquest tribunal en els darrers cinc anys, seguit d’Alemanya (amb setze) i d’Itàlia (amb quinze), d’acord amb les dades del TJUE (a la pàgina 171). No obstant això, Espanya ha acabat aquest període amb deu sentències (cal tenir en compte que els assumptes connexos s’acumulen i que, per tant, un seguit de temes acumulats esdevenen un assumpte i, conseqüentment, una sentència). D’aquestes 10 sentències, 9 eren estimatòries (a favor de la Comissió Europea i contràries a Espanya) i una desestimatòria (a la pàgina 177 del mateix informe). Grècia ha sigut condemnada en 18 ocasions, Alemanya, en 13 i Itàlia, en 10.

237 requirements prejudicials

Un altre procediment que competeix al TJUE és el “requeriment prejudicial”, segons el qual qualsevol tribunal d’un Estat membre li pot sol·licitar informació sobre com aplicar la normativa comunitària. Els requeriments es converteixen en referents per a altres països i no impliquen que hi hagi hagut un incompliment per part de l’Estat membre en qüestió. En aquesta categoria (disponible a la pàgina 170 de l’Informe anual del 2019), els tribunals espanyols van plantejar 237 qüestions prejudicials del 2015 al 2019, fet que situa Espanya també en tercera posició, per darrere d’Alemanya (504) i d’Itàlia (304). 

Aquest va ser el cas, per exemple, del Tribunal Suprem, que va traslladar una qüestió prejudicial al TJUE sobre l’abast de la immunitat parlamentària de Junqueras en relació amb un permís penitenciari extraordinari que havia demanat per complir els tràmits com a eurodiputat al Parlament Europeu. El TJUE va sentenciar que la justícia espanyola hauria d’haver permès a Junqueras accedir a la condició d’eurodiputat, però la resposta va arribar quan la condemna a l’exvicepresident de la Generalitat ja era ferma.

EL TEDH en fets i xifres

Les dades de les condemnes del Tribunal Europeu de Drets Humans les hem extret dels informes anuals El tribunal europeu de drets humans en fets i xifres: del 2010, del 2011, del 2012, del 2013, del 2014, del 2015, del 2016, del 2017, del 2018 i del 2019. Hem sistematizat les dades i les hem resumit en aquesta taula.