Empadronar estrangers amb visat de turista no va contra la normativa de l’Ajuntament de Barcelona
Analitzem una piulada viral que assegura que l’Ajuntament de Barcelona incompleix la normativa d’empadronaments.
Què s’ha dit?
Que l’Ajuntament de Barcelona empadrona immigrants amb visat de turista de tres mesos i que això incompleix la normativa municipal perquè no tenen “residència habitual”.
Què en sabem?
Qualsevol persona que visqui en un municipi s’hi ha d’empadronar, independentment de la seva situació administrativa. Per tant, una persona amb visat de turista es pot empadronar a la ciutat i no va en contra de la normativa si té la intenció de quedar-se a viure, com a mínim, un any.
Un tuit viral assegura que l’Ajuntament de Barcelona incompleix la normativa municipal per empadronar estrangers amb visat de turista. És ENGANYÓS. Tenir un visat de treball o la residència espanyola no són requisits per empadronar-se a la ciutat, sinó que els estrangers ho poden fer només amb el passaport del seu país d'origen, independentment de la situació administrativa, segons consta en els requisits d'empadronament de l'Ajuntament de Barcelona.
Per tant, empadronar algú amb visat de turista no va en contra de la normativa, com afirma el tuit, perquè la residència habitual també és aquella on una persona té intenció de quedar-se i no implica haver estat en aquest lloc un període determinat de temps, com estableix el reglament 763/2008 del Parlament Europeu i del Consell de la UE.
L'Ajuntament de Barcelona empadrona immigrants que vénen a la capital catalana amb visat de turista només vàlid durant 3 mesos. Colau incompleix la seva pròpia normativa (mireu foto), on indica que només ho poden fer les persones que tinguin «residència habitual».
La residència habitual no implica viure durant un cert temps
A Barcelona, i a qualsevol municipi d'Espanya, és obligatori empadronar les persones que resideixin en aquest territori independentment de la seva situació administrativa i, per tant, també ho pot fer una persona amb un visat de turista que té intenció de romandre-hi, segons confirma a Verificat el departament de premsa de la regidoria de Drets de Ciutadania i Participació de l'Ajuntament de Barcelona. També ho explica al seu web el bufet Tolentino Advocats, experts en estrangeria, immigració i tramitació de la nacionalitat espanyola. Per tant, empadronar algú amb visat de turista no és il·legal ni va en contra de la normativa que només exigeix tenir “residència habitual” al municipi com a requisit per tramitar el padró. De fet, és més aviat al contrari: el consistori incompliria la normativa si no ho fes, segons explica l'advocat expert en Dret Administratiu Joaquim Hernández a Verificat.
La Llei de Bases de Règim Local estableix que el padró és “la prova de la residència al municipi i del domicili habitual al mateix” i que “tota persona que visqui a Espanya està obligada a inscriure-s'hi” (articles 15 i 16).
Hernández assenyala que el reglament 763/2008 del Parlament Europeu i del Consell de la UE dóna la definició de residència habitual: “el lloc on una persona passa normalment el període diari de descans, independentment d'absències temporals amb finalitats de lleure, vacances, visites a amics o parents, negocis, tractament mèdic o pelegrinatge religiós”. Aquesta normativa especifica les persones que s'han de considerar residents habituals:
- Les que “hagin viscut al seu lloc de residència habitual durant un període ininterromput d'almenys dotze mesos abans de la data de referència”.
- O les que hagin “arribat al seu lloc de residència habitual durant els dotze mesos anteriors a la data de referència amb la intenció de romandre-hi durant almenys un any”.
En un altre sentit, els Principis i Recomanacions de les Nacions Unides sobre censos de població recomanen que es consideri residència habitual el lloc on una persona ha estat contínuament la major part dels darrers 12 mesos o aquell lloc on tingui intenció de viure com a mínim sis mesos. Tot i això, el que és vinculant és el reglament europeu.
El concepte "d'habitatge habitual" també existeix en altres àmbits. Així és, per exemple, la deducció per inversió en habitatge habitual de la Declaració de la Renda. El Reglament de l'impost sobre la Renda de les Persones Físiques fixa que "l'habitatge habitual del contribuent és l'edificació que constitueixi la seva residència durant un termini continuat d'almenys tres anys" o que hagi estat "habitada de manera efectiva i amb caràcter permanent pel propi contribuent, en un termini de dotze mesos, comptats a partir de la data dadquisició o terminació de les obres” (article 41 bis).
Ni visat ni residència: el passaport serveix per empadronar-se
Qualsevol persona que estigui vivint a Espanya té l'obligació d'empadronar-se i si un municipi impedeix aquest tràmit a algú, estaria incomplint la llei, afirma Hernández.
Per identificar “les persones grans afectades pel tràmit”, el consistori només demana un document d'identitat en vigor de la persona en qüestió, per tant, els estrangers de la Unió Europea es poden empadronar acreditant-se amb la targeta de residència , el passaport o el document d'identitat del seu país d'origen i els estrangers extracomunitaris ho poden fer amb la targeta de residència o, en cas de no tenir-ne, amb el passaport vigent del seu país d'origen.
"En el cas dels estrangers no comunitaris sense residència permanent", l'empadronament caduca i han de renovar la inscripció cada dos anys, segons estableix la normativa de l'Ajuntament. És a dir, si una persona amb un visat de turista s'ha empadronat i s'acaba marxant del país, deixarà de constar al padró municipal en dos anys.
Demostrar la residència habitual
El mateix usuari afegeix als comentaris: “La persona que es vol empadronar simplement ha d'arribar a un acord amb un 'amic' que tingui un contracte de lloguer vigent a un pis de Barcelona” i “els treballadors de l'Ajuntament en cap cas comproven si el demandant només té un visat de turista ni si té permís de residència”.
De totes maneres, l'Ajuntament de Barcelona preveu dos procediments per demostrar que algú viu de manera habitual a la ciutat o que té intenció de fer-ho: un per a les persones que tenen un domicili fix i un altre per a aquelles que no en disposen.
En el primer cas, el sol·licitant ha d'acreditar que viu en un domicili fix a través de documentació, com, per exemple, l'escriptura de la propietat de l'habitatge o un contracte de lloguer amb una durada mínima de tres mesos. En cas que la persona que es vol empadronar no disposi d'aquesta documentació, el propietari de l'immoble, l'arrendatari o una altra persona empadronada en aquest habitatge (parella o tutor del sol·licitant) pot autoritzar la inscripció al padró. Així queda explicat als requisits de l'Oficina Virtual de Tràmits, des d'on es pot sol·licitar l'empadronament.
A més, si la persona resideix al municipi la major part de l'any i no té un domicili fix a la ciutat, com és el cas, per exemple, de les persones sense llar, també s'ha de donar d'alta al padró. En aquests supòsits, cal sol·licitar l'Informe de Coneixement de Residència al municipi (ICR), que emetran els Serveis Socials de l'Ajuntament. En aquests casos, la persona queda empadronada a la direcció d'un dels serveis socials municipals, com explica el consistori.