Qui pren Ozempic i qui no? L’escrutini dels cossos a les xarxes

“Ariana Grande està massa prima” o “Georgina Rodríguez hauria de perdre quilos”. Unes tant i les altres tan poc, però mai suficient. La pressió estètica entesa com a violència, molt sovint cap a les dones, es fonamenta històricament en la construcció de l’imaginari del cos ideal. Bellesa lligada a figures perfectes, primes i rostres sense arrugues han bastit la identitat (irreal) del cos femení. L’escrutini i l’opinió cap aquests cossos ha estat, i és, d’abast públic i les xarxes són un altre espai de conversa sobre aquests.

El patrocini de Serena Williams a Ro Body, una plataforma que posa a disposició de la població un programa de pèrdua de pes a partir de fàrmacs indicats en persones amb obesitat o sobrepès i una o més malalties relacionades, però no en persones sanes, reobrien a principis d’any un tema de conversa les xarxes socials: l’ús, sovint inapropiat, d’aquests medicaments, com el Wegovy (un dels fàrmacs emprats per la fòrmula Ro Body) o el popular Ozempic. Des de Verificat hem contactat amb l’empresa Ro, però no hem obtingut resposta.

Sobre aquest últim, l’Ozempic, desenes de missatges a xarxes socials han parlat sobre el seu ús i han servit per debatre i identificar des de l’escrutini quins cossos coneguts han passat per les mans d’aquest medicament. Dones reconegudes com Nathy Peluso o Ariana Grande, però també homes influencers com Ibai Llanos o Abel Planelles, són sotmesos públicament a interrogatori. Oportunitats o excuses per continuar parlant del mateix: els cossos.

El relat enganyós de l’Ozempic a les xarxes

“Miraculós” per perdre pes i tenir millor salut mental. Així és com es venen els medicaments que imiten l’hormona GLP-1 encarregada de regular els nivells de sucre en sang i de generar una sensació de sacietat després de menjar. Aquests medicaments poden tenir diferents principis actius, com la semaglutida, la molècula més popular que imita l’hormona GLP-1, i que és la que conté l’Ozempic. Tot i el discurs que diu que serveix per perdre pes per motius estètics, des de Verificat ja hem explicat que els medicaments amb semaglutida no estan indicats per perdre pes en persones sanes o amb sobrepès però cap altra malaltia associada. A més, la seva eficàcia en altres camps com la salut mental no està provada. Així doncs, a les xarxes circula informació imprecisa sobre els usos i potencials.

Gureiker, el grup d’investigació en comunicació digital de la Universidad del País Vasco/EHU, es troba actualment investigant sobre el discurs al voltant de l’Ozempic a les xarxes. María del Mar Rodríguez, professora agregada i investigadora del grup explica en declaracions a Verificat que la conversa sobre l’Ozempic a les xarxes no és “monolítica”, sinó que s’estructura en narratives diferenciades per plataformes, que van des de l’experiència personal i la promoció comercial a Instagram, passant per l’experiència fragmentada i viral a TikTok, fins al debat crític i divulgatiu a Youtube. Cal recordar que la promoció de fàrmacs per a diabetis i altres malalties del metabolisme a Europa i Espanya està prohibida.

Sigui quin sigui el relat sobre l’Ozempic, conclou Rodríguez, aquesta tendència situa de nou el debat de l’estètica i els cossos al centre de les xarxes, i la primor com quelcom desitjable. “La primor continua representant l’èxit social, laboral i personal”, afegeix. D’aquesta manera, la gent es permet seguir opinant dels cossos amb la voluntat de buscar i demanar aquell cos perfecte; un ideal que, tal com explica la professora, no existeix. Tal com explica aquest article de la revista TransDigital, “els cossos es converteixen progressivament en un capital visual sostingut a avaluació constant dins del mercat digital de la visibilitat”.

L’alimentació i la salut: com la pressió estètica cou a les xarxes

La tendència de l’Ozempic se suma a moltes d’altres que utilitzen les xarxes com a altaveu per perpetuar modes respecte com han de ser els cossos, i és que aquestes també són motors d’operacions quirúrgiques, però també els estils de vida marcats com a “saludables”.

Trendings virals sobre “què menjo en un dia” o receptes que acaben amb un “és antiinflamatòria i no engreixa” venen estils de vida que, explica Rodríguez, es comparteixen sota el discurs de l’autocura i la salut, però perpetuen el mateix relat de l’obsessió pel cos i l’estètica.

Segons diverses investigacions sobre l’autopercepció en entorns digitals, una majoria significativa d’adolescents admet sentir-se influïda pels cossos i els estils de vida que veu diàriament en aquestes plataformes. Aquesta exposició s’associa amb una major insatisfacció corporal, una autoestima més baixa i, en alguns casos, amb un risc més elevat de desenvolupar trastorns de la conducta alimentària o una preocupació excessiva per la primesa, tal com recull una revisió acadèmica recentment publicada a l’International Journal of Environmental Research and Public Health. 

Aquesta influència, explica a Verificat Marta Carulla Roig, psiquiatra de la infància i adolescència a l’Hospital de Sant Joan de Déu i professora de la Universitat de Barcelona (UB), provoca una comparació constant entre cossos exposats a les xarxes. Una altra investigació de la Universitat del País Basc ho confirma: el 90 % de les persones enquestades està molt o bastant d’acord que les plataformes fomenten una major comparació entre els cossos. La comparació i les tendències han estat sempre, afirma Carulla, però ara és una exposició a aquests continguts de manera constant. “Els hàbits nutricionals, així com l’esport, són individuals d’una persona i no comparables”, recorda la doctora. 

En aquest ecosistema digital marcat per la primor i les tendències per controlar el cos, remarca Rodríguez, el body positive, entès com un moviment d’acceptació del propi cos, va perdent espai. “La pressió estètica guanya el relat de l’autoestima”, conclou. Per Carulla, “la qüestió és jutjar els cossos, sigui quina sigui la condició”. Per això, la prevenció de la pressió estètica és clau per a la psiquiatra. “La vigilància del cos la tenim tan apresa que ja ens l’apliquem nosaltres mateixes a través de l’autovigilància”, afegeix. 

Article redactat per Mariona Pina Herrero i editat per Marc Masip, Laura Cercós i Ruth Pérez Castro.