Què sabem del tracte del Govern de Lluís Companys als religiosos durant la Guerra Civil?

La fundació Abogados Cristianos, en una carta aquesta setmana a la Santa Seu, ha criticat l’acte d’oració que el papa Lleó XIV té previst fer a l’Estadi Lluís Companys en la seva visita a Catalunya al juny, argumentant que l’expresident de la Generalitat afusellat pel franquisme va ser responsable de la mort de milers de clergues i sacerdots. Aquestes atribucions de crims a Lluís Companys circulen periòdicament per publicacions a xarxes, mitjans de comunicació i portals web. També ho va esgrimir Vox el 2024.

Tot i que està provat que a la rereguarda republicana, grups anarquistes i revolucionaris van cometre milers d’assassinats i altres crims contra clergues, empresaris i persones vinculades a partits conservadors, la historiografia reconeix que la Generalitat va desplegar esforços per salvar milers de vides de persones que eren objectiu d’aquesta repressió. T’ho expliquem!

“Sota el mandat directe de Companys van ser assassinades més de 8.000 persones, entre elles tres bisbes i més de 2.500 sacerdots i religiosos“

Durant els mesos posteriors al cop d’estat, les milícies anarquistes i revolucionàries que havien aturat l’alçament franquista a Catalunya van exercir una repressió contra religiosos, empresaris i conservadors que es va saldar amb la mort de milers de persones, segons càlculs acadèmics. De totes maneres, historiadors internacionals i investigacions subratllen el paper de la Generalitat republicana de Lluís Companys per “salvar vides”, i reconeixen que va ajudar fins a 10.000 persones perseguides a fugir del país.

La Generalitat de Companys va evacuar milers de religiosos i perseguits 

L’historiador britànic Paul Preston, especialitzat en la Guerra Civil, descriu a L’Holocaust espanyol que la Generalitat “va centrar tots els seus esforços en salvar vides” durant el període de “dominació anarquista”.

“El govern català va expedir salconduits a catòlics, empresaris, dretans, individus de classe mitjana i membres del clergat”, explica l’historiador, amb uns passaports que van permetre embarcar a Barcelona a més de 10.000 persones en vaixells estrangers. En els casos que les persones corrien perill si no amagaven la seva identitat, els documents s’expedien amb un nom fals.

L’historiador britànic detalla que el 1939 el govern francès va reconèixer haver evacuat de Barcelona uns 6.630 ciutadans, 2.142 dels quals eren capellans, monjos i monges. A finals d’agost del 1936, el consolat d’Itàlia a Barcelona, país que estava en mans del líder feixista Benito Mussolini, també va confirmar l’evacuació de 4.388 persones en vaixells italians.

Els historiadors Joan Villarroya i Josep Maria Solé, que han estudiat la repressió a la rereguarda catalana durant la Guerra Civil, coincideixen en les conclusions. En conversa a Verificat fa dos anys, arran d’una proposta de Vox per “rendir homenatge a les víctimes de Lluís Companys”, Villarroya va explicar que la violència era “al marge de les institucions i no obeïa ordres ni instruccions d’aquestes, a diferència de l’onada de violència dels militars sublevats”.

Així mateix, Preston descriu que “una prova addicional” de l’esforç de la Generalitat en combatre la violència incontrolada va ser “la important investigació empresa per les autoritats catalanes l’abril del 1937 per esclarir els assassinats comesos durant els primers mesos de la guerra i localitzar els cementiris clandestins on s’enterrava les víctimes”.

Companys no té una “responsabilitat directa” en els assassinats

L’historiador de la Universitat de Barcelona Oriol Dueñas defensa, en conversa amb Verificat, que la Generalitat va tenir una “responsabilitat indirecta” en els assassinats pel fet d’haver perdut el control de l’ordre públic durant la guerra, que era competència seva. No obstant això, nega una “responsabilitat directa” de Companys i del govern perquè, segons remarca, no hi ha cap ordre del president o d’altres responsables de l’executiu català ni d’Esquerra Republicana per executar i perseguir persones del clergat o de sectors conservadors.

L’historiador de la UB posa com a exemples alguns consellers de Companys, com Bonaventura Gassol i Josep Maria Espanya, que van haver de fugir a l’estranger perquè van ser amenaçats de mort per grups anarquistes precisament per la seva tasca en intentar salvar vides de religiosos i formacions conservadores.

Coincideix en aquesta visió Arnau González Vilalta, historiador de la Universitat Autònoma de Barcelona entrevistat el passat 7 de maig a RAC1 (minut 56:13 i minut 00:00). Defensa que Companys i el seu govern van salvar la vida “a tothom que van poder” i que a l’expresident “l’únic que se li pot adjudicar és la incapacitat per salvar-ne més”.

Milers d’assassinats per la violència revolucionària

Després del fracàs del cop d’estat del juliol de 1936 en diverses zones d’Espanya, a la zona republicana van esclatar focus de violència per part de grups revolucionaris que havien parat l’alçament dels insurgents franquistes. A Catalunya, els principals autors d’aquesta violència van ser els anarquistes vinculats al sindicat CNT i la FAI, tal com explica Dueñas a Verificat.

Els primers mesos després del cop d’estat, la Generalitat de Catalunya, comandada pel president Lluís Companys, va perdre el control de l’ordre públic. Per fer front als insurgents franquistes, el mateix Companys va delegar part de les seves responsabilitats al Comitè Central de Milícies Antifeixistes, explica Dueñas, que es va erigir en un “contrapoder” controlat principalment pels anarquistes, malgrat que també tenia representants de la resta de partits i organitzacions que s’havien enfrontat al cop d’estat. Van ser els comitès antifeixistes els que van perpetrar la persecució a religiosos i membres de partits afins als sublevats, amb milers d’assassinats. 

Al bàndol republicà van ser assassinats 6.832 religiosos catòlics en tot l’Estat, segons estimacions publicades el 1961 pel bisbe Antonio Montero Moreno, historiador de la Universitat de Salamanca, al llibre Història de la persecució religiosa en Espanya (1936-1939) (pàgina 762), tot i que l’autor matisa que aquesta catalogació no està “exempta d’errors o de llacunes”. L’historiador Paul Preston avala aquesta publicació com “l’estudi més fiable” per estimar la violència contra els religiosos al bàndol republicà.

Segons Arnau González, a Catalunya es van cometre uns 8.000 assassinats durant la Guerra Civil (minut 58:45), tot i que apunta que els autors van ser principalment grups d’anarquistes, el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i “altres sectors de l’extrema esquerra”.

A L’Holocaust espanyol, Preston descriu que l’absència de poder policial i judicial just després del cop d’estat va derivar en actes de violència que no tenien com a únic objectiu els clergues, sinó tots els “sectors afavorits per la sublevació” com ara sacerdots, policies i guàrdies civils, empresaris i terratinents.

Els actes violents, continua Preston, tenien sovint una “dimensió revolucionària”, com era la crema de registres en finques o l’ocupació d’habitatges de rics en grans ciutats. Tanmateix, matisa que també va haver-hi “simples actes criminals, assassinats, violacions, robatoris i ajustaments de comptes contra l’antiga classe dirigent”.

Armament dels sindicats anarquistes revolucionaris

El president Companys, segons detalla Preston, es va negar a distribuir armes a la població, però “no va poder impedir que els militants anarcosindicalistes assaltessin els arsenals”, cosa que els va permetre reunir prop de 50.000 armes.

Dueñas coincideix amb aquesta idea: els grups anarquistes van començar a utilitzar armes derivades de conflictes anteriors a l’esclat de la Guerra Civil i, sobretot, dels assalts a casernes de l’exèrcit, que es va anul·lar a Catalunya pel fracàs del cop d’estat.

La conseqüència immediata del cop d’estat a Barcelona, afegeix Preston, va ser el “col·lapse de l’ordre públic”. Aquells dies, es va generar una “confusa relació entre les institucions de l’estat i els sindicats anarquistes que ostentaven de facto el poder”.

Una xarxa per protegir el patrimoni

Els esforços de la Generalitat, més enllà de la protecció de persones, també van estar destinats a preservar el patrimoni català, sobretot de l’Església, que va patir atacs de grups que quedaven fora de control de l’executiu català. El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) va organitzar una exposició el 2022 per explicar la tasca “de totes les persones i entitats que es van involucrar en la defensa i el salvament del patrimoni en el context de la guerra”, entre les quals destaca “la tasca extraordinària” de les autoritats catalanes.

L’exposició del MNAC, que portava per títol “Museu en perill!”, va recollir els esforços per “l’endreça, ordenació, catalogació, documentació i restauració” del patrimoni català, que va suposar “la primera política pública de gestió patrimonial de la Catalunya contemporània”, explica el museu.