Soroll, Salut, Covid-19

Les afirmacions falses d’Ana María Oliva, la científica que nega que hi hagi morts de Covid-19

Les afirmacions falses d’Ana María Oliva, la científica que nega que hi hagi morts de Covid-19

Ens heu fet arribar per Whatsapp una entrevista de finals del 2020 amb Ana María Olivadoctora en Biomedicina per la Universitat de Barcelona segons ha confirmat el propi centre a Verificat, que nega l’impacte de la Covid-19. Entre d’altres coses, afirma que aquest virus no està provocant cap mort, que les proves PCR no tenen capacitat de diagnòstic o que Wuhan és un laboratori finançat pels Estats Units i Europa. És fals i hem desmuntat algunes de les seves declaracions. Verificat ha contactat amb Oliva, però en el moment de publicar aquest article no havia contestat a les nostres preguntes.

“Els virus són constructors de vida, estan a tot arreu, fins i tot al nostre genoma, son missatges i missatgers que permeten la comunicació entre cèl·lules, entre individus, amb la terra”

Un virus és una partícula de codi genètic, ADN o ARN, encapsulada en una vesícula de proteïnes, segons la definició de l’Institut Nacional d’Investigació del Genoma Humà dels Estats Units. Per la seva morfologia no es pot replicar per sí sol: necessita infectar cèl·lules i utilitzar els components de la cèl·lula hoste para fer còpies de si mateix.

Des del punt de vista dels virus es pot dir -tot i que no és el vocabulari científic apropiat- que són constructors de vida, en el sentit que es reprodueixen per sobreviure. Però des del punt de vista dels humans no ho són perquè una gran part dels virus, en concret els patògens, tenen la capacitat de provocar malalties. 

Julia García-Prado, directora científica de l’Institut de Recerca de l’hospital Germans Trias i Pujol (IGTP), ha explicat a Verificat que, d'acord amb això, els virus “no són missatgers de cap comunicació”. En entrar en un organisme, “el virus d’alguna manera és un paràsit” que mitjançant la seva manera de reproduïr-se “fa mal al teu cos”. 

En el context de la Covid-19, el SARS-CoV-2 és virus patogen que provoca en la gran majoria d’infectats febre, tos seca i cansanci. Una de cada 5 persones desenvolupa un quadre clínic greu, on la principal dificulta que afronta són els problemes respiratoris. Fins ara s’han contagiat 115 milions de persones a tot el món i han mort 2,5 milions, el 2,17%, segons la Universitat Johns Hopkins, referència mundial en recopilació de dades de la pandèmia.

D’altra banda, és cert que els virus formen part del nostre genoma, però es tracta dels denominats retrovirus, que van perdre la seva capacitat infecciosa fa milions d’anys i que constitueixen al voltant del 8% de la nostra informació genètica, segons va explicar a Newtral el biòleg computacional i científic de l’Institut d’Investigació Sanitària Biodonostia Koldo García Etxebarría.

Per tant, en termes científics no es considera que els virus siguin constructors de vida ni que permetin la comunicació entre cèl·lules, com afirma l’entrevista.

“El 90% de les nostres cèl·lules són bacteris”

Una cèl·lula es una unitat fonamental dels organismes vius, generalment de mida microscòpica, que té la capacitat de reproduir-se de manera independent i està formada per un citoplasma i per un nucli rodejats per una membrana, d’acord amb la Reial Acadèmia Espanyola. L’Institut Nacional d’Investigació del Genoma Humà dels Estats Units apunta que el cos d’un humà adult té entre 10 i 100 bilions de cèl·lules. La seva definició és més tècnica i explica que, més enllà de ser els blocs estructurals bàsics dels éssers vius, es poden classificar en dos grups: les eucariotes i les procariotes. Les eucariotes tenen un nucli i orgànuls envoltats per una membrana, mentre que les procariotes no. Les plantes i els animals estan formats per un gran número de cèl·lules eucariotes. Molts microbis, com els bacteris, són cèl·lules individuals. 

Els bacteris, per la seva banda, són organismes procariotes unicel·lulars, fonamentals per als ecosistemes del Planeta i presents a casi tots els racons de la Terra. La gran majoria són beneficiosos pel funcionament de l’organisme humà i una minoria pot provocar malalties.

En opinió de García-Prado, l’entrevistada es confon amb el concepte de microbioma, és a dir, “l’univers” de bacteris que viuen a l’organisme. “Cèl·lules i bacteris són diferents”, ha assenyalat, però “tots [els éssers humans] portem un microbioma”. “Dins el nostre cos hi ha molts bacteris i molts d’aquests bacteris són bons pel nostre cos. Per posar un exemple, nosaltres tenim bacteris a l’intestí que ens ajuden a fer la digestió. Sense aquests bacteris, tindríem problemes gàstrics”. Es calcula que en el cos humà hi ha més bacteris que cèl·lules.

“Els virus no causen cap malaltia, ja que la malaltia sorgeix de dins cap a fora”

Els virus, tal i com ha explicat García-Prado, són agents infecciosos que entren a l’organisme, infecten les cèl·lules i es repliquen, és a dir, són “l’agent causant d’una malaltia”. 

El coronavirus SARS-CoV-2 ha desafiat les autoritats sanitàries perquè moltes persones que s’infecten són asimptomàtiques i passen el virus sense saber-ho, multiplicant el risc de contagi si no prenen totes les mesures de seguretat. 

Davant d’aquesta situació, els PCR i els tests d'antígens són les principals vies per determinar si una persona està infectada. “És una tècnica molecular que identifica que el material genètic està dintre del nostre cos i que abans no hi era”, sosté la científica. 

“Les dades de mortalitat d’aquest any (2020) no són diferents de les dels anys anteriors, excepte en el mes de març”

Segons les estimacions del número de defuncions setmanals publicades per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) arran del brot de SARS-CoV-2, entre el 16 de març -dos dies després de l’entrada en vigor de l’estat d’alarma- i el 27 de desembre de 2020 -última setmana natural de l’any- van morir un total de 391.398 persones, 80.203 més que l’any anterior (311.196). 

El Ministeri de Sanitat calcula, però, que durant el 16 de març i el 27 de desembre hi va haver 50.122 morts atribuides a la COVID-19. La diferència principal entre les dues xifres es deu a que el Ministeri només té en compte les defuncions de persones que van donar positiu en una prova diagnòstica abans de morir, tal i com va explicar l’aleshores titular de Salut, Salvador Illa, el 7 d’abril de 2020. Això deixa fora les persones que van morir presumiblement per l’efecte del virus, però que no es van poder sotmetre a cap prova.

En qualsevol cas, es pot dir que la pandèmia té un impacte directe en l’excés de defuncions a Espanya el 2020, 82.737,5 entre l’1 de març de 2020 i el 4 de març de 2021, segons les dades de l’Institut de Salut Carlos III, en contra del que diu l’entrevistada. 

Durant el març, sí que hi va haver més defuncions que el mateix mes de l’any anterior, tal i com afirma Oliva a la seva declaració. Un total de 62.579 persones van morir segons les dades de l'INE, el que representa un 48% més que al 2019. La setmana del 30 de març al 5 d’abril, pic de la primera onada, va ser la més mortífera amb 20.767 defuncions, un 38,9% més que el mateix període de 2019.

“Al principi, una pandèmia es comptava per número de morts. Desprès la van canviar i va ser pel número de malalts (amb símptomes). Desprès van passar a ser ‘contagiats’, tinguessin o no tinguessin símptomes. Desprès només ‘casos’, és a dir persones que donen positiu en una PCR, en un test de laboratori”.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix una pandèmia com “la propagació mundial d’una nova malaltia”. D'acord amb aquesta definició, l’OMS va decidir declarar pandèmia la Covid-19 l’11 de març del 2020. “En les últimes dues setmanes, el número de casos de COVID-19 fora de la Xina ha augmentat (...) Hi ha més de 118.000 casos a 114 països i 4.291 persones han mort (...) En els propers dies i setmanes, esperem que el número de casos de Covid-19, el número de morts i el número de països afectats pujaran molt més”, va dir aleshores el director general de l’organització, Tedros Ghebreyesus, per explicar la seva decisió. 

La declaració de la pandèmia, per tant, va estar motivada pel número de contagis i de defuncions a nivell mundial, així com per la projecció de la malaltia en les setmanes a venir. En cap cas els paràmetres han anat canviant per justificar que l’emergència global continuï activada, tal i com diu Oliva. En aquesta cronologia en obert, l’OMS comunica al públic les seves actuacions sobre la seva gestió de la pandèmia. 

“El test no té capacitat de diagnòstic”

Quan el SARS-CoV-2 va començar a propagar-se, l’OMS va publicar les primeres instruccions per a que els laboratoris de tot el món poguessin crear proves PCR capaces de detectar el nou patogen. El 19 de març, vuit dies després de declarar la pandèmia, la institució va tornar a aconsellar aquesta tècnica per a diagnosticar el virus en “persones assimptomàtiques o amb símptomes lleus” que havien estat en contacte amb un cas de Covid-19.

El Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) ha valorat la prova PCR com “una eina vital per a determinar l’abast de la pandèmia de la Covid-19” perquè és la que ofereix “major fiabilitat”. Com assenyala, s’utilitza àmpliament en altres camps, com en anàlisis criminològiques o en estudis paleontològics.

Aquesta tècnica, que respon a les sigles de reacció en cadena de la polimerasa, va ser inventada a la dècada de 1980 pel químic nord-americà Kary Mullis i va revolucionar la medicina molecular per la seva capacitat d’analitzar l’ADN. El descobriment li va valer el Premi Nobel el 1993.

El mètode consisteix en fotocopiar el material genètic extret d’un pacient fins a tenir-ne’n milions o milers de milions de còpies. D’aquesta manera s’obté un número suficient per examinar-lo i aconseguir un resultat amb un alt grau de fiabilitat. 

La PCR és la principal prova que les autoritats sanitàries de tot el món utilitzen per seguir l’evolució de la pandèmia, basar projeccions epidemiològiques, prendre mesures per baixar la taxa de contagis o fins i tot permetre l’entrada de ciutadans a un país, per tant és fals que aquest test no tingui capacitat de diagnòstic com diu Oliva.

“Actualment s’estan considerant moltes morts com a morts per COVID sense tenir una autòpsia, que és l’únic que pot assegurar la causa [...] Les autòpsies van ser prohibides”

El Ministeri de Sanitat ha explicat a Verificat a través d’un correu electrònic que “no ha emès cap norma en contra de realitzar autòpsies amb les recomanacions de protecció adequades”. En la mateixa línea s’ha pronunciat el Departament de Salut de la Generalitat, qui ha confirmat a Verificat que “no existeix cap directriu que prohibeixi fer autòpsies a cadàvers morts per Covid-19”. “El document tècnic sobre el ‘Procediment pel maneig de cadàvers de casos de Covid-19’, publicat pel Ministeri de Sanitat (el 26 de maig), vigent a dia d'avui, estableix clarament com s'han de fer les autòpsies en cadàvers COVID-19”. L’OMS també va difondre pocs dies després de l’inici de la pandèmia el seu protocol per a la manipulació de “cadàvers de persones que hagin mort de Covid-19 presumptament o (de manera) confirmada”.

El Departament de Justícia, d’altra banda, ha recordat a Verificat en un email que “cal tenir en compte que el diagnòstic de mort per COVID-19 es fa principalment per les proves diagnòstiques i clíniques fetes durant la malaltia i abans de la mort. És a dir, en la majoria de casos l‘autòpsia clínica del cadàver no és necessària perquè ja se sap la causa de la mort i el seu mecanisme fisiopatològic”. 

La desinformació al voltant de la suposada prohibició de les autòpsies va fer soroll l’estiu passat arrel de la llei 3/2020 de 18 de setembre sobre mesures processals i organitzatives per a fer front a la Covid-19 en l’àmbit de l’Administració de Justícia. L’article 16 estableix que, “fins el 20 de juny del 2021 inclós, els informes mèdic-forenses podran realitzar-se basant-se únicament en la documentació mèdica existent a la seva disposició, que podrà ser requerida a centres sanitaris o a les persones afectades per a que sigui remesa per mitjans telemàtics, siempre i quan sigui possible”. És a dir, la legislació habilita la possibilitat de fer gestions per via telemàtica, però en cap cas la seva obligatorietat. D’altra banda, no fa referència a autòpsies, sino a informes que es puguin redactar amb documents. Una autopsia, que implica disseccionar un cos, només es pot fer presencialment.

Per tant, és fals que a Espanya s’hagi prohibit fer autòpsies a persones mortes com a conseqüència del SARS-CoV-2 i que l’únic que pugui certificar una mort per Covid-19 sigui l’examen anatòmic d’un cadàver.

“No hi ha possibilitat que un virus de ratpenat sigui llegit per un humà a menys que estigui modificat genèticament, perquè hi ha una barrera trans-espècie que protegeix aquests creuaments”.

Els virus tenen la tendència biològica de canviar genèticament perquè busquen la seva supervivència. Són el que coneixem com a mutacions. El mecanisme per a que un virus salti d’un animal a un humà és mitjançant una mutació del seu genoma original

L’existència de malalties zoonòtiques desmunta la teoria de l’entrevistada. L’OMS les defineix com “un grup de malalties infeccioses que es transmeten de manera natural dels animals als éssers humans” a través d’”exposició directa o indirecta”. Els Centres per al Control i Prevenció de Malalties dels Estats Units (CDC) especifiquen que poden ser provocades per “virus, bacteris, paràsits i fongs i assenyala que els animals de companyia són origen d’algunes d’aquestes malalties, com la ràbia que es transmesa pels gossos.

Una de les malalties zoonòtiques més conegudes al món és la sida, provocada pel virus del VIH. Tal i com s’ha demostrat, és el resultat de les transmissions entre espècies del virus de la immunodeficiència símia (VIS), que va acabar infectant humans després de mutar. 

La Síndrome Respiratòria Aguda Greu (SARS), identificada al 2003, i la Síndrome Respiratòria de l’Orient Mitjà, detectada al 2012, són precisament dos virus originats en ratpenats que van infectar humans, recorda l’Institut Nacional d’Al·lèrgies i Malalties Infeccioses nord-americà. La primera ho va fer a través de les civetes i la segona mitjançant dromedaris. En el cas del SARS-CoV-2, s’ha identificat vàries mutacions des de l’inici de la pandèmia, com la variant britànica i la sudafricana.

Val la pena recordar que no tots els virus actuen igual en animals que en humans. El SARS-CoV-2, per exemple, no mata ratpenats, mentre que pot més de 2,5 milions de persones han mort a causa de complicacions derivades de la malaltia. La grip aviar o la encefalopatía espongiforme bovina (vaques boges) van arrasar amb milers d’exemplars, però en els humans van tenir un efecte molt més lleu.

“Wuhan és un laboratori d’alta capacitat, finançat per Europa i Estats Units”

Wuhan és una ciutat xinesa, capital de la província de Hubei, situada al centre-est del país i amb uns 10 milions d’habitants. Des del 1956 acull l’Institut de Virologia de Wuhan (WIV, per les seves sigles en anglès), que pertany a l’Acadèmia Xinesa de les Ciències (CAS, en anglès) i que inicialment es va dir Laboratori de Microbiologia de Wuhan. Per tant Wuhan no és cap laboratori d’alta capacitat finançat pels Estats Units i Europa com afirma l’entrevista, sinó un laboratori d’alt nivell de bioseguretat (BSL-4) que forma part del govern xinès. França va contribuir en la seva construcció com a part d’un acord de cooperaciósegons la revista Nature.

Actualment, les seves activitats estan dividides en cinc camps d’investigació: 1) etiologia i epidemiologia de les malalties infeccioses emergents; 2) virologia molecular; 3) immunovirologia; 4) microbiologia analítica de patògens; 5) microbiología agrícola i medioambiental.

En el terreny de la cooperació internacional, el WIV té aliances amb centres de recerca d’Europa, Estats Units i Canadà, Àsia, Àfrica i Austràlia. És a dir, amb tots ells desenvolupa investigacions conjuntes. A més, també té relació amb la Unió Europea, l’OMS i l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), segons el seu web.

El WIV s’enorgulleix d’haver construït el principal sistema d'investigació de bioseguretat de la Xina, així com haver descobert que l’espècie de ratpenat Rhinolophus sinicus és l’hoste natural del SARS-CoV-2 i que la immunodeficiència natural dels ratpenats pot ser la base per a que aquests animals siguin l’hoste natural d’un gran número de virus. En base als seus estudis amb ratpenats i el SARS, es va posar en dubte el rol del laboratori en la propagació del SARS-CoV-2 pel món després de que les autoritats xineses detectessin els primers casos a Wuhan.

L’OMS, però, va deixar clar en el seu informe sobre l’origen del virus publicat el 26 de març de 2020, pocs dies després d’haver declarat la pandèmia, que “tots els indicis suggereixen que l’origen natural del SARS-CoV-2 és animal i que no és un virus manipulat o creat”. A l’estudi també va assenyalar que “molt probablement la seva reserva ecològica està en els ratpenats”. 

El 9 de febrer d’aquest any, durant la roda de premsa de la missió internacional de l’OMS enviada a Wuhan per investigar l’origen del coronavirus, l’organisme internacional va reafirmar que és “extremadament improbable” que el virus sigui un accident biològic originat en un laboratori. “Tots els treballs realitzats sobre el virus i els intents per identificar el seu origen segueixen apuntant a un reservori natural d’aquest virus i altres similars en la població de ratpanats”, va dir el cap de la missió, Peter Ben Embarek. 

Aquesta verificació és fruit de la col·laboració entre Verificat i Newtral. Podeu llegir la versió en castellà aquí.


Aquest article és part del projecte "Les Mentides Amenacen la Salut", el primer portal de fact-checking de rumors sobre la covid-19 de Catalunya.

Alguna cosa que t’han enviat o has vist t’ha fet soroll?

Envia’ns un Whatsapp per poder verificar-ho o escriu a [email protected]