Com desmuntar els mites franquistes que arrelen entre l’alumnat

Són nombrosos els vídeos virals en què els més joves idolatren la figura de Franco i defensen el període de la dictadura com un temps millor. “Amb Franco es vivia millor”, reblen molts d’aquests continguts. Tot i que es tracta d’un grup de població que no va viure el franquisme, gairebé un 20% dels joves d’entre 18 i 24 anys en fa una valoració positiva, segons l’últim baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). Entre els nois, el suport és encara més elevat. Com s’explica que aquest tòpic hagi quallat?

Les xarxes s’han convertit en altaveu per a aquestes narratives. En un projecte internacional, els membres com Verificat de la xarxa global de fact-checking (IFCN), Maldita.es i Facta (el mitjà italià de fact-checking), es refereixen a “pop-feixisme” a l’estratègia en tres fases (normalització, acceptació i idolatració) duta a terme a les plataformes digitals per introduir aquesta ideologia en el nostre dia a dia. 

Desmuntar els mites que circulen sobre el franquisme no és fàcil. Arran del 50 aniversari de la mort del dictador, Verificat i altres organismes de fact-checking han investigat per aportar dades i recerca per combatre algunes d’aquestes falsedats.

La idea que “amb Franco es vivia millor” cau quan ens fixem en les evidències. L’economia autàrquica imposada per la dictadura va ser un desastre fins ben entrada la dècada del 1960, amb pobresa, racionament i episodis de fam. Espanya, juntament amb França, va ser una de les dues grans excepcions al creixement europeu de la postguerra. Després de la Guerra Civil, el règim franquista va trigar 13 anys a recuperar els nivells de PIB que ja tenia la Segona República.

A més, si la situació general era difícil, per a les dones encara ho era més: no tenien llibertat econòmica, estaven confinades al treball reproductiu i necessitaven el permís del marit per treballar, rebre herències o fins i tot obrir un compte bancari. Lluny de ser un període de prosperitat, el franquisme va significar, sobretot, desigualtat i la negació sistemàtica de drets.

Els pantans, “la gran fita” de Franco

La construcció d’embassaments s’ha presentat, sovint, com el “gran assoliment” del franquisme i s’empra com a argument estrella per defensar el suposat progrés econòmic i energètic de l’època. La plataforma de fact-checking Newtral, també membre de l’IFCN, ho ha verificat.

Si bé és cert que la dictadura va donar un fort impuls a la construcció d’aquestes infraestructures, tal com evidencia un informe de World Wildlife Fund, on s’explica que entre 1950 i 1980 se’n van bastir 581, els defensors d’aquest llegat sovint obliden que la política hidràulica franquista bevia d’iniciatives anteriors. En realitat, l’aposta per la gestió dels recursos hídrics té el seu origen en èpoques anteriors, tal com evidencien el Pla General de Canals de Reg de 1902 i el Pla Nacional d’Obres Hidràulques de 1933, impulsat durant la Segona República.

A més, molts d’aquells pantans es van bastir amb mà d’obra sotmesa a condicions d’esclavisme, tal com documenta aquesta investigació de la revista Espaciotiempo. Un exemple és l’embassament de Benaixeve, al País Valencià, on durant la dècada del 1940 el règim franquista va utilitzar centenars de presos republicans com a força de treball. Tal com recorda l’associació valenciana Acció Ciutadana contra la Impunitat del Franquisme, aquells homes van haver de fer les tasques més dures, amb jornades que arribaven fins a les divuit hores diàries, i separats de les seves famílies, “presentant l’explotació com una forma de canviar les persones per sempre”.

Tot i que la narrativa dels pantans s’ha desmuntat de manera constant, reapareix amb diferents formes en situacions d’emergència. Fa poc més d’un any, en el context de la DANA de València, va circular desinformació que assegurava que el govern de Pedro Sánchez havia enderrocat quatre preses construïdes durant el franquisme destinades a contenir possibles riuades, una afirmació que Verificat va desmentir. Un any abans, en plena sequera, Vox també va recórrer al relat de la demolició d’embassaments per acusar l’executiu d’agreujar la falta d’aigua. Verificat també va desmentir aquella informació.

El mite de l’atur “inexistent”

Un dels arguments més estesos per defensar la dictadura és aquell que afirma que l’atur era pràcticament “inexistent”. Malgrat que la plena ocupació era una prioritat pel règim, les baixes dades de desocupació es van aconseguir, en bona part, per la massiva emigració laboral a Europa i la manipulació de les estadístiques, tal com apunta un estudi publicat a la revista Historia Social. La baixa taxa d’atur es va assolir “a través de la forçosa inactivitat de les dones i la seva exclusió del registre de l’atur”. 

Les dones casades eren obligades a quedar-se a casa fent feines reproductives sense cobrar, però sense tenir dret a l’atur. Així, si la taxa es calcula separant els desocupats de la població activa, Franco va classificar les persones sense feina com a “inactives” perquè desapareguessin dels registres. Quatre de cada cinc dones en edat de treballar eren considerades inactives.

Una anàlisi de Verificat basada en el cens confirma l’engany: avui hi ha una proporció més alta d’adults ocupats que el 1970, un dels anys més favorables de la dictadura. En el cas de les dones, la taxa d’ocupació s’ha més que duplicat.

No, Franco no va crear la Seguretat Social 

La idea que Franco va crear la Seguretat Social ha quallat amb força en l’imaginari col·lectiu, però no és cert. La ‘fita’ de Franco va ser unificar substancialment tot de subsidis que existien de manera independent des de principis del segle XX, però el sistema com el coneixem en l’actualitat no va materialitzar-se fins a l’arribada de la democràcia, un fet que també ha estat verificat per Newtral.

Les primeres fórmules de protecció social a Espanya tenen el seu origen l’any 1900, amb la Llei d’Accidents del Treball. També prèvies a la dictadura, es van aprovar les prestacions del Retir Obrer (1919) i l’Assegurança Obligatòria de Maternitat (1923). 

El 1963, en plena dictadura, totes aquestes mesures es van agrupar en una llei anomenada Bases de la Seguretat Social que, el 1966, passaria a dir-se Llei de la Seguretat Social. Però el sistema que coneixem avui no es conforma fins a l’arribada de la democràcia, quan es duen a terme diferents reformes.

Tal com expliquen des de l’Institut Nacional de Seguretat Social, fins a les modificacions de la Transició “encara existien antics sistemes de cotització que no reflectien els salaris reals dels treballadors, no hi havia actualitzacions periòdiques dels imports i, tot i la tendència a unificar els sistemes, continuaven coexistint molts organismes superposats”. 

Habitatges protegits, però amb matisos

Circula el fals rumor que Franco va construir quatre milions d’habitatges protegits, però aquest nombre és fals i la realitat és més complexa. Segons l’informe basat en dades oficials Estadístiques històriques d’Espanya, segles XIX-XX, de la Fundació BBVA, entre el 1946 i el 1975 es van aixecar 3.398.796 habitatges protegits. L’estudi adverteix que hi ha dubtes sobre la validesa de les xifres relatives a les promocions públiques de certs anys i, a més, no detalla quants d’aquests habitatges van anar dirigits a persones amb baixos ingressos.

De fet, un altre article, també basat en dades oficials, classifica les construccions segons la tipologia d’habitatge i, segons els càlculs, entre el 1943 i el 1975 es van construir 3.368.100 habitatges protegits a tot l’Estat. D’aquests, només 735.400 van ser destinats a famílies de renda baixes, amb limitacions de metres quadrats o costos de producció.La realitat de la situació de l’habitatge a les grans ciutats durant el franquisme era greu, i així ho demostren el mar de barraques que envoltaven ciutats com Barcelona. L’any 1957, només a Montjuïc, 6.090 barraques allotjaven més de 30.000 persones.