Països que la UE considera “segurs” per accelerar processos d’asil persegueixen persones LGTBI o viuen conflictes interns

El Parlament Europeu va aprovar el passat 10 de febrer una modificació de la normativa d’asil que, entre d’altres, crea una llista “d’estats segurs”, definits com a regions on “no existeix persecució” ni “un risc real de patir danys greus”. La designació busca accelerar les resolucions d’asil de persones provinents d’aquests països, considerant que és probable que siguin infundades, la qual cosa permetria rebutjar-les ràpidament.

Aquests països són Bangladesh, Colòmbia, Egipte, l’Índia, el Marroc, Tunísia i Kosovo, estats amb característiques molt diferents pel que fa a seguretat. En el cas de Colòmbia, per exemple, el 2025 el Global Peace Index de l’Institute for Economics and Peace la situava dins del 15% dels països menys pacífics al món. A l’Índia i a Tunísia, experts de les Nacions Unides han alertat sobre la vulneració dels drets humans. 

Què es necessita per a ser considerat país segur? Què implica això pels nacionals d’aquests set territoris inclosos a la llista i quina és la situació en aquests països? T’ho expliquem!

Un cop entri en vigor la normativa, que encara ha d’aprovar el Consell, les persones dels estats considerats segurs que demanin l’asil a la UE hauran de demostrar que en el seu cas la definició de país segur no aplica perquè sí que existeix persecució o risc de patir danys greus, segons descriu el comunicat oficial de l’Eurocambra. 

Diverses organitzacions internacionals com Human Rights Watch, el European Center for Constitutional and Human Rights o la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat, han alertat que aquest canvi en la normativa pot dificultar l’accés a la protecció que atorga l’asil a través de la condició de refugiat, i posar en perill persones vulnerables que no poden retornar als seus països d’origen.

Lena Düpont, del Partit Popular Europeu per Alemanya i una de les ponents de la proposta, defensa la decisió argumentant que “permetrà accelerar” els procediments i “alleugerir la càrrega” pels estats membres. Fins ara, aquesta llista era competència estatal, no comunitària, però el Pacte sobre Asil i Migració, aprovat el 2024, i les regulacions que se’n desprenen fan possible l’homogeneïtzació dels protocols per fomentar un sistema europeu comú més robust.

Quins països estan en aquesta llista i quines són les conseqüències pels seus ciutadans?

La llista europea que acaba d’aprovar-se al Parlament, i que s’ha de formalitzar al Consell Europeu, defineix Bangladesh, Colòmbia, Egipte, l’Índia, el Marroc i Tunísia com a països d’origen segur. També obre les portes a considerar segurs els països que hagin estat acceptats com a candidats per formar part de la UE, en concret en el cas de Kosovo, perquè vol dir que compleixen els mateixos requisits que la resta de membres comunitaris. 

Això implica, segons la resolució legislativa del dimarts 10 de febrer, que quan entri en vigor, les aplicacions de protecció d’asil per als ciutadans d’aquestes regions s’acceleraran i s’hauran de resoldre en un màxim de tres mesos, en comptes de sis, i que, si la persona encara no ha estat autoritzada per entrar a territori europeu, la seva aplicació es podrà resoldre directament a la frontera. 

Els 27 s’emparen en què definir tercers països segurs “és una eina essencial” per “recolzar l’examinació ràpida de sol·licituds que és probable que siguin infundades”. Les peticions infundades, segons la normativa de la UE, “poden ser considerades mitjançant procediments accelerats, sense un examen complet, o bé ser rebutjades molt ràpidament per motius objectius”. 

Per tant, d’entrada el sol·licitant haurà de demostrar que el concepte de país segur no aplica en la seva situació personal. És a dir, les persones interessades hauran de provar des d’un inici que existeix una por fonamentada de ser perseguides o patir danys greus, i que necessiten la protecció de l’asil perquè no poden tornar al seu país, com detalla la normativa que regula el procediment de protecció internacional de la UE. 

Com descriu l’Agència de la UE per a l’Asil (EUAA per les seves sigles en anglès) la por fonamentada té un aspecte subjectiu i un objectiu i el focus en el marc de l’asil està en la part dels fonaments. Segons l’EUAA, “es tracta principalment d’una avaluació de risc basada en fets”, definida a l’EASO Practical Guide: Evidence Assessment. Aquesta avaluació té a veure amb la situació del sol·licitant dins del seu país i si aquesta persona o la seva família han patit persecució.  

Com decideix la UE que un país és segur?

Segons la proposta de modificació de la regulació europea, per ser considerat com a país segur s’ha de demostrar que no existeix persecució (de la manera en què es defineix a l’article 9 de la Regulació del Procediment d’Asil de la UE) ni tampoc un risc real de patir danys greus (com es defineix a l’article 15). L’article 9 qualifica, entre d’altres, la violència física, psicològica o sexual, com a actes de persecució, i també les mesures policials i legals discriminatòries. 

L’article 15 descriu com a danys greus la pena de mort, la tortura o el tracte degradant, i les amenaces “contra la vida o la integritat d’un civil a causa de la violència indiscriminada en situacions de conflicte armat internacional o intern”. Bangladesh, Egipte, l’Índia, el Marroc, i Tunísia, encara mantenen la pena de mort als seus codis penals, com recull la resolució aprovada pel Parlament. L’Eurocambra considera, però, que són països on s’aplica rarament, que han signat compromisos per eliminar-la o que han aplicat una moratòria.

Colòmbia, per la seva banda, viu un conflicte armat des dels anys cinquanta amb diversos moviments guerrillers, malgrat l’acord de pau amb les FARC el 2016, com recull l’EUAA. El Parlament considera, però, que “no hi ha una amenaça generalitzada per raó de violència indiscriminada” per cap conflicte intern.

Un altre dels requisits és que el percentatge d’aplicacions d’asil a la UE dels seus ciutadans estigui per sota del 20%. Segons les últimes dades de l’Eurostat, de setembre del 2025, no hi ha cap país del món que superi aquest percentatge en termes de sol·licitants que opten al procés per primera vegada, que segons aquestes dades són la majoria.

Quina és la situació als països considerats segurs?

L’informe anual del 2026 de Human Rights Watch recull vulneracions de drets humans als set països de la llista que la UE acaba d’aprovar. La recent resolució europea, per la seva banda, justifica la inclusió d’aquests països com a segurs basant-se sobretot en les ratificacions internacionals de tractats sobre drets humans i en l’estructura formal de les institucions legals i polítiques en aquests territoris.

Gemma Pinyol-Jiménez, directora de polítiques migratòries al laboratori d’idees Instrategies, experta del Consell d’Europa i investigadora del GRITIM-UPF, afegeix que “la categoria de ‘país segur’ no implica absència de riscos, sinó que pressuposa que, en general, existeixen mecanismes de protecció estatal”. De fet, com detalla la proposta europea, una de les condicions per afirmar que el país és segur inclou analitzar fonts d’informació dels estats membres, de l’EUAA, del Servei Europeu d’Acció Exterior, de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats i d’altres organitzacions internacionals pertinents.

En el cas de Colòmbia, per exemple, la mateixa EUAA va publicar el desembre del 2025 un informe que detalla que entre 2023 i 2025 “ha estat testimoni de conflicte armat continuat i violència” i que “una sèrie d’actors armats no estatals” estan “actius i han expandit la seva presència al territori”. El document afirma que la situació viscuda sobretot arran de conflictes interns durant els últims dos anys han propiciat un augment del risc per a la població local. La resolució de la UE, en canvi, afirma que “en general” no hi ha risc de danys greus, “excepte en àrees rurals específiques” on no hi ha presència de l’Estat, i que “no hi ha una amenaça generalitzada per motiu de violència indiscriminada en situacions de conflicte armat internacional o intern”.

Al Global Peace Index del 2025, que elabora l’Institute for Economics and Peace, Colòmbia apareix en la 140a posició de 163 països. És a dir, prop d’un 85% de països al món es troben en una situació més pacífica. Com detalla l’índex, el país puntua malament sobretot per l’elevada taxa d’homicidis per 100.000 habitants i pel nombre de refugiats i de persones desplaçades internament com a percentatge de la població.

A més, com descriu la resolució del Parlament de la UE, “cap estat membre defineix actualment Colòmbia com a país segur”, tot i que argumenta que el país ha ratificat els principals instruments internacionals pels drets humans i que la seva Constitució aporta “fortes garanties” per protegir aquests drets. Conclou que, a excepció de les “àrees rurals sense presència integral de l’Estat”, no hi ha “risc de dany important”.

Pel que fa a Bangladesh, tot i que segons les dades de l’Eurostat, el percentatge de sol·licitants que presenten la primera petició d’asil està molt per sota del 20% (5,1%), ocupa la quarta posició a la llista de sol·licitants d’asil a la UE, per darrere de Veneçuela, l’Afganistan i Síria.

L’últim informe mundial d’Amnistia Internacional defineix Bangladesh com un territori on la llibertat d’expressió és reprimida, on hi ha hagut desaparicions forçades, les minories religioses i els pobles indígenes pateixen violència i el prop d’un milió de refugiats rohingyes encara sobreviu de manera molt precària, sense accés a serveis essencials. La resolució de la UE assegura que “no hi ha cap conflicte armat en curs a Bangladesh i, per tant, no existeix cap amenaça per motiu de violència indiscriminada”.

El Marroc també es troba entre els deu països que més sol·licituds d’asil presenten a la UE, en vuitena posició, amb un 2,9%, segons l’Eurostat. L’informe de Human Rights Watch del 2026 afirma que en aquest país “les autoritats van intensificar la repressió contra activistes, periodistes i defensors i defensores dels drets humans”. La Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) assegura que “les llibertats d’expressió i reunió estan severament limitades” i que l’avortament, les relacions sexuals fora del matrimoni o entre persones del mateix sexe estan criminalitzats. 

La resolució europea reconeix que la pena de mort encara apareix al codi penal marroquí, tot i que destaca la moratòria de 1993 que va aturar la seva aplicació. L’absència de conflicte armat i la ratificació dels instruments internacionals dels drets humans motiva la UE a considerar-lo segur i lliure de persecució.

Pel que fa a Egipte, Human Rights Watch defineix com a autoritari el govern del president Abdel Fattah al-Sisi i assegura que durant l’últim any es “van reprimir les veus crítiques pacífiques” i “les persones defensores dels drets humans”. Afegeix que l’espai cívic també està greument restringit. La UE argumenta que el país ha declarat “la seva intenció de reformar la llei sobre la detenció preventiva” i “limitar el nombre de delictes castigats amb la pena de mort i reforçar la cultura dels drets humans”, tot i que admet que cal una “implementació efectiva”.

A l’Índia, el 2024, experts de les Nacions Unides van demanar accions urgents per protegir els drets humans i acabar amb els atacs contra les minories en el camí cap a les eleccions generals aquell any. Entre altres vulneracions, havien documentat desaparicions forçoses i “assassinats selectius i arbitraris”. Amnistia Internacional també va denunciar vulneracions similars. 

El juliol del 2025, experts de l’ONU van fer pública la seva preocupació per la deterioració dels drets humans a Tunísia, especialment per la situació dels professionals legals, que segons aquest organisme eren perseguits. L’informe de Human Rights Watch afegeix que “el govern ha convertit la detenció arbitrària en una pedra angular de la seva política repressiva, amb l’objectiu de privar les persones dels seus drets civils i polítics”. 

La resolució de la UE argumenta que, tot i que continua existint la pena de mort, hi ha una moratòria des de 1991 i el país ha ratificat alguns tractats internacionals referents a la protecció d’alguns drets humans. A més, afegeix que no es viu un conflicte armat i, per tant, no existeix amenaça de “violència indiscriminada”.

Kosovo és potencial candidat per unir-se a la UE, i per tant ha tingut un accés més directe a aquesta llista. Així i tot, un informe de la Comissió Europea del 2025 assegura que “el funcionament de les institucions democràtiques fa front a alguns reptes” i que “la política interna divisiva va continuar dificultant la implementació de l’agenda de la UE”. 

Afegeix, també, que cal millorar la independència i la imparcialitat del poder judicial i de la fiscalia en tots els nivells i que, encara que el marc general per protegir els drets humans existeix, la implementació “ha de millorar”. L’informe del 2026 de Human Rights Watch assegura que al país hi ha atacs contra periodistes i violència contra el col·lectiu LGBTI.

Quines conseqüències pot tenir per als sol·licitants d’asil?

Pinyol-Jiménez explica a Verificat que “l’existència d’una llista pot derivar en procediments accelerats i en una presumpció, encara que sigui refutable, que dificulti l’accés efectiu a la protecció”. Això, afegeix l’experta, “pot posar en perill persones vulnerables”. Organitzacions europees, com el European Center for Constitutional and Human Rights, en un comunicat signat per 37 organitzacions internacionals, també s’ha expressat en termes similars, alertant sobretot del cas de Tunísia. 

Com afirma l’experta en polítiques migratòries, “tot i que no atorguin una categoria jurídica, quan organitzacions internacionals documenten vulneracions greus i continuades de drets humans, cal extremar les garanties, per evitar que es vulneri el dret d’asil de persones o col·lectius determinats”.