Què hi ha de cert en la comparació de l’esclavatge als Estats Units i a l’Àfrica difosa per Musk?

El magnat tecnològic Elon Musk ha republicat una cita de l’economista Thomas Sowell que afirma que es van traficar com a esclaus “més persones blanques al nord d’Àfrica que persones negres als Estats Units”, i afegeix que els esclaus blancs van ser “comprats i venuts a l’imperi otomà dècades després” que s’abolís l’esclavitud als Estats Units. T’ho expliquem!

És cert que van ser traficades més persones cap al nord d’Àfrica que cap a Amèrica del Nord entre els segles XVI i XIX, tot i que la diferència es deu al fet que als Estats Units la població negra esclavitzada va reproduir-se durant 200 anys, transmetent l’estatus de persona esclava a les següents generacions. En canvi, l’alliberació d’esclaus era habitual a l’imperi otomà, i per això els esclavistes del Mediterrani sostenien el tràfic constant de persones cap a l’imperi.

“Més persones blanques van ser portades com esclaus al nord d’Àfrica que persones negres als Estats Units o les tretze colònies de què es va formar. Els esclaus blancs encara eren comprats i venuts a l’imperi otomà dècades després que els negres fossin alliberats als Estats Units”

Thomas Sowell, economista

Elon Musk, que és propietari de Tesla, SpaceX i la xarxa social X, entre altres empreses, ha publicat o republicat contingut relacionat amb discursos racials en 26 dels 31 dies de gener del 2026, segons una investigació de The Guardian. En molts d’ells feia referència a una suposada amenaça per a la raça blanca, una narrativa vinculada a la teoria del gran reemplaçament que Verificat ha desmentit anteriorment.

La investigadora de la Universitat d’Exeter (Anglaterra) Nur Sobers-Khan adverteix al llibre La història mundial de l’esclavitud de Cambridge que els debats historiogràfics han dut a una comparació de l’esclavitud a l’imperi otomà amb el tràfic d’esclaus transatlàntic, i que, tot i que estudiar aquestes pràctiques “dins els sistemes ètics i socials dins el seu temps” és essencial, presentar uns exemples històrics d’esclavitud com a millors que altres “no és moralment ni intel·lectualment sostenible”. Tant en concepció com en pràctiques, l’esclavatge nord-americà i otomà van ser dues institucions molt diferents, expliquen múltiples historiadors que les han estudiat.

Més persones esclavitzades portades al nord d’Àfrica que als Estats Units

L’imperi otomà va existir entre el 1300 i el 1922, abastant el territori des del golf Pèrsic fins a Algèria i tots els Balcans, i l’esclavisme va jugar un paper clau en la seva expansió, desenvolupament social i econòmic, com explica la investigadora Nur Sobers-Khan al llibre, publicat per la Universitat de Cambridge. Apunta, també, que la concepció dels otomans de l’esclavatge va evolucionar al llarg dels 600 anys d’història de l’imperi.

Per altra banda, als Estats Units l’esclavatge també ha estat una part essencial de la seva fundació i història: la primera arribada d’esclaus va ser el 1619 a l’aleshores encara territori anglès de Virgínia.

L’esclavització de persones va ser legal als Estats Units fins al 1865, quan es van signar la tretzena, catorzena i quinzena esmenes a la Constitució americana després de la guerra civil. Tot i l’abolició legislativa, diversos historiadors investiguen la continuïtat de la captivitat de persones fins a mitjans del segle XX a través d’altres formes permeses de servitud forçada. 

Durant aquests més de 200 anys (1628-1860) d’esclavitud legal, a l’Amèrica del Nord continental van ser transportades més de 470.000 persones africanes, d’acord amb les dades recollides pel projecte Slave Voyages, un repositori digital que inclou tota la informació que s’ha descobert sobre el tràfic de persones a Amèrica, coordinat per la Universitat d’Emory (Geòrgia, Estats Units).

Al llarg de la seva història, als Estats Units hi van viure 10 milions de persones esclavitzades, segons una recerca de l’historiador demogràfic David Hacker, de la Universitat de Minnesota. Quan la guerra civil americana va començar el 1861, als Estats Units hi vivien la meitat de tots els esclaus de l’hemisferi occidental, tot i ser la destinació de menys del 4% de les persones esclavitzades que sobrevivien el passatge des d’Àfrica, analitza Hacker.

Entre la població esclava estatunidenca hi havia una ràtio més equilibrada entre dones i homes que a la resta de colònies americanes, i això, així com els embarassos forçats, va causar un fenomen únic entre la població africana esclavitzada: el seu creixement generació rere generació, que no es va donar a la resta de colònies d’Amèrica, com explica el web del Museu de la Guerra Civil Americana. Al voltant de 1730, els naixements entre la població esclava dels Estats Units sobrepassaven el nombre de persones traficades cap al territori, com explica Ira Belin, historiador especialitzat en l’esclavitud afroamericana a la Universitat de Maryland. 

Als Estats Units, l’estatus d’esclau era hereditari de la mare, una llei que es va originar el 1662 a l’estat de Virgínia i es va ràpidament estendre per la resta d’estats, com explica el llibre L’esclavitud meridional i la llei, publicat per la Universitat de Carolina del Nord.  

El gruix de totes les persones que van patir l’esclavitud als Estats Units no van ser traficades per mar, sinó que van néixer en esclavatge. És a dir, les 470.000 víctimes de tràfic transatlàntic van ser les primeres de moltes generacions de persones esclavitzades, que altres fonts situen al voltant dels 10 milions. 

El comerç atlàntic d’esclaus va ser “el moviment coaccionat de llarga distància de persones més gran de la història”, segons descriu l’historiador David Eltis, codirector del projecte Slave Voyages de la Universitat d’Emory. En total, s’estima que van ser traficades 12,5 milions de persones africanes, de les quals 10,7 milions van sobreviure el trajecte, segons l’informe d’Equal Justice Initiative. D’aquestes persones, vora el 90% van arribar al Carib i Amèrica del Sud, a colònies d’Espanya, Portugal, França, Regne Unit i els Països Baixos. Entre 1500 i 1820, el 80% de les persones que van arribar al continent americà van ser africans esclavitzats.

L’esclavatge al nord d’Àfrica

La primera aproximació a la xifra de persones europees cristianes esclavitzades al nord d’Àfrica està recollida al llibre Esclaus cristians, amos musulmans: esclavitud blanca al Mediterrani, la costa de Barbaria i Itàlia de l’historiador Robert Davis. Correspon a un període de 250 anys, però no a tota la història de la regió ni de l’imperi otomà. Així, Davis xifra en entre 1 i 1,25 milions les persones europees esclavitzades entre el 1530 i el 1780 a la costa mediterrània on actualment se situen Marroc, Algèria, Tunísia i Líbia. 

A l’imperi otomà, que no va arribar a conquerir l’actual Marroc, les persones esclavitzades podien ser musulmanes, i aleshores el seu amo havia de ser també musulmà, o no musulmanes, i el seu amo ser de qualsevol fe, explica l’historiador Hayri Gökşin Özkoray, al capítol del llibre Palgrave Handbook of Global Slavery. En ambdós casos havien de provenir de fora de l’imperi otomà, especialment de les zones d’Europa de l’Est al voltant del Mar Negre i de l’est d’Àfrica, segons explica l’historiador Joshua White en una publicació de la Universitat de Cambridge.

L’esclavitud a l’imperi otomà, que en aquell moment abastava la costa del nord d’Àfrica, era una pràctica extensa, segons White, però era comú l’alliberament d’esclaus, segons un article d’Alan Fisher, historiador de la Michigan State University, a la revista d’Estudis Turcs.

A més, era molt poc habitual que el creixement de la població esclava es produís per mitjà de la natalitat, indica Özkoray. Per aquest motiu, la població esclava no creixia de generació en generació, com sí que va passar als Estats Units, sinó que els esclavistes otomans depenien del tràfic de persones constant, expliquen Fisher i Özkoray.

Els Estats Units i Àfrica: les diferents concepcions d’esclavatge

L’autor Robert Davis explica al seu llibre que l’esclavitud al nord d’Àfrica i Amèrica diferien en la seva concepció. L’esclavitud al Mediterrani, que era principalment motivada pel desenvolupament econòmic i l’estatus social dels esclavistes, tenia un rerefons profundament religiós, basat en l’enemistat històrica entre musulmans i cristians, i un aspecte de venjança que no existia a les colònies americanes, explica Davis.

En canvi, a Amèrica l’esclavitud era un concepte purament mercantil i les persones eren valorades per la seva capacitat de treballar, fet que es va vincular profundament al racisme contra els africans per a justificar-ne l’esclavització, explica Stanley Energman a un article de la Revista de l’Esclavatge Global. La historiadora Adrienne Petty, especialista en el món rural del sud dels Estats Units, explica en un article a la revista Civil War Era que l’esclavitud va ser una “forma excepcionalment violenta de capitalisme, central per al desenvolupament econòmic dels Estats Units”.

Noves formes d’esclavitud després de l’abolició als Estats Units

L’esclavitud va ser oficialment prohibida als Estats Units el 1865, després de la Guerra Civil, amb la tretzena esmena. Tot i això, l’estricta segregació racial va continuar als Estats Units després de l’abolició de l’esclavitud a partir de les lleis Jim Crow, que van legitimar el racisme i van blindar la classificació de les persones negres com “ciutadans de segona classe”, explica el Museu de Jim Crow.

Les persones negres eren “sistemàticament excloses, despoderades de drets, desempoderades i marginades” en un país on la humiliació i violència racial eren habituals, com descriu l’organització Equal Justice Initiative.

Per altra banda, diversos historiadors americans han recercat el “sistema de neoesclavitud” que va sorgir després de l’abolició legal de l’esclavatge als Estats Units en forma de servitud amb contractes de treball forçós fins a mitjan segle XX a setze estats del país. 

És el terme que dona el periodista Douglas A. Blackmon als 80 anys posteriors a la tretzena esmena dins el llibre Esclavitud sota un altre nom: el re-esclavatge d’americans negres des de la Guerra Civil fins a la Segona Guerra Mundial, on descriu la continuació de l’esclavitud en forma de servitud als Estats Units. La historiadora i genealogista Antoinette Harrell ha continuat fent recerca en històries familiars, com descriu en una sèrie d’articles a Vice. 

En teoria, aquesta era una relació laboral regulada, amb un contracte escrit i signat pel qual un treballador no percebia un sou durant un temps delimitat per pagar un deute. El problema era, segons narren Blackmon i Harrell, que als esclaus alliberats se’ls deia que mai arribaven a saldar la quantitat total i, fins i tot, se’ls augmentava la quantitat a retornar, després de signar documents que sovint no podien llegir o entendre.

A més, a la tretzena esmena es va incloure una excepció: “Ni l’esclavitud ni la servitud involuntària existiran dins dels Estats Units ni en cap lloc subjecte a la seva jurisdicció, excepte com a càstig per un delicte pel qual la part hagi estat degudament condemnada”. Aquesta frase, pensada per emplenar el buit de mà d’obra resultant de la Guerra Civil americana, va crear un sistema molt rendible de captura de persones afroamericanes en mans de “caçadors professionals”, com explica un article de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units.

Se’ls acusava de crims específics aprovats sota les lleis Jim Crow i que només s’aplicaven a persones negres, com la possessió d’armes, incomplir el toc de queda, vagar o no dur un comprovant de feina, segons detalla Equal Justice Initiative. Fins i tot aquells declarats innocents al judici eren empresonats, sota la incapacitat de pagar els costos judicials.

Després, les empreses i empresaris del país podien pagar quotes de lloguer per la labor d’aquestes persones empresonades, i dur-les a treballar forçadament a granges, mines, construcció de carreteres o vies, i fàbriques, entre d’altres.