Som més feministes que fa 25 anys?

La desigualtat en dades

Tot i els avenços socials i els drets adquirits, la desigualtat de gènere persisteix. La coneguda com a punta de l’iceberg la conformen les manifestacions més greus de la desigualtat entre dones i homes, com els feminicidis i la violència física o sexual contra les dones.

Una de cada dues dones (57,3%) residents a Espanya de 16 o més anys (segons les estimacions  unes 11.688.411 de dones), han patit violència masclista en algun moment de les seves vides pel fet de ser dones. Segons el resum executiu de la Macroenquesta de Violència de Gènere del 2019, un 21% han patit violència física (al voltant de 4,5 milions) i un 13,3% han patit violència sexual (uns 2,8 millions de nenes i dones). 

Aquesta realitat també canvia en funció de les franges d’edat i les joves, de nou, són les que més expressen haver patit algun tipus de violència (un 71,2% de les dones de 16 a 24 anys i un 68,3% de les de 25 a 34 anys, contra un 42,1% de les majors de 65), segons el mateix resum executiu.

No obstant això, l’enquesta destaca que les dones majors de 65 anys oculten aquesta violència encara més que les més joves i que, per exemple, han trencat la relació amb parelles a conseqüència d’aquests episodis en grau més baix (un 49,9%, davant un 81,4%).

Feminicidis

Des que hi ha registres (a partir del 2003), 1.294 dones han mort assassinades per violència de gènere, 211 a Catalunya, d’acord amb les dades del Ministeri d’Igualtat (a 31 de desembre del 2024).

A Espanya, els assassinats per violència de gènere s’han reduït progressivament des de l’inici del segle (la mitjana anual ha passat de 68 feminicidis en la primera dècada dels 2000 a 52, en els anys que portem des del 2020).

A Catalunya, tanmateix, la tendència no és tan clara: el 2024 va haver-hi 12 assassinats per violència masclista, segons el Ministeri d’Igualtat. Només el 2012 i 2014 es va superar aquesta xifra, amb 13 assassinades.

A partir del Pacte d’Estat en matèria de Violència de Gènere aprovat pel Congrés el 2017, l’estadística també té en compte les dones assassinades pels homes que no són parelles o exparelles, especialment en el context de tràfic de dones o explotació sexual. A Espanya, des del 2022, han estat assassinades 62 dones en aquest context.

Denúncies

Els feminicidis no representen, però, tota la violència masclista existent a les nostres societats.

En paral·lel, les denúncies per violència de gènere, que engloben diferents delictes, no han parat de créixer a Espanya i Catalunya des del 2013, a excepció del 2020, durant la pandèmia de la covid, i el 2024, quan les denúncies van caure fins a nivells del 2016.

Durant el 2023, el màxim des que hi ha xifres, es van registrar cada dia 546 denúncies i hi va haver 533 dones víctimes d’aquests delictes.

Malgrat aquest augment de les denúncies, l’enorme majoria d’aquests casos passen sense arribar a la Justícia, com mostra el fet que al voltant del 80% de les dones assassinades per la seva parella o exparella no havien denunciat prèviament al seu assassí, segons va informar l’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere del Consell General del Poder Judicial el 2019. 

Tipus de violència

El nombre de víctimes de violència de gènere, amb ordre de protecció o mesures cautelars a Espanya ha portat una tendència majoritàriament ascendent amb els anys. Tot i així, s’ha de tenir en compte l’efecte d’una major consciència del fenomen, així com la introducció de més delictes dins de l’espectre de la violència de gènere.

La mateixa cosa succeeix amb el nombre de condemnats. La tendència ascendent és una realitat a Espanya, tot i que s’han de tenir en compte els canvis socials i legislatius.

El 86% de les víctimes per delictes contra la llibertat i indemnitat sexual (entre les quals es troben les agressions sexuals i les violacions, entre d’altres) a Espanya el 2022 van ser dones, segons mostra l’informe sobre Delictes contra la Llibertat i Indemnitat Sexual a Espanya, publicat el 2023 pel Ministeri de l’Interior.

Concretament, les agressions sexuals van representar un 61,2% del total d’aquest tipus de delictes. Així mateix, un 42,56% del total de dones víctimes de delictes sexuals van ser menors d’edat.

Altres tipus de violències físiques, psicològiques i emocionals també responen a una violència contra les dones que és estructural. Delictes tipificats al Codi Penal com el de lesions, amenaces i coaccions, abandonament familiar, degradació, humiliació i control psicològic o maltractament habitual, entre d’altres, també responen moltes vegades a dinàmiques de violència de gènere.

Violència vicària Les filles i fills de les dones víctimes de violència de gènere, així com les nenes i nens menors d’edat subjectes a tutela, guàrdia i custòdia, són reconeguts com a víctimes de violència de gènere des de la Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere. Aquests menors també estan exposats al fet que un agressor els utilitzi, maltracti o agredeixi amb l’únic objectiu de fer mal a la seva mare. Aquests casos estan reconeguts com a violència vicària. A Espanya, han estat assassinats 62 menors víctimes de violència vicària des de 2013, any en què es comencen a recaptar dades d’aquest tipus de delicte. Segons dades del portal estadístic de la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere, en 44 casos no hi havia denúncia prèvia contra l’agressor, i només en 18 sí. En 20 dels casos, l’assassí era marit o parella formalitzada de la mare, en 25, eren parella de fet o parella sense formalitzar i en 17 eren exmarits o exparelles. A més, en 54 casos, l’agressor era el pare biològic de la criatura, i en 8 no ho era. Només en el 2024 hi va haver 9 menors assassinats per violència vicària a l’Estat. Un dels primers casos de violència vicària coneguts i mediàtics a l’estat va ser el d’Ángela González Carreño. La seva filla, Andrea, de només set anys, va ser assassinada l’any 2003 pel seu progenitor durant una visita, després de 51 denúncies per amenaces contra l’exmarit de qui s’havia separat el 1999. La dona va començar un procediment judicial contra l’actuació judicial i de l’Estat per no haver impedit que la menor hagués de veure el seu pare. Cap estament de la Justícia espanyola va donar-li la raó i no va ser fins que el cas va arribar al Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació de la Dona (CEDAW, en anglès) un organisme internacional de l’ONU, que va condemnar a Espanya el 2014 per violència d’Estat contra Ángela González per haver causat indirectament la mort de la menor. El primer cas de violència vicària, reconeguda com a tal, a Catalunya, va passar l’estiu de 2021, quan un home va matar al seu fill Leo, de dos anys, per causar dolor a la seva mare, parella de qui s’estava separant. No va ser fins al 2024 que el jutjat de Primera Instància 19 de Barcelona va emetre una sentència pionera en què no només retirava els drets a visita del pare, sinó que li prohibia comunicar-se i apropar-se a la seva filla. L’objectiu d’aquestes mesures va ser prevenir la violència vicària en haver detectat indicis que es podia donar.

Bretxa salarial

A Catalunya, tot i que mostra una tendència descendent, la desigualtat salarial persisteix amb una bretxa del 19,7%, d’acord amb dades de la Generalitat del 2020 (el 2008, era del 24,5%), que no tenen en compte factors que també influeixen en la desigualtat, com les hores treballades o la taxa d’ocupació. A Espanya, la diferència d’ingressos es manté pràcticament estable.

En qualsevol cas, la bretxa salarial no és la mateixa per a dones espanyoles i per a estrangeres. Concretament, la bretxa salarial de les dones de la Unió Europea i la de les dones de la resta d’Europa ha seguit tendències diferents.

Igualment, a finals d’octubre del 2024, cinc de cada deu dones enregistrades al règim de la llar de la Seguretat Social eren estrangeres, segons dades de la Seguretat Social. A més a més, no totes les dones que treballen en feines domèstiques estan donades d’alta. 

El fet que les dones estrangeres hagin agafat treballs de la llar i les cures ha afavorit que les dones espanyoles surtin de casa i s’incorporin al mercat laboral, explica l’Informe sobre efectes i oportunitats de la immigració a Espanya, elaborat pel Consell Econòmic i Social. La mateixa investigació atribueix a la migració un terç de l’augment de l’ocupació de dones espanyoles qualificades amb càrregues familiars entre 1990 i 2008.

“S’estima que fins a un 80% de les cuidadores internes [que resideixen a la casa on treballen] són estrangeres i que la majoria són explotades en l’economia submergida, sense cotitzar, amb llargues jornades i salaris molt baixos, sense dies lliures ni vacances pagades”, segons l’estudi Mentiras y medias verdades sobre las personas migrantes d’Amnistia Internacional.

Sostre de vidre i terra enganxós El concepte “sostre de vidre” fa referència a la dificultat, obstacles visibles i invisibles, que afronten les dones per poder ascendir laboralment i ocupar posicions de poder. El va fer servir per primera vegada Marilyn Loden, consultora laboral dels Estats Units, l’any 1978 en una taula rodona sobre les aspiracions de les dones. La metàfora es refereix al fet que les barreres que impedien l’ascens en dones eren culturals i estructurals, no individuals. Als noranta neix el terme “terra enganxós” de la mà de Catherine Berheide, doctora en Sociologia, que proposa un enfocament complementari: el de les dones fixades en posicions imprescindibles però de menor rang i menor salari. Una de les polítiques per intentar revertir la situació són les lleis de conciliació. A Espanya, la primera data de novembre de 1999 i plantejava com “la incorporació de la dona al treball havia motivat un dels canvis socials més profunds”. La llei introduïa canvis legislatius per tal que “els treballadors puguin participar de la vida familiar, fent un nou pas en el camí de la igualtat d’oportunitats entre dones i homes”. El preàmbul de la llei cita la IV Conferència mundial de les dones, celebrada a Pequín el setembre de 1995 d’on va sorgir una Declaració aprovada pels 189 estats reunits, que reafirmava el compromís per “l’harmonització de responsabilitats laborals i familiars entre homes i dones”. A més, ja existien dues Directives del Consell d’Europa rellevants en la matèria. La 92/85/CEE, de 19 d’octubre, contempla la maternitat des del punt de vista de la salut i seguretat en el treball. La segona, la 96/34/CE del Consell, de 3 de juny, relativa a l’acord marc sobre el permís parental, celebrat per UNICE, el CEEP i la CES, preveu el permís parental i l’absència laboral per a conciliar la vida professional i familiar i promoure la igualtat d’oportunitats i de tracte entre homes i dones. En la mateixa línia, la regulació sobre els drets sexuals i reproductius, com la llei 1/2023 de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs, reconeix per primera vegada la possibilitat d’obtenir una baixa mèdica per menstruació incapacitant i argumenta que pretén “eliminar qualsevol biaix negatiu en l’àmbit laboral”.

Cures

Quant a la distribució de les cures, el 90,5% de la població de 16 anys o més participava en tasques domèstiques, segons l’Estadística de característiques essencials de la població i els habitatges publicada el 2021 per l’Idescat. Però el grau de participació varia segons el gènere, amb una major implicació de les dones que els homes. 

El 43,6% de les dones van declarar que s’encarregaven de la majoria de les tasques domèstiques, mentre que en el cas dels homes només és el 15,8%. El 38,0% de les dones i el 37,1% dels homes van declarar que feien una part important de les tasques de forma compartida amb altres persones, mentre que el 12,4% de les dones i el 34,1% dels homes van dir que només assumien una petita part de les tasques domèstiques.