Gabriela Poblet: “La llar no es reconeix com un espai de treball”

Gabriela Poblet Denti (Buenos Aires, 1976) és doctora en Antropologia Social i Cultural i professora a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i investigadora al grup EMIGRA. També és fundadora d’Europa Sense Murs, una entitat que fomenta projectes de recerca i consultoria contra el racisme i la desigualtat.

La seva feina se centra en l’estudi de les treballadores de la llar a Espanya i Catalunya que procedeixen d’altres països. Duu a terme anàlisis etnogràfiques per escoltar moltes dones migrants amb l’objectiu de conèixer-ne les trajectòries vitals i laborals i les seves necessitats. Ara passa dels papers a la tapa dura i publica Criadas de la globalización (Icaria, 2024),  un assaig que radiografia les condicions encara vigents en les tasques de la llar, que qualifica de “servilisme i esclavitud”.

P. Segons dades de la Seguretat Social, el 44% de les persones donades d’alta al Sistema Especial de Treballadores de la Llar són estrangeres. És una xifra precisa?

R. N’hi ha més. Moltes cuidadores i netejadores han obtingut la nacionalitat i figuren com a espanyoles tot i ser migrants. De tota manera, aquesta dada no reflecteix el percentatge força més elevat d’economia submergida que hi ha a Espanya, calculat en un 30%, segons la OIT.

Això, però, no implica només treballar sense contracte, sinó que potser treballes a dotze cases i només cotitzes en tres. Potser estàs en aquesta situació durant sis mesos i després de setmanes cauen un parell de cases. També hi ha setmanes molt intenses i gent que va cada 15 dies a alguna llar.

P. Històricament, les treballadores de la llar han tingut menys drets laborals que la resta de treballadors. Tenen un règim de protecció social diferent, un Sistema Especial. Per què? 

R. Ara quasi la majoria dels drets s’han equiparat. El que passa és que la família no és reconeguda com a empresària i la llar no és reconeguda com un espai de treball. I aquest és el quid de la qüestió. 

Com a antropòloga, crec que té a veure amb l’imaginari cultural. Continuem pensant que no estan totalment equiparades i, per tant, no se’ls reconeixen certs drets. Preval la idea d’una dona submisa, sense papers. Però hem de parlar, sobretot, de la desinformació de la part contractant, que no assumeix que és família empresària i ha de complir amb els drets de les treballadores. Encara posem el focus en les treballadores migrants: cal informar-les, han de conèixer els seus drets.

“Els papers funcionen com si fossin un favor, com un gran regal que tu et guanyes si durant tres anys aguantes determinades condicions”

P. Treballar en B pot suposar una vulneració dels drets de qualsevol treballador. Com es manifesta en el cas de les treballadores de la llar i les cures? 

R. És un problema, sobretot, per a les treballadores internes. Aquí hi ha una impunitat absoluta respecte a la vulneració de drets laborals. Es creu que les persones sense papers no tenen drets laborals, però, en realitat, sí que els tenen. La llei d’estrangeria ho reconeix i poden denunciar-ho si no es compleixen.

Les treballadores han de fer front a comentaris racistes i extorsions, a peticions com ara quedar-se a treballar els diumenges, a les nits, tot i que siguin els seus dies i períodes de descans, i no poden fer-hi res. No poden sortir, per por, i perquè no tenen la informació i l’acompanyament adequats. Ho descric com a “ho vaig aguantar pels papers”.

P. Una de les motivacions d’aquestes persones per suportar una feina tan dura i, a més, amb certes condicions, deu ser aconseguir els papers i regularitzar la seva situació. Més enllà d’això, és una tria real per a aquestes dones? 

R. Han d’aguantar qualsevol cosa. Els papers funcionen com si fossin un favor, com un gran regal que tu et guanyes si durant tres anys aguantes determinades condicions. Els papers fan d’extorsió. 

Per a elles, la feina domèstica i de cures no és una elecció. La gran majoria hi treballen o es dediquen a netejar perquè no tenen altres opcions legals. Si poguessin escollir, no ho farien. Especialment, perquè es tracta d’una feina que no permet emancipar les treballadores. No tens altres companyes. No tens amb qui xerrar en espais en què circuli més informació. No hi ha capital social. No empodera, descapitalitza.

“S’ha de veure que les filles de les dones migrants que ara estan netejant, que van néixer aquí o que hi estan estudiant, no estan netejant”

P. Tot i que les dones espanyoles, en termes generals, s’han emancipat i han passat a treballar fora de les llars, continuen sent les dones les que es fan càrrec de les cures i les tasques domèstiques. En certa manera, ni l’Estat ni els homes se n’han ocupat. Només s’hi ha desplaçat a altres dones.

R. És una feina precària perquè és femenina, però també és femenina perquè és precària i es precaritza. No hem d’oblidar que els homes ja van treballar en el servei de la llar. Abans de la industrialització hi havia majordoms i servents homes, però després se’n van anar a treballar a les fàbriques. I es van quedar les dones rurals i les que no tenen possibilitats en altres feines. Va ser en la dècada dels 70 quan van començar a arribar les primeres migrants. 

Quan hi ha homes al servei de la llar se’ls atorga més prestigi. Per exemple, es refereixen a la noia que ve els caps de setmana, però a l’infermer que ve durant la setmana. Això és infantilisme cap a les dones. L’hi diuen “infermer”, però no hi ha cap infermer.

En qualsevol cas, el component de classe és molt més rellevant que el geogràfic. Que tinguin menys recursos pesa més que la seva procedència a l’hora de fer aquestes feines. 

P. Té sentit parlar de cert progrés amb respecte de l’emancipació de les dones o d’igualtat de condicions laborals si continuen sent les dones les que estan en l’esfera reproductiva? 

R. Més que progrés diria que hi ha un canvi de valors. Pel que fa a l’àmbit material, sí que hi ha cert progrés. No obstant això, ens queda encara molt camí a recórrer. Continua havent-hi bretxes de gènere, desigualtat. Continuem tenint jubilacions més baixes i molta més càrrega en la família. Continuem patint que les nostres carreres es vegin ofuscades per la maternitat, per exemple. I no parlem dels casos en què hi ha violència de gènere, és clar.

S’ha de veure que les filles de les dones migrants que ara estan netejant, que van néixer aquí o que hi estan estudiant, no estan netejant. Només en situacions molt esporàdiques. Més enllà de lleis, penso que cal una mica de reparació, un reconeixement a aquestes dones migrants que ja fa dues dècades que netegen i cuiden, i no tindran jubilació. Parlar d’elles significa parlar de quina societat volem.