És fals que Espanya no tingui reserves d’urani, com va dir Sánchez, però està prohibit explotar-les

El president espanyol, Pedro Sánchez, va afirmar al ple del 7 de maig al Congrés dels Diputats que a “Espanya no hi ha urani” i que, si es parla de centrals nuclears, l’urani “s’hauria d’importar” (minut 55:12), quan compareixia per explicar l’estratègia de Defensa del Govern espanyol i donar explicacions sobre l’apagada elèctrica del 28 d’abril. Més tard, va matisar que els “jaciments d’urani que existeixen a Espanya van deixar d’explotar-se fa dècades perquè eren absolutament inviables des del punt de vista econòmic i altament contaminants” (5:29:12). És ENGANYÓS. Espanya té reserves d’urani que es van explotar el segle passat, tot i que l’última mina va tancar el 2000, i actualment estan prohibides per l’impacte dels seus residus.

“Es parla molt de les centrals nuclears i poc del fet que a Espanya no hi ha urani i que, per tant, l’haurem d’importar”

Pedro Sánchez, president del Govern espanyol

Segons l’últim document sobre l’urani de l’Agència d’Energia Nuclear (NEA, en anglès) i de l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica (IAEA, en anglès), hi ha 34.350 tones d’urani (tU) identificades “in situ” a Espanya. No és el país europeu amb més urani: Ucraïna (amb 184.800 tU) o República Txeca (amb 119.100 tU) en tenen fins a 6,5 i 4,2 vegades més, respectivament, i, després d’Espanya, segueix Hongria (16.700 tU), Eslovàquia (15.500 tU) o Suècia (9.600 tU). 

Espanya va produir un total de 5.028 tones d’urani entre els anys 1959 i 2000, segons informa a Verificat el Departament de Recursos Geològics per a la Transició Ecològica. Les principals mines estaven a Andújar (Jaén); El Lobo, a El Haba (Badajoz); Los Ratones (Càceres), i Mina Fe a Saelices (Salamanca), explica aquest organisme. Aquesta mina va ser l’última a tancar, l’any 2000, perquè s’havien acabat els recursos “econòmicament explotables” als preus del mercat, segons el Ministeri per la Transició Ecològica. 

ENUSA, anomenada Empresa Nacional del Uranio fins al 2000, era l’empresa nacional que explotava aquest últim jaciment, i entre 1993 i 1996 va fer una campanya d’investigació i va avaluar els seus recursos “raonablement assegurats en 16.813 tones d’urani”. 

Està prohibida la seva explotació

Espanya té reserves d’urani, però prohibeix l’exploració, investigacions o concessions d’explotació de minerals radioactius. La Llei 7/2021 de Canvi Climàtic i Transició Energètica ho prohibeix “donat que els projectes relacionats amb la mineria de l’urani generen materials residuals que són considerats residus radioactius” i que la “llarga vida d’aquests residus” transcendeix generacions. 

Per altra banda, en l’última dècada i anterior a aquesta llei, l’empresa Berkeley Minera va voler iniciar un projecte per construir una planta de fabricació de concentrat d’urani a Retortillo (Salamanca). El Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic va denegar el 2021 la sol·licitud d’autorització de la minera, ja que el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) en va fer una avaluació tècnica amb un resultat “desfavorable”. Segons Berkeley, en aquella mina, l’estimació de recursos minerals era de 34.350 tU d’urani.

Quina seria la seva viabilitat?

Alexandre Deltell, membre del Grup d’Investigació en Enginyeria de Fluids, Energia i Medi Ambient de la Universitat de Girona (UdG), explica a Verificat que per fer-se una idea de quin és el volum de les 34.350 tones d’urani (tU) que registra l’Agència d’Energia Nuclear a Espanya, es pot tenir en compte que “el consum anual a les centrals nuclears és d’uns 1.100 a 1.300 tU anuals, i per això els recursos amb certesa elevada proporcionarien aproximadament entre 17 i 19 anys de funcionament de les actuals centrals nuclears en operació”. 

El Ministeri d’Energia, preguntat per Verificat, diu que el fet que “a Espanya hi hagi recursos identificats no implica que el país els pugui processar i obtenir-ne combustible per a les centrals nuclears”. 

Perquè l’urani pugui ser utilitzat en centrals nuclears ha d’estar enriquit, és a dir, “és necessari augmentar artificialment la seva concentració”, segons explica la IAEA. La mateixa agència internacional afegeix que “l’enriquiment d’urani és una activitat estratègicament sensible i amb uns costos molt elevats, fet que crea barreres d’entrada significatives per a qualsevol nou proveïdor”. Segons la IAEA, hi ha relativament pocs proveïdors comercials d’enriquiment que operin un nombre limitat d’instal·lacions a escala mundial a França, Alemanya, Països Baixos, Regne Unit, Estats Units i Rússia. És una activitat fortament regulada per l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA), donat que l’enriquiment d’urani es pot fer servir per crear armes nuclears.

El futur de les nuclears

Segons l’Associació Nuclear Mundial, els grans productors de matèria primera d’urani (sense enriquir) actualment són Kazakhstan, Canadà, Austràlia i Namíbia. 

Santiago M. López, professor d’Història a la Universitat de Salamanca i coautor del llibre ‘Història de l’urani a Espanya’, explica a Verificat que a inicis dels anys setanta es va començar a fer la planificació de les centrals nuclears a Espanya. Aleshores, “es van arribar a posar damunt la taula projectes per edificar quaranta reactors nuclears”. La previsió d’aquestes necessitats extraordinàries d’urani “va portar el Govern a crear, l’any 1972, l’Empresa Nacional del Uranio SA (ENUSA)”. 

Aquest envalentiment inicial va perdre força després de diferents crisis econòmiques, afegeix López. Actualment, el Govern d’Espanya preveu tancar les centrals nuclears entre el 2027 i el 2035, tot i que amb l’apagada elèctrica recent s’ha tornat a reobrir el debat sobre si s’hauria d’allargar la seva vida útil.