Del mem al discurs d’odi: com les xarxes disfressen d’humor la misogínia

Obres Instagram o TikTok. Una noia amb els cabells de colors rebutja un noi perquè creu que és lleig i pobre, però se’n penedeix quan descobreix que és ric. Següent vídeo. La mateixa noia li diu a una amiga que mai no tindrà fills perquè esclavitzen les seves mares. Un noi, amb cara de cansat, li diu que no hi haurà prou treballadors, però elles defensen que la resposta està en la immigració. Apareix un noi racialitzat amb una navalla, amenaçant-la. “Què passarà si no tenim fills per culpa del feminisme?”, es pregunta el noi del principi amb un somriure sorneguer. Següent vídeo. És 2030, i la noia feminista ara du nicab, i el noi cansat ha emigrat. 

Aquestes animacions, fetes a partir de dibuixos molt senzills, acumulen milers de m’agrades i poden actuar com a vehicles per als discursos d’odi. Són mems que ridiculitzen el feminisme, titllen de superficials les dones i consideren la població estrangera com a violenta, de manera que creen un imaginari on els nois blancs heterosexuals són les víctimes i els únics que actuen racionalment i amb responsabilitat.

A través d’una sola imatge o de vídeos breus, en clau humorística i irònica, aquests discursos vinculats a la manosfera aborden temes d’actualitat i de debat social, convertint els mems en un vehicle per transmetre missatges misògins, xenòfobs i antigovernamentals. Així, estenen i normalitzen actituds masclistes, trivialitzen la violència de gènere o impulsen a recuperar els rols de gènere tradicionals. “Els mems tenen el poder d’afectar la política, l’economia i les interaccions socials d’un país”, descriu la professora del Hampshire College Viveca Greene, investigadora de l’ús de les xarxes pels discursos extremistes, a una taula rodona sobre la instrumentalització dels mems.

Segons una enquesta d’Ipsos per al King’s College de Londres, que ha estudiat les actituds de 29 països sobre el feminisme, el 44% de la població analitzada considera que s’ha promocionat tant la igualtat de gènere “que ara es discrimina els homes”. Una opinió concentrada, sobretot, en els homes de les generacions més joves: ho pensen el 57% dels nois de la generació Z, i el 54% dels millennials.

Arquetips per a ridiculitzar i perpetuar estereotips

Per als comptes i usuaris que comparteixen mems de discurs d’odi, la ideologia dominant actual és la que anomenen woke, etiqueta amb què engloben moviments com el feminisme, l’antiracisme i l’acollida de migrants, l’ecologisme o la inclusivitat. Segons ells, aquestes idees desembocaran en el “col·lapse de la civilització” o la “fallida d’Europa”.

Aquesta cosmovisió, reduïda a un grapat d’arquetips, es representa a xarxes mitjançant mems que exploten i modifiquen el personatge de Wojak. Segons l’enciclopèdia col·laborativa Know Your Meme, Wojak és una il·lustració d’origen desconegut que circula des del 2009 al fòrum “políticament incorrecte” del portal 4chan, conegut pels discursos radicals i extremistes que hi circulen. El personatge representa la “desesperança, la depressió, el fatalisme i el nihilisme”, afegeix un article de Moriz Konrad publicat a la revista d’Estudis Mediàtics de la Universitat de Bayreuth (Alemanya).

El que va començar amb una il·lustració de Paint ha evolucionat a un univers Wojak, que inclou moltes caricatures. Per una banda, els personatges identificats com a feministes són majoritàriament dones sense la capacitat de rebatre arguments i que defensen el moviment de forma irreflexiva. Així, apareix Art Hoe, una noia amb cabells taronges i un collaret amb les lletres woke. És la veu de la votant de Podemos (com posa a la beguda que du a la mà) i simbolitza la suposada decadència estètica i moral de la modernitat i el discurs feminista i inclusiu. També hi ha la Charo, un personatge exclusivament espanyol, que estereotipa explícitament una funcionària de mitjana edat que vota el PSOE, i representa el feminisme institucional i el conformisme amb el sistema.

La seva contrària és Amelia, que abraça discursos antifeministes, antiimmigració i contra el corrent polític dominant, i és la veu del discurs “basat”, un terme que descriu algú que diu el que pensa sense por ni vergonya perquè sap que té raó. En les interaccions entre els tres personatges femenins, Amelia pretén desmuntar el discurs feminista d’Art Hoe i Charo, que són incapaces de rebatre els seus arguments, donant-li la raó de forma implícita.

En el cas dels debats sobre les relacions socials apareix un altre personatge femení per antagonitzar el feminisme, la Trad Wife, una dona que representa el retorn als rols de gènere tradicionals i l’ideal de dona femenina i submisa. 

En canvi, els homes són vistos com a víctimes del sistema, tant pel vessant social com l’econòmic, específicament per culpa del feminisme, que els discrimina. Així, trobem el personatge Doomer, que és l’heroi tràgic dels mems i representa els nois que han perdut l’esperança en el futur i veu, desesperat, com la gent del seu voltant que pensa com Art Hoe i Charo aboquen la societat al desastre. 

Les interaccions i debats que protagonitzen els personatges solen destil·lar la idea que les dones feministes actuen de manera egoista i irracional, i que els homes i les dones antifeministes acaben tenint la raó. Uns arquetips que faciliten la comprensió instantània dels rols socials dins del mem i normalitzen narratives específiques sobre gènere i migració.

Una ‘dona de palla’ per criticar el feminisme

Els personatges funcionen com a estereotips visuals i ideològics que encapsulen actituds, valors i comportaments socials, reforçant idees sobre la suposada decadència d’Europa i d’Espanya. A través de la fal·làcia de l’home de palla, aquí aplicada a les dones feministes, presenten el feminisme com una ideologia hipòcrita, que discrimina els homes i amaga què volen realment les dones i quina ha de ser la seva funció en societat. A més, les que el defensen són presentades com a irracionals i mogudes per la culpa de la “incorrecció política”.

Aquests continguts qüestionen, entre d’altres, les reivindicacions i mobilitzacions contra la violència masclista i l’opressió de les dones, afirmant que només es denuncien quan l’agressor no és estranger, específicament àrab, trivialitzen l’assetjament verbal al carrer i posen en dubte de les denúncies per violència masclista. En alguns casos, critiquen o denuncien obertament el dret a l’avortament.

Al mateix temps, aquests continguts presenten una visió reduccionista del feminisme, centrant-lo en qüestions superficials o anecdòtiques. En comptes de referir-se a les desigualtats estructurals que denuncia el moviment, el presenten com una ideologia que només es preocupa per gestos individuals i simbòlics com que un home obri la porta, o per crítiques a l’objectivació del cos de la dona o a l’assetjament verbal al carrer, que qualifiquen de trivials.

Sovint acusen les feministes de mentir i ser unes hipòcrites, afirmant que exigeixen als homes comportaments que elles mateixes no complirien, com no fixar-se en l’aspecte físic o en factors materials en les relacions. 

L’objectiu és, per una banda, fer creure que el feminisme ha anat massa lluny, que s’està discriminant els homes, i que el feminisme és una ideologia buida i irreflexiva, que es repeteix perquè està de moda, però que en realitat ningú ho posa en pràctica.

Per l’altra banda, es vincula el feminisme a la teoria de la conspiració del Gran Reemplaçament, que a Verificat hem desmentit al portal Les mentides alimenten l’odi. Aquesta teoria sosté que hi ha un pla deliberat per reemplaçar la població europea blanca amb persones migrants, especialment de països de majoria musulmana.

Els simpatitzants de la teoria del Gran Reemplaçament han identificat, per una banda, que els moviments com el feminisme defensen la tolerància i acceptació cap a una migració que ells consideren invasiva.

Per l’altra, han “identificat la taxa diferencial de natalitat (mares blanques vs. no blanques) com la principal estratègia de reemplaçament” i, així, posicionen la “ideologia feminista” com la força impulsora i que “aliena les dones del seu “veritable desig””, és a dir, tenir fills, explica l’antropòleg de la Universitat d’Àmsterdam Luis Manuel Hernández Aguilar a la revista Etnography.

Així, hi ha vídeos de mems on l’estereotip de la noia feminista afirma que els fills “esclavitzen les mares”, per exemple, com a argument en contra de tenir-ne, mentre que estan a favor que hi hagi més població migrant a Espanya, fet que es presenta com a sense sentit. Altres vinculen el dret a l’avortament amb la baixada de la taxa de natalitat entre mares espanyoles en les darreres dècades.

Els mems com a vehicle de desinformació i discursos d’odi

Els mems permeten transmetre aquests missatges disfressant la misogínia d’humor. La postironia, un tipus d’humor que difumina la frontera entre ironia i seriositat, i la idea que els mems són un “acudit intern” d’un grup, un secret, permeten traslladar un grapat d’idees de manera molt concisa.

Aquest to genera un “efecte embut”, en què alguns usuaris investigaran el rerefons de l’humor per poder participar de l’acudit, com explica la professora Greene, del Hampshire College, i trobaran comunitats i discursos que comparteixen odi i desinformació, fent que la misogínia circuli de manera natural en línia.

Els mems han esdevingut una eina comunicativa molt potent gràcies a la seva capacitat de condensar idees complexes en formats visuals i breus. La ideologia antifeminista ha instrumentalitzat aquesta compressió, “recreant i barrejant discursos d’odi amb la sàtira, l’humor i l’enginy”, explica Hernández Aguilar.

En aquest context, l’humor en línia esdevé un espai de disputa simbòlica. Segons escriu a l’article, els mems serveixen per “desenvolupar i expandir idees, reclutar nous simpatitzants i construir una identitat i comunitat”, reforçant vincles entre usuaris que comparteixen codis i posicionaments.

Així, actuen com a eines d’educació ideològica i persuasió emocional, més que com a instruments informatius neutrals. La fundació alemanya Amadeu Antonio per la lluita contra l’odi afegeix en un informe que els mems “es refereixen a sistemes de valors i indiquen com els espectadors han d’entendre i avaluar alguna cosa des de la perspectiva del creador”, en comptes de presentar dades objectives.

Per això s’utilitzen per “introduir ideologies radicals i cosmovisions que dubten del corrent cultural dominant”, segons un article de Moriz Konrad publicat a la revista d’Estudis Mediàtics de la Universitat de Bayreuth (Alemanya). Hernández Aguilar analitza que l’anonimitat del creador d’un mem i de la seva comunitat permet expressar tensions que “no es poden dir en el vocabulari políticament correcte dels mitjans tradicionals”.