La síndrome post avortament no és una condició mèdica reconeguda per la ciència

L’Ajuntament de Madrid va aprovar dimecres 1 d’octubre una iniciativa per la qual els treballadors municipals de la ciutat hauran d’informar les dones que vulguin avortar d’una suposada síndrome post avortament que, segons el text, inclou, entre altres, símptomes com depressió, ansietat, culpabilitat, aïllament o més risc de pensaments i temptatives de suïcidi. La iniciativa, presentada per Vox, ha comptat amb el vot a favor del PP.

La síndrome, no obstant això, no està inclosa en els principals manuals que recullen els trastorns mentals, com el DSM V, de l’Associació Americana de Psiquiatria (APA), i el CIE-11, de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). L’evidència científica recopilada al llarg dels anys il·lustra que l’avortament no està necessàriament relacionat amb problemes de salut mental, però, en canvi, restringir l’accés a avortaments segurs i legals sí que causa danys, tal com vàrem detallar. T’ho expliquem!

El concepte “no té cap base científica”, assevera en conversa amb Verificat Inés Arroyo, vocal de la Secció de Psicologia de les Dones, Gèneres i Diversitats del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. Per a l’experta es tracta d’una “síndrome creada que atempta precisament contra els drets sexuals i reproductius de les dones”.

“Si donem informació que no és vàlida, generem una trava. No ens estem apropant a la salut de les dones, sinó que estem generant molta més complexitat i complicació en un moment que pot ser sensible”, conclou.

La Societat Espanyola de Contracepció es pronuncia en termes similars en un comunicat de premsa: “En el cas de la denominada síndrome post avortament no existeix una evidència científica que sustenti aquesta entitat. Manca per tant de fonament la necessitat d’informar d’aquest concepte a les dones que sol·liciten una interrupció de l’embaràs”. L’APA també considera la síndrome un mite.

Estudis i grans revisions

Un article de l’Associació Americana de Psicologia (APA) escrit el 2022 i revisat un any més tard recopila l’evidència més recent en la matèria i conclou que “més de 50 anys de recerca internacional” permeten afirmar que l’avortament no està relacionat amb problemes de salut mental. Més aviat al contrari, la manca d’un accés legal i segur a la interrupció de l’embaràs és el que suposa un risc per a la salut.

L’APA cita com a clau un estudi del 2018 que va seguir durant cinc anys 1000 dones de 21 estats dels Estats Units. Obtenir un avortament no va augmentar el risc de depressió, ansietat ni intenció suïcida de les dones. Tampoc d’estrès posttraumàtic, malgrat que Vox considera que la síndrome que defensa n’és un cas específic. El sentiment més comú va ser l’alleujament, i el 99% de les dones que van tenir l’avortament consideraven cinc anys després que la decisió havia estat la correcta.

Les troballes secunden el gruix de l’evidència recopilada per sengles revisions sistemàtiques del 2008, fetes tant per l’APA com per la Johns Hopkins Bloomberg School of Public Health, i del 2011, conduïda per l’Academy of Medical Royal Colleges del Regne Unit.

Conspiracions sobre els manuals diagnòstics i un estudi dels 90

La iniciativa de Vox, compartida pel diari El País, empra dues publicacions científiques per justificar la síndrome. Per una banda, el partit apunta que “el quadre clínic psicològic i emocional associat a la síndrome post avortament estava recollit al manual de referència de psiquiatria, el DSM III, vigent entre el 1980 i el 1994”.

Tanmateix, el DSM III no cita la síndrome de què parla Vox ni, per tant, n’avala l’existència. De fet, només parla de l’avortament en una ocasió, i ho fa com un “estressor psicosocial”, categoria on també recauen, entre molts altres, el fet de contraure matrimoni o tenir un fill, per exemple. Són elements que el personal sanitari havia de jutjar si havien contribuït al desenvolupament o exacerbació d’un trastorn, entre ells el posttraumàtic, segons el mateix manual.

Però més enllà d’això, Arroyo, del Col·legi de Psicòlegs, demana “assentar-nos en el present” quant a avenços científics i de coneixement, i deixar enrere manuals antics. “En altres manuals diagnòstics antics [les primeres versions del DSM] l’homosexualitat es concebia com una patologia”, recorda, “hem de contemplar l’actualitat amb la ciència que tenim ara mateix”.

L’altra evidència adjuntada en la iniciativa és un estudi finlandès que trobava, amb una mostra de més de 9.000 dones, que “la probabilitat de suïcidi era 7 vegades més gran en dones que havien avortat”. La investigació és real i es va publicar el 1996 al British Medical Journal (BMJ), però va ser criticada en una carta a l’editor, sota l’argument que “van trobar una associació entre embaràs i suïcidi, no entre avortament induït i suïcidi”. Els autors reconeixien en la seva resposta que no podien establir causalitat. Estudis més recents i robustos, com els citats anteriorment, han negat aquesta relació.

Antiavortistes evangelistes dels anys 70

La síndrome post avortament és un concepte que va començar a coure’s en la dècada de 1970 als Estats Units. Un estudi publicat a la revista Social Science & Medicine situa la idea per primer cop entre grups evangelistes antiavortistes anomenats centres de crisi d’embaràs, que aconsellaven en contra de la interrupció. Aquest caldo de cultiu va culminar els anys 80, quan primer es va encunyar el terme síndrome post avortament i després va aparèixer una indústria de think tanks antiavortistes que produïen recerca esbiaixada per justificar el seu punt.