Les mentides alimenten l’odi

A Verificat, hem recollit desenes de rumors que parlaven d’immigrants i que han circulat a les xarxes socials durant els últims cinc anys. Es poden agrupar en cinc grans categories en funció de quin mecanisme utilitzen per discriminar, amb generalitzacions i sense proves:

• Introducció: Sobreestimen les persones en situació irregular.
• Drets: Acusen de fer mal ús de les ajudes públiques.
• Desplaçaments: Estigmatitzen una comunitat ètnica o nacionalitat com a invasors.
• Justícia: Correlacionen nacionalitat i tendència al delicte.
• Economia: Neguen l’aportació a l’economia dels estrangers.

Fem servir dades i explicacions acadèmiques de rigor per a combatre aquest discurs d’odi, aportant també context.

Les històries que s’expliquen sobre la migració estan polaritzades. D’una banda, algunes informacions busquen alimentar la por envers les persones estrangeres (les presenten com una amenaça). A l’altre extrem, hi ha un altre tipus de narrativa que intenta despertar la compassió (mostra  els immigrants com persones molt més vulnerables que els lectors). Entre les dues versions polaritzades queden els milions d’històries heterogènies de les vides migrants: la d’estudiants, metges, exiliats, emprenedors, persones sense estudi persones superpreparades, persones que delinqueixen, professors… 

El discurs d’odi contra els migrants a Catalunya està a l’ordre del dia a les xarxes socials. En el cas d’Espanya, la Fiscalia General de l’Estat va publicar la Memoria 2024 on va destacar un increment del 300% de les diligències d’investigació preprocessal per delictes d’odi respecte a l’any previ. 

La desinformació té un impacte en la nostra actitud envers els migrants. Segons un estudi de l’entitat sense ànim de lucre Fundació Iseak, “els biaixos (o percepcions errònies) sobre la immigració, així com els sentiments d’amenaça, es relacionen amb menys suport a l’entrada d’immigració”. Així mateix, estableix que la desinformació determina les actituds antiimmigració.

Al món, els discursos d’odi repetits i difosos per líders d’opinió o representants públics normalitzen la discriminació cap a aquest col·lectiu, segons adverteix un estudi acadèmic publicat al British Journal of Political Sience. 

Particularment, els musulmans són l’objectiu de gran part d’aquests discursos en l’actualitat. Tot i que la immigració és el quart problema més important per als catalans, segons les dades de l’últim Baròmetre del CEO, els immigrants centren gran part de les narratives falses detectades per Verificat a les xarxes socials en els últims anys.

La preocupació no és avui la més elevada d’ençà que hi ha registres. El 2006, el 17,72% dels catalans van considerar la immigració com el principal problema, a diferència del 8,4% actual. Tot i això, el percentatge creix des del 2020.

Un 56% dels espanyols consideraven el 2019 que els immigrants “fan el nostre país més fort”, segons un estudi del think tank Pew Research Center. A Catalunya, un sondeig de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) va comprovar que prop del 60% dels enquestats és favorable a la immigració. Així i tot, els rumors sobre immigració aconsegueixen fer-se virals. Les enquestes de percepció sobre la immigració demostren que la població en general té un gran desconeixement sobre què representen, aporten i fan les persones estrangeres a la societat.

La majoria de la població immigrant està en situació regular

Aproximadament, set de cada deu nadius europeus creuen que hi ha més immigrants de tercers països dels quals realment hi ha, segons l’Eurobaròmetre, i molts d’ells pensen que hi ha més població immigrant en situació irregular que amb els papers en regla. A Espanya, un 41% dels enquestats considera que n’hi ha més en situació irregular que regular, vuit punts percentuals per sobre de la mitjana europea.

És fals. Un estudi publicat el 2011 al European Journal of Migration and Law calcula que els migrants sense papers representen entre un 0,4 i un 0,8% del total de població, i entre un 7 i un 13% de la població migrant. Un altre estudi de la Universitat Carlos III de 2020 presenta dades similars a Espanya i xifra en un 11- 13% els immigrants irregulars del total d’immigrants no comunitaris.

En general, l’opinió sobre la migració és neutra

L’opinió dels espanyols per l’arribada d’immigrants no és, en general, ni positiva ni negativa, sinó que predominen les opinions neutres i que consideren que els moviments migratoris porten tant coses bones com dolentes.

Tot i això, quan es pensa en relacions més personals i properes amb persones d’altres països, les valoracions són molt més positives.

Quant a la percepció dels catalans, l’Enquesta Sociopolítica del 2024 del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) demana per si la immigració fa de Catalunya un lloc millor o pitjor per viure. Un 75,5% dels enquestats considera que l’arribada de migrants d’altres països europeus és positiva, un percentatge que baixa un 10% respecte als llatinoamericans (65,4%). Un de cada dos catalans (53,6%) creu que l’arribada dels musulmans fa de Catalunya un millor lloc per viure.

Per altra part, segons el CEO, un 53,5% de les persones amb origen fora d’Espanya consideren que l’actitud de la societat catalana cap a persones d’altres països és positiva o molt positiva. A l’altre extrem, un 13% la veuen negativa o molt negativa.

Història global

La migració és un fenomen innat a la humanitat i una tendència imparable a tot el món des del 1845. Des d’aleshores, els països que es van anar industrialitzant han atret treballadors d’altres territoris del món. A partir de la Segona Guerra Mundial, Europa i els Estats Units van accelerar aquest procés al qual Espanya va entrar després de la Transició. Per tant, tot i que ha augmentat el total de població que ha migrat a Espanya, aquest augment no es pot entendre sense considerar l’increment del total de la població migrant a escala global.

Els nivells relatius d’immigració han crescut, però s’han mantingut al voltant del 3%. Jordi Bayona, investigador del Centre d’Estudis Demogràfics i professor de la Universitat de Barcelona (UB) aclareix que es troba “en percentatges globals força baixos”, tot i que “hi ha consens en parlar d’una acceleració dels fluxos recents i, per tant, d’un creixement dels migrants”.

Hein de Haas, professor de Sociologia a la Universitat d’Amsterdam i director de l’International Migration Institute explica al seu llibre How Migration Really Works que és molt probable que les xifres del passat es quedin curtes perquè abans una part de la migració no es registrava. 

El canvi té molt a veure amb la direcció dels fluxos migratoris, que ara són cap a Europa, una població que a mitjan segle XX emigrava, o als Estats Units. Formar part dels territoris d’acollida pot generar la sensació que la immigració és molt superior a les xifres d’altres períodes on els països receptors eren altres.

En general, un 80% dels moviments migratoris del món són interns, és a dir, dins del mateix país, segons un estudi publicat al Human Development Research Paper.

A escala global, el 61% dels immigrants internacionals viuen entre l’Àsia i Europa, segons les dades de Nacions Unides. Si parlem de refugiats, el 80% dels refugiats viuen en països propers al seu i el 85% del total en països en vies de desenvolupament, segons una publicació del 2018 de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR).

Espanya no és només un lloc d’acollida. De fet, hi ha cada cop més espanyols que viuen a l’estranger. 

Evolució a Catalunya

Actualment, els estrangers representen un 17,2% de la població catalana, la xifra més elevada que registra l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) en 23 anys de dades, tot i que continuen sent minoria. El nombre d’estrangers a Catalunya ha augmentat any rere any des de principis de segle, excepte en sis anys en què la xifra es reduïa respecte a la de l’any anterior: 2011, 2013, 2014, 2015, 2016 i 2020 (coincidint amb la crisi econòmica del 2009 i la pandèmia de la covid-19).

El 2022, ha estat l’any en què més estrangers s’han traslladat a viure a Catalunya de les últimes dues dècades: 246.869. L’arribada d’estrangers, però, no ha estat uniforme: entre el 2007 i el 2013 es va reduir el nombre de persones que immigrava a Catalunya i, després, fins al 2020, les arribades van tornar a augmentar.

A Catalunya, la població estrangera va començar a tenir presència estadística a partir dels anys 90. La majoria dels estrangers que van arribar el 2022 (49%) venien del continent americà. Un 15% procedien de països europeus extracomunitaris i un 13% del continent africà.

Les nacionalitats estrangeres més freqüents a Catalunya són la marroquina, la romanesa, la italiana i la xinesa. 

Aquest augment de la població estrangera ha donat ales als discursos antiimmigració que parlen d’una invasió d’Occident. És la coneguda com a teoria de la conspiració del gran reemplaçament, segons la qual els immigrants substituiran a la població europea que, en moltes d’aquestes hipòtesis, és dirigida per una elit política amb l’objectiu de tenir una població “més dòcil” a la qual controlar. Alguns polítics i usuaris de les xarxes s’hi refereixen sovint sense fonaments, com ja hem verificat.

Un dels arguments en què es basa aquesta teoria és que la taxa de fecunditat dels immigrants és més alta que la dels autòctons. Que la població migrant sigui més fèrtil en els anys posteriors a la seva arribada, però, no implica que hi hagi una substitució. Aquests són tres dels arguments que va detallar en un article de Verificat el subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics, Andreu Domingo, i que desmunten aquesta teoria de la conspiració:

1. Aspirar al creixement demogràfic de fa un segle és irreal. Això s’explica perquè hi ha un moment a la història en què els països arriben a un cert grau de desenvolupament social i econòmic i deixen de créixer tant.
2. Amb el temps, les nacionalitats es barregen i no té sentit mirar els naixements segons l’origen dels seus progenitors.

Si la taxa de fecunditat dels autòctons és baixa, la dels migrants també tendirà a ser-ho amb el temps (també ho conclou un estudi acadèmic publicat a la revista Population and Development Review).

Aquest augment de la població migrant en societats occidentals es presenta com un “problema” demogràfic —sobretot en el cas dels creients en l’islam— “en la mesura en què els musulmans no són considerats ni comptats com a europeus”, segons constata un estudi publicat a The British Journal of Sociology, que analitza discursos en diversos idiomes europeus provinents de polítics, periodistes, acadèmics, jutges o professors,

A més, hem desmentit que la majoria dels naixements a Catalunya siguin de progenitors musulmans, una desinformació freqüent tant a Catalunya i Espanya com a altres països europeus com Bèlgica o Alemanya. Tot i que no hi ha dades de naixements segons la religió, si fem un càlcul aproximat dels nadons en funció de la nacionalitat dels progenitors d’aquells països on l’islam és la religió majoritària com el Marroc, Senegal, Mali, Algèria, Gàmbia, Pakistan i Bangladesh, aquests van representar al voltant d’un 12,93% del total de naixements a Catalunya el 2023.

En qualsevol cas, l’arribada d’immigrants no té res a veure amb una suposada invasió. Aquesta teoria s’ha utilitzat per a perpetrar atacs terroristes supremacistes, com el que va tenir lloc a Nova Zelanda el 2019 contra dues mesquites. En aquest cas, 52 persones van ser assassina

Un dels principals arguments a favor de la migració assegura que rebre població en edat laboral és necessari per compensar l’envelliment poblacional. Tot i que és cert que la majoria d’immigrants estan en edat de treballar, un estudi de la Divisió de Població de Nacions Unides del 2000 ja va mostrar, amb xifres, que es necessitava una quantitat d’immigrants molt elevada i poc realista per millorar els problemes d’envelliment, tenint en compte que els immigrants en edat de treballar tenen els mateixos drets que qualsevol altre treballador. En tot cas, els nivells d’immigració no són tan massius com per resoldre la reducció de la ràtio entre la població en edat de treballar i la que no.

D’altra banda, també passa que la taxa de fecunditat dels migrants, encara que estadísticament sigui més elevada quan arriben, s’equipara a la dels autòctons amb el temps, com conclou un estudi acadèmic publicat a la revista Population and Development Review. Això no ens ha de fer pensar que tenen unes ràtios de fecunditat en el seu origen molt superiors a les espanyoles. Segons dades del Banc Mundial, la taxa de fecunditat a Espanya és d’1,2 fills per dona. Al Marroc, de 2,3; a la Xina d’1,2; a Romania d’1,8; i a Itàlia, altre gran estat d’origen dels immigrants catalans, d’1,2 fills, tot i que s’aprecia globalment una tendència a la baixa. 

Tot i que la immigració no farà desaparèixer els problemes demogràfics, sí que es pot concloure que té un efecte “rejovenidor” a curt termini, de manera que incrementa el temps disponible per a enfrontar-se als reptes de desequilibri intergeneracional, explica un estudi del Real Institut Elcano.

Què ens aporten els immigrants? Ens fan una societat més pobra? Més rica?

Més enllà de què estem parlant d’éssers humans, constantment es qüestiona la contribució dels estrangers i es planteja que s’emporten totes les ajudes socials i prestacions que els autòctons generen amb els seus impostos. Però la realitat és que aporten més del que reben.

L’empadronament és un dret i una obligació de totes les persones que viuen en un municipi, independentment de la seva situació administrativa, tal com estableixen l’article 15 de la Llei reguladora de les bases de règim local i l’article 6 de la Llei d’estrangeria. És a dir, és un tràmit bàsic que permet a qualsevol persona formar part, com a ciutadana, del municipi on viu. 

La Llei d’estrangeria, a diferència de què s’ha dit en més d’una ocasió, no prohibeix l’empadronament de les persones migrants en situació administrativa irregular. A més, la llei d’igualtat de tracte i no-discriminació del Parlament de Catalunya deixa clar que les administracions públiques han de vetllar perquè “les condicions municipals per a l’empadronament no comportin cap discriminació per a les persones migrants en situació administrativa irregular”.

La situació administrativa dels immigrants és una competència de l’Estat, però els municipis són els encarregats de garantir les necessitats bàsiques als residents de la seva localitat. Per tant, entren en joc diferents nivells de governança. En aquest sentit, el sistema d’empadronament espanyol és únic a la Unió Europea. El padró sí que permet l’accés a serveis bàsics, com ara l’ensenyament públic i l’assistència sanitària bàsica.

En qualsevol cas, cal mencionar que, tot i que l’empadronament sigui un dret i una obligació per als estrangers, no tots ells figuren al padró. Tal com menciona Ana Fernández Pérez, catedràtica de Dret Internacional Privat a la Universitat d’Alcalá de Henares, al seu llibre Derecho de Extranjería, hi ha una por per part de l’estranger indocumentat a inscriure’s al padró: “La por es basa precisament en la possibilitat que la Direcció General de Policia pugui verificar la situació de clandestinitat en la qual es troba l’estranger”. 

Les persones sense domicili fix

La legislació espanyola obliga, a través de l’article 54 del Reglament de Població i Demarcació Territorial de les Entitats Locals i de l’article 3 d’una resolució vinculant de l’INE publicada al BOE, a empadronar els veïns d’un municipi malgrat no tenir un domicili fix. 

“El padró ha de reflectir el domicili on realment viu cada veí del municipi i de la mateixa manera que la inscripció padronal és completament independent de les controvèrsies juridicoprivades sobre la titularitat de l’habitatge, ho és també de les circumstàncies físiques, higienicosanitàries o d’una altra índole que afectin el domicili. En conseqüència, “els infrahabitatges (barraques, caravanes, coves, etc. i fins i tot l’absència total de sostre) poden i han de figurar com a domicilis vàlids en el padró”, diu l’article 3.3 de la resolució de la Presidència de l’INE sobre la gestió del padró municipal.

Per tant, la solució que es planteja és empadronar a les persones sense llar fixa en “domicilis ficticis”. Els serveis socials corresponents estableixen la direcció, sigui a la seva pròpia seu o a la de l’alberg municipal, per exemple. Així, no es tracta d’“empadronaments fraudulents” quan l’Ajuntament de Barcelona informa que té 5.900 persones empadronades a la seva seu dels serveis socials de Nou Barris, tal com vam explicar, sinó que compleix amb la llei. L’empadronament fraudulent es dona, per exemple, quan es cobra o s’extorsiona les persones sense papers a canvi d’un registre al padró.

La nacionalització és el procés a través del qual un ciutadà estranger adquireix la nacionalitat espanyola. No s’ha de confondre amb la residència, que és l’autorització per romandre al país legalment, però no implica un canvi en la nacionalitat. Un ciutadà estranger amb nacionalitat espanyola té els mateixos drets i deures que un espanyol de naixement.

El Codi Civil considera diferents motius d’adquisició de la nacionalitat espanyola: per residència (després d’uns anys legals vivint a Espanya), per opció (adopció per part d’un espanyol o fills d’un progenitor espanyol), per matrimoni amb un espanyol, o per carta de natura, entre d’altres. A més a més, cal complir requisits com la presentació d’un certificat d’antecedents penals i la superació d’exàmens de cultura i idioma.El 81% del total d’adquisicions de nacionalitat espanyola (no originària) apuntades al Registre Civil des del 2013 han estat per residència, segons l’Observatori Permanent d’Immigració (OPI) del Govern espanyol. El 2023, últim període publicat per l’INE, aquest percentatge va ser de quasi el 89%. Les concessions de nacionalitat per matrimoni són una minoria (11%).

De fet, els matrimonis amb una parella estrangera continuen sent una minoria a Catalunya. 

Quan arriben a Espanya, els migrants tenen dret a assistència sanitària i a ensenyament públic (en el cas dels menors de 18 anys). No és cert, per contra, que els estrangers, en situació irregular, cobrin una “nòmina”, tal com hem verificat.

Aquests són els drets i deures de les persones que volen accedir als serveis socials a Espanya i Catalunya en funció de quin és el seu estat migratori: 

De fet, no és cert que l’empadronament sigui, per si mateix, generador de drets. Diego Boza, professor de Dret Penal de la Universitat de Cadis, ha explicat a Verificat que “la manca d’empadronament no pot suposar la denegació de l’assistència sanitària pública, de les prestacions socials bàsiques, ni de l’educació pels menors de 18 anys (que són els únics que tenen reconegut el dret a l’educació)”. Això sí, l’expert especifica que una altra cosa és que, en diversos llocs, es posin més obstacles burocràtics “no previstos a la normativa”. 

Ana Fernández Pérez, catedràtica de Dret Internacional Privat a la Universitat Alcalá de Henares (UAH) comenta que, tot i que les primeres versions de la llei d’estrangeria establien que els estrangers havien d’estar empadronats en un municipi, “als últims anys això ha canviat i el dret no es vincula al fet d’estar empadronat o no”. Això sí, “l’empadronament serà necessari per saber quin municipi o comunitat autònoma pot donar l’accés als serveis. És una qüestió més aviat administrativa”.

L’Estat i les comunitats autònomes preveuen diferents tipus d’ajudes i subsidis, amb criteris diversos i que, generalment, s’atorguen en funció de la renda. No hi ha ajudes específiques per a estrangers.

Gran part de les ajudes que ofereix l’Estat són contributives, és a dir, es requereix una cotització mínima. En el cas de les no contributives, en les quals només es demana, per exemple, el padró, es té en compte la renda i en aquest cas la població estrangera hi té una gran presència. De fet, el risc de pobresa a Espanya dels estrangers no comunitaris és 25 punts percentuals més elevats que el dels nacionals.

L’informe Immigration and Social Benefits in a Mediterranean Welfare State: The Case of Spain, de la Universitat de Múnic (2009), destacava que “les llars d’immigrants reben menys prestacions socials en efectiu que els locals (en prestacions socials)” i que “la despesa en salut que reben els immigrants (en serveis públics) no és estadísticament superior a la destinada als nadius”.

Subvencions per a ONG i ajudes per a refugiats i menors

La llei d’estrangeria defensa en l’article 14 que “els estrangers, sigui quina sigui la seva situació administrativa, tenen dret als serveis i prestacions socials bàsiques”. El Ministeri d’Inclusió subvenciona entitats com la Creu Roja, el Comitè Espanyol d’Ajuda al Refugiat, el Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, Metges Sense Fronteres, Accem, la Fundació Cepaim, Cáritas o Red Acoge perquè gestionin l’ajuda humanitària que, no obstant això, també es tramita des d’administracions autonòmiques i locals. L’ajuda humanitària es destina a persones en situació d’extrema necessitat.

Els espanyols són els principals usuaris dels serveis socials

La majoria dels rumors que vinculen immigració i ajudes públiques donen a entendre que els estrangers es beneficien de l’estat del benestar en detriment de la població local. La Memoria del Sistema de Información de Usuarios de Servicios Sociales del 2023 reflectia, però, que prop del 80% dels usuaris de tota Espanya eren de nacionalitat espanyola. Entre els estrangers, les tres regions principals de procedència eren l’Amèrica central i del sud, el Magreb i la Unió Europea.

Les Rendes Mínimes d’Inserció (RMI) són el conjunt de programes dirigits a persones que no compten amb els recursos econòmics suficients per fer front a les seves necessitats bàsiques. Són prestacions no contributives i, així i tot, el percentatge d’estrangers que la reben és molt menor que el de ciutadans espanyols. A Catalunya, les persones amb nacionalitat estrangera que la reben són un 27% del total dels beneficiaris.

En el cas dels estrangers en situació irregular, l’accés a serveis i ajudes és molt limitat i no poden accedir a prestacions econòmiques com l’Ingrés Mínim Vital (IMV) o la Renda Garantida de Ciutadania (RGC), com vam verificar.

Sovint, però, es fan virals missatges que parlen d’una “sobrerepresentació” de persones migrades en les ajudes socials sense tenir en compte el principal criteri d’admissió que tenen aquestes ajudes: la renda. 

L’octubre del 2022 vam desmentir que el 40% dels adjudicataris de la RGC i el 43% dels d’habitatge públic fossin per a estrangers. Els percentatges reals són del 21,3% dels titulars de la RGC i el 16% respectivament, segons dades facilitades pel Departament de Drets Socials i l’Agència Catalana de l’Habitatge a través d’una petició de transparència de Verificat, i que atorga aquestes ajudes en funció del nivell d’ingressos dels sol·licitants.

La Renda Garantida, a banda de requisits de residència o edat, s’atorga per criteris econòmics, i la població immigrant està altament sobrerepresentada en les taxes de pobresa. El 2023, a Catalunya, el 47% de les persones amb nacionalitat estrangera estaven en risc de pobresa o exclusió social, davant del 19% de les persones amb nacionalitat espanyola, d’acord amb la taxa AROPE publicada per l’Idescat.

Tampoc és cert que el 95% dels beneficiaris de les ajudes per a joves extutelats siguin estrangers: conformaven el 53% el 2020 i, en tot cas, la prestació s’atorga per criteris econòmics independentment de la nacionalitat.

Per poder rebre l’ajuda, a més, els joves s’han de comprometre a seguir un pla d’inserció social i laboral individual, amb l’objectiu que s’acabin emancipant i sent autònoms econòmicament una vegada deixin de rebre l’ajuda als 21 o 23 anys. De fet, la pròrroga de la prestació fins als 23 anys s’aprova si s’està seguint aquest pla de treball individual. 

Les prestacions d’atur

A Espanya es distingeixen diferents tipus de prestacions relacionades amb l’atur. 

• Prestació contributiva o d’atur. Depèn del temps treballat prèviament i del que la persona hagi cotitzat, amb un mínim de 360 dies en els darrers sis anys. És “contributiu” perquè es cobra en funció del que s’hagi aportat (articles del 266 al 273 de la Llei General de la Seguretat Social).
• Subsidi d’atur o prestació assistencial. Va en funció de la situació de necessitat de la persona beneficiària, que ha de demostrar una falta d’ingressos i ha de complir un seguit de requisits (articles del 274 al 280 de la LGSS). No depèn del que hagi contribuït.
• Renda activa d’inserció. És una ajuda per aturats en situació de necessitat econòmica i amb greus dificultats d’accedir al mercat laboral. Es pot sol·licitar si s’està a l’atur i no es té accés ni a la prestació contributiva ni al subsidi d’atur (Reial Decret 1369/2006).
• Programa d’activació d’ocupació. S’adreça a persones aturades de llarga durada. Inclou polítiques actives d’ocupació amb l’objectiu d’incrementar les oportunitats de tornar al mercat laboral i ofereix una ajuda econòmica d’acompanyament si la persona participa en les polítiques d’activació.

Des del 2017, les prestacions d’atur (de tots els tipus) que cobren els estrangers han representat al voltant del 20% del total, una proporció lleugerament superior al seu pes sobre la població. També se situen sobretot a la franja més baixa de les rendes.

Set de cada deu estrangers que reben atur han cotitzat

Des del 2017, més de la meitat de les prestacions d’atur que reben els estrangers són contributives, és a dir, requereixen un període de cotització (regulat per la Llei General de la Seguretat Social, que estableix que has d’haver treballat un mínim de 360 dies els darrers sis anys per rebre el subsidi). Aquesta proporció ha anat a l’alça els últims anys i, actualment, set de cada deu estrangers que reben prestacions d’atur han cotitzat a Catalunya.

El 2017, les prestacions contributives suposaven al voltant del 50%, xifra que ha anat augmentant progressivament fins a superar el 60%.

Per altra part, les taxes d’atur dels estrangers a Catalunya han estat històricament superiors a les dels nadius, tot i que durant els darrers anys les taxes d’atur dels espanyols i les dels estrangers comunitaris han estat similars. Les taxes d’atur dels estrangers de països no europeus són molt superiors a la resta, més del doble que les dels espanyols.

La pensió mitjana de les persones amb nacionalitat espanyola és un 60% superior que el de les persones africanes i gairebé el doble que les de Sud-amèrica. Les de jubilació són, fins i tot, dos cops i mig superiors entre els espanyols que entre els sud-americans que viuen a Espanya. 

D’entre els pensionistes que no tenen la nacionalitat espanyola, la majoria són europeus i, en especial, de la Unió Europea.

Pel que fa a les pensions no contributives de jubilació, les últimes dades de l’Institut de Majors i Serveis Socials (IMSERSO), corresponents al 2023, mostren com més del 86% es destinen a ciutadans amb la nacionalitat espanyola. En el cas de pensions no contributives en general, on també s’inclouen, per exemple, les pensions per invalidesa, la xifra de beneficiaris espanyols supera el 91%.

Quant a la qualitat dels treballs, l’Informe sobre la Integración de la Población Extranjera en el Mercado Laboral Español (2023) del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, mostra com, a Espanya, el percentatge de temporalitat dels contractes dels estrangers és d’un 36%. El dels espanyols, d’un 23,4%. Així mateix, el 8% dels estrangers amb un treball temporal ho fan a través d’un “contracte verbal”, enfront de l’1,7% dels espanyols.

Quant a la distribució ocupacional, l’informe mostra que, de mitjana, els ocupats estrangers representen un 16% del total, tot i que en les ocupacions elementals, les que requereixen una qualificació més baixa, són un 36%. Per contra, estan infrarepresentats en les més qualificades, oscil·lant entre el 7% i l’11%. 

Més concretament, un 9% dels empleats nacionals treballen a ocupacions elementals, mentre que també ho fan un de cada tres estrangers, és a dir, un 28% dels empleats sense nacionalitat espanyola.En aquesta mateixa línia, un estudi de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) conclou que els immigrants són particularment vulnerables a lesions i malalties mortals derivades del treball, a conseqüència de l’explotació, del seu precari estatus legal i de la falta d’accés a la protecció de l’Estat.

Integració

Per mesurar el nivell d’integració de les comunitats estrangeres a Espanya i Catalunya, no només hi ha un indicador, sinó que la integració es pot mesurar en diferents eixos. Al socioeconòmic, com ja hem explicat, els immigrants estan sobrerepresentats en els decils de renda més baixos. Així mateix, respecte al mercat de treball, la qualitat dels seus treballs és inferior a la dels espanyols. 

Respecte a l’àmbit cultural, les diferències existents entre els nadius i els que arriben, principalment els no europeus, s’utilitzen com a argument per defensar que no s’integren. Però aquesta no és la realitat.

El 75% dels estrangers entén el català. El domini parlat, llegit i escrit de la llengua ha augmentat un 10% entre 2008 i 2018 entre els estrangers residents. A més a més, la diversitat d’idiomes que es parlen a Catalunya ha incrementat.

En qualsevol cas, la utilització de llengües estrangeres al territori no substitueix l’ensenyament del català i del castellà a les escoles públiques de Catalunya, tal com vam explicar. El que sí que existeix és el programa Llengües d’Origen, un projecte pensat perquè els alumnes puguin estudiar la llengua del seu país d’origen com a activitat extraescolar.

Un altre eix de la cultura és la religió. El catolicisme és la principal religió entre la població de Catalunya, seguit de l’ateisme i l’agnosticisme. L’islam és minoritari. La comarca que més centres catòlics té és el Bages, uns 200 per 100.000 habitants, i la que més centres islàmics té, el Gironès, amb gairebé 7 mesquites per cada 100.000 habitants.

La immigració és un fenomen complex i multifactorial format per històries diverses i reduir les seves causes a una única explicació, com fan molts missatges que contenen desinformació, no és acurat. Les raons per les quals una persona deixa enrere el seu país natal són molt variades i van des de la persecució política, fins a la pobresa, passant per nombroses raons personals, socials o econòmiques.

L’efecte crida és un concepte que s’utilitza per fer referència al fet que certes ajudes o polítiques públiques relacionades amb l’acollida de la immigració (mesures econòmiques, legals o assistencials) comporten més onades d’arribades. No obstant això, és fals que les ajudes socials, les regularitzacions d’immigrants o els rescats al Mediterrani que s’han aplicat al llarg de la història recent a Espanya o en altres països europeus hagin implicat un augment de la immigració irregular. 

Les polítiques migratòries no provoquen necessàriament un augment de les arribades

Moltes vegades es diu que unes polítiques favorables a la integració dels immigrants, com regularitzacions extraordinàries, faran augmentar el nombre d’arribades. En realitat i tal com vam verificar, els fluxos migratoris depenen més del cicle econòmic i la situació política als països d’origen, com apunta un estudi de l’Overseas Development Institute i un article publicat a Cambridge University Press, així com a la demanda de mà d’obra als països receptors, que va lligat amb els cicles de bonança econòmica, entre d’altres. És a dir, un millor context econòmic sí que estimula l’arribada de persones estrangeres en edat de treballar, però no les mesures específiques d’acollida. Com explica l’informe del 2019 del Defensor del Poble, la migració neta a Espanya “ha variat de manera significativa, seguint una dinàmica vinculada al cicle econòmic sense que, en aquest mateix període de temps, s’hagin registrat canvis ressenyables favorables en el marc de prestacions de l’estat de benestar espanyol”.

En aquesta línia, una revisió de literatura de l’Oficina Europea de Suport a l’Asil suggereix que la migració irregular s’explica per l’empitjorament de les condicions econòmiques, la persecució política, els conflictes i la violència o la degradació ambiental. A més, l’informe de l’Organització Internacional de les Migracions (OIM), Displacement Tracking Matrix (DTM) Flow Monitoring Surveys (FMS) deployed in Greece, Italy, and Spain in 2023, revela que el 47% dels migrants han deixat el seu lloc de naixement per dificultats econòmiques.

Tampoc hi ha pràcticament cap correlació entre el nombre d’immigrants (i refugiats) que els països accepten i les actituds d’aquest país cap a la immigració, segons l’informe Migration and the economy de CITI. 

Reduir el procés migratori al suposat efecte crida “no és només erroni sinó també perillós, perquè es polititza el tema migratori i fa impossible parlar de drets de les persones migrants sense l’alarma d’una presumpta allau migratòria”, va explicar a Verificat Francesco Pasetti, investigador principal de l’àrea de Migracions del Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB).

D’altra banda, també s’ha dit que les operacions de cerca i rescat al Mediterrani per part dels governs i ONG fomenten l’arribada d’immigrants a les costes europees. Aquesta percepció també és falsa. Un estudi publicat a Nature va estudiar tres períodes de rescats a la Ruta del Mediterrani Central (RMC) entre 2011 i 2020, i va comprovar que “l’afluència de migrants a la RMC no es veu afectada per la presència d’operacions de cerca i rescat, com proposen els defensors del “factor d’atracció””. És a dir, les operacions de cerca i rescat són una resposta a una major quantitat d’encreuaments, i no la causa dels desplaçaments.

Les regularitzacions d’immigrants no necessàriament generen un efecte crida

Un altre argument que circula és que les regularitzacions massives d’immigrants als països d’arribada han comportat un efecte crida. No obstant això, ni les dades ni els estudis sobre aquest tema mostren que hagi influït en una major arribada de migrants a les fronteres del país, tal com vam verificar.

Des del 2000, a Espanya hi ha hagut tres regularitzacions extraordinàries. Després de les regularitzacions del govern de José María Aznar (PP) l’any 2000, aquestes entrades per via marítima van pujar mínimament, mentre que després de les del 2001, van baixar. Després de la regularització del 2005, de José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE), va haver-hi un pic d’arribades el 2006. És el que es va denominar la “crisi dels cayucos” a Canàries. No obstant això, seria erroni interpretar aquestes arribades com una conseqüència de la prèvia regularització.

Concretament, un estudi publicat a Barcelona GSE Working Paper Series analitza aquesta onada migratòria. Els seus autors conclouen que la quantitat d’immigrants que van arribar a Espanya el 2006 va augmentar, sí, però el ritme de creixement va ser similar entre les persones de països membres de la Unió Europea (amb llibertat de circulació) que les provinents d’estats extracomunitaris (que necessiten un visat per residir a Espanya). És a dir, no es va registrar un canvi en la composició de la immigració en l’estat espanyol, malgrat que la regularització de 2005 va incidir principalment en les persones que venien de fora de la UE. 

L’estudi té limitacions i tampoc permet concloure que la regularització no provoqués un augment de sortides dels països d’origen. Estudia el total de la immigració i la seva presència a la societat espanyola, però no controla si va haver-hi un augment de les arribades per mar o per avió, sinó que parla de totals.

Cristina Fernández, investigadora Ramón y Cajal per la Universitat d’A Corunya, que ha investigat sobre polítiques de control de la immigració, explica a Verificat que “no té massa sentit” associar les arribades amb la política interna d’Espanya: “És com si diguéssim que la crisi dels refugiats de Síria o d’Ucraïna tenen a veure amb la política interna d’Alemanya o Polònia”. Per tant, afirma que té més relació amb la situació del país d’origen. No obstant això, el fenomen migratori és complex, i altres variables com la condició de les rutes migratòries o la situació econòmica poden influir en les dinàmiques de desplaçament.

Entre les possibles causes de les arribades registrades el 2006 a Canàries, l’experta cita “la crisi política al Senegal, uns corrents marins favorables o la impossibilitat d’arribar a Europa a través de rutes més curtes i més segures a causa del reforçament de la cooperació amb el Marroc per a la vigilància de les fronteres més al nord”, a Ceuta, Melilla i la costa andalusa.

Un altre factor a tenir en compte és la capacitat més gran per a detectar pasteres mitjançant el Sistema de Vigilància Exterior (SIVE) que Espanya utilitza des del 2002, però que va arribar el 2005 a Canàries. Aquest permet, segons la definició de la Guàrdia Civil, “detectar a llarga distància (10 km) les embarcacions que s’aproximin al nostre litoral”, per a “interceptar als presumptes delinqüents o auxiliar els immigrants irregulars”. És a dir, que part de l’augment de l’arribada de migrants podria explicar-se per una major capacitat de detecció i intercepció.

Les màfies no provoquen l’arribada d’immigrants

Responsabilitzar els traficants i les màfies de l’arribada d’immigrants és una altra narrativa freqüent en discursos polítics. Però el tràfic és “una reacció als controls fronterers, i no la causa de la migració il·legal”, segons constata el sociòleg Hein de Haas al llibre How Migration Really Works (Viking, 2023).

Un estudi del European University Institute explica que, tot i que és cert que els migrants experimenten violència i victimització als seus viatges, les xarxes de tràfic d’immigrants presenten baixos nivells de complexitat organitzacional. La major part de les persones condemnades per tràfic de persones “són operadors independents”, segons l’estudi del European University Institute. Concretament, treballen en nom d’amics i familiars i no presenten una gran complexitat com a organització. Això fa que molts migrants no considerin als facilitadors dels seus viatges com a criminals, sinó com a persones que els donen suport i coneixements per a moure cap a un lloc millor.

Europa no afavoreix la immigració irregular

Durant la campanya de les eleccions europees de 2024, diversos partits polítics van estendre la idea que Europa obria “les seves portes” sense control amb l’objectiu d’atraure població estrangera. Tot i que hi ha migrants que accedeixen al continent de forma irregular, això no implica que els controls no existeixin, com vam verificar en aquell moment. 

En el pressupost de la UE per a 2021-2027 es preveuen 22.700 milions d’euros per a la gestió de migració i fronteres, una xifra que duplica els 10.000 milions d’euros que es van destinar a aquestes partides en el període 2014-2020.

El pressupost destinat al Frontex, l’Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes que s’encarrega de donar suport en la protecció de les fronteres de l’espai Schengen i de la UE, ha vist incrementar el seu pressupost de manera constant des que hi ha dades. 2024 és l’any amb més pressupost de la història.

El control de les fronteres és, de fet, una font important d’ingressos per a empreses d’armament i tecnològiques. El 2015, un equip de periodistes va fer seguiment dels diners que la Unió Europea (UE) destinava al control fronterer i va revelar que des del 2002 fins al 2013, diversos grups privats van rebre més de 225 milions d’euros de diners públics per a aquests fins, segons van publicar en un portal amb totes les dades, The Migrants’ Files. Les deportacions i la burocràcia que impliquen va suposar, almenys, 11.300 milions d’euros en el mateix període, tot i que els periodistes reconeixen la dificultat de conèixer el cost total d’aquestes polítiques per la falta de transparència dels Estats.

A banda del pressupost, les anomenades devolucions en calent, que a Espanya es coneixen tècnicament com a “rebutjos en frontera immediats amb coacció administrativa directa i sense procediment”, són també una realitat. Ruth Ferrero, docent de Ciència Política i Estudis Europeus de la Universitat Complutense de Madrid, exposava a France 24 que “si tens expulsions ràpides, no tens temps d’estudiar els dossiers de les persones que puguin sol·licitar l’asil”. Així i tot, el 2020 el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) i el Tribunal Constitucional (TC) espanyol van avalar aquest procediment. A més a més, una reforma recent del sistema de migracions i asil de la UE va contemplar les devolucions en calent: “s’aplicaran a determinades categories de sol·licitants d’asil (per exemple, als procedents de països amb taxes de reconeixement d’asil baixes)”.

Els immigrants que arriben a les costes espanyoles o entren per via terrestre a través de les ciutats de Ceuta i Melilla poden entrar al programa de protecció internacional si sol·liciten l’asil i compleixen els requisits. Si no ho fan, entren al programa d’atenció humanitària que, tot i ser gestionat pel Ministeri d’Inclusió, és portat a terme per entitats sense ànim de lucre que col·laboren amb el ministeri, com per exemple la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) o Creu Roja, entre moltes altres. 

És a dir, els immigrants refugiats, apàtrides i que pateixen un risc o una amenaça real de mort o de tortures al seu país d’origen es poden acollir a la protecció internacional, mentre que aquells que emigren per altres factors, sovint simplificats sota el terme “migrants econòmics”, poden acollir-se a l’atenció humanitària, segons va detallar Lidia Hernández, coordinadora d’acció humanitària a CEAR, a Verificat.

El procés d’acollida en el cas de l’atenció humanitària depèn del Ministeri d’Inclusió i la distribució dels immigrants pel territori es fa en funció de la disponibilitat de places als centres d’acollida de les diferents comunitats autònomes. Per tant, no és cert que Catalunya, ni cap altre territori, tingui un procés d’acollida d’immigrants més permissiu que els altres.

En el cas de l’asil, després d’avaluar els casos concrets i d’acreditar la seva condició de refugiats, estan protegits i definits específicament pel dret internacional. De fet, els refugiats tenen protecció contra les devolucions i no se’ls penalitza, teòricament, per passar fronteres sense autorització legal. ACNUR aclareix que, normalment, la paraula “migració” implica un procés voluntari, com la cerca de millors condicions econòmiques, mentre que l’asil es dona perquè aquestes persones no poden tornar al seu lloc d’origen de forma segura. 

Percepcions errònies sobre la població immigrant

Les xifres de persones en situació irregular són més baixes del que popularment pensa la majoria de la ciutadania. Aproximadament, set de cada deu nadius europeus creuen que hi ha més immigrants dels que realment hi ha, segons l’Eurobaròmetre, i molts d’ells pensen que hi ha més població immigrant en situació irregular que amb els papers en regla. A Espanya, un 41% dels enquestats considera que n’hi ha més en situació irregular que regular, vuit punts per sobre de la mitjana europea. És fals. Un estudi publicat el 2011 al European Journal of Migration and Law defensa que els migrants sense papers representen entre un 0,4 i un 0,8% del total de població, i entre un 7 i un 13% de la població migrant.

Un estudi del think tank Funcas va estimar que el nombre de població en situació administrativa irregular a Espanya seria de 686.111 persones el 2023. La majoria són de diverses nacionalitats del continent americà (600.000 habitants), molt lluny dels europeus (51.000) i els africans (35.000). En total, suposaria un 17% de la població estrangera no comunitària resident a Espanya. En qualsevol cas, no hi ha cap registre de persones en situació irregular i cap dada concreta. Poden registrar-se, tal com ja es fa, les arribades per mar i terra, però no totes aquestes persones ingressen en Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) i existeix una gran mobilitat entre països europeus, de manera que les dades són molt inestables. Altres organismes com Eurostat les xifren en poc més de 90.000. A mig camí es troba un informe del 2020 de la Fundación porCausa i la Universitat Carlos III de Madrid, que contempla que hi ha entre 390.000 i 470.000 persones en situació irregular en territori espanyol.

Per obtenir una radiografia més concreta del que suposen les persones en situació administrativa irregular a Espanya, es poden creuar les dades d’Eurostat de nacionals de tercers països que es troben en situació irregular amb les de població del 2023. Tot i que aquesta comparació serà limitada, ja que, com adverteix l’Eurostat, “les dades es basen en fonts administratives i es proporcionen, principalment, pels Ministeris de l’Interior o les Agències d’Immigració vinculades”, per tant, responen a “normes i procediments nacionals específics”. 

Espanya està lluny de ser el país amb més proporció de persones en situació irregular (amb un 0,002% de la població) de la UE. Es col·loca en el lloc número 13 de 27, just per sota de la mitjana de la Unió. En primera posició hi ha Eslovènia (0,03%), xifra que difereix de l’espanyola.

En el cas dels refugiats, a escala global un 75% resideixen a quatre països: Iran, Turquia, Pakistan, Uganda, segons la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR). A Espanya, es va reduir la taxa de reconeixement de protecció internacional un 12% el 2023, és a dir, es van denegar quatre de cada deu sol·licituds. Segons dades de l’INE de 2022, hi havia 280 refugiats per cada 100.000 habitants a Espanya.

El cost d’arribar a Europa

Arribar a les costes europees i travessar el mar Mediterrani de forma il·legal resulta més car que fer-ho a través de vies legals. Segons dades d’Europol, el 2015 els migrants que arribaven a l’espai Schengen per la via del Mediterrani pagaven 4.500 euros pel viatge, “destinats a organitzacions criminals de contrabandistes i traficants”. Tot i això, no existeix un preu fix i conegut per a aquesta travessia. Frontex establia un preu de 3.000 euros per viatge el 2020. Una investigació periodística del 2015, The Migrants’ Files, parlava de 700 euros per persona en el cas dels migrants de l’Àfrica Subsahariana i de 2.000 euros en el cas de clients d’Orient Mitjà.

El cementiri del Mediterrani

El Mediterrani, així com les Canàries, són les fronteres més mortíferes del món, segons l’Organització Mundial de les Migracions, que comptabilitza els morts i desapareguts en els països més perillosos.

És molt comú que, quan succeeix algun assassinat o un altre fet delictiu de gravetat amb impacte mediàtic, s’atribueixi sense proves a la població estrangera immediatament. Fins i tot abans que els cossos de seguretat es pronunciïn sobre aquest tema. Va passar amb l’assassinat del nen de Mocejón, però també amb molts altres tirotejos, apunyalaments i assalts, tal com va recollir Newtral, membre com Verificat de la International Fact- Checking Network (IFCN).

Més enllà de falses acusacions, la realitat és que els índexs de criminalitat no han augmentat, mentre que la immigració sí que ho ha fet. La relació entre immigració i delinqüència és un fenomen heterogeni que les xifres estadístiques tendeixen a simplificar.

Relacionar delinqüència amb immigració no té sentit estadístic perquè, si bé hi ha una taxa de criminalitat més alta entre la població estrangera que entre la de nacionalitat espanyola, la proporció d’immigrants que no comet delictes és molt superior a la que s’acaba condemnant a presó. Així ho mostren les dades: tan sols 3 de cada 1.000 habitants estrangers han estat condemnats per algun delicte.

El 2023, els estrangers van representar el 51% dels detinguts a Catalunya i el 41% del total de condemnats per una sentència ferma, segons les dades del Ministeri de l’Interior i de l’Institut Nacional d’Estadística, mentre que les persones sense nacionalitat espanyola a la comunitat autònoma representaven el 17,2% de la població el 2023. Per tant, sí que existeix una sobrerepresentació dels estrangers en les estadístiques de detinguts i de condemnats.

És a dir, el 2023 va haver-hi 48,56 detinguts per cada 1.000 persones estrangeres a Catalunya, mentre que la taxa de detinguts entre els espanyols era de 8,43 cada 1.000 persones. No obstant això, menys de la meitat dels estrangers detinguts van acabar condemnats: 20,58 de cada 1.000 persones estrangeres, mentre que la taxa de condemnats espanyols va ser de 4,28 cada 1.000, més de la meitat.

En qualsevol cas, cal diferenciar el cas dels menors, molt atacats també en aquest sentit. Tal com ja vam verificar, els menors espanyols són la major part dels interns en el sistema penitenciari de Catalunya. La població estrangera representava un 32% dels reclusos. És a dir, també estan sobrerepresentats a les presons.

Però les dades no ho expliquen tot ni són un reflex exacte de la realitat.

Biaix policial i dificultats jurídiques 

Les dades  podrien mostrar, com indica Elisa García España, catedràtica de Dret Penal i Criminologia de la Universitat de Màlaga, a la publicació Inmigración y delincuencia: la falacia de una sospecha, un “indici d’una major selectivitat policial amb la població estrangera per dos possibles motius: gerencialisme (liberalització administrativa) i biaixos policials”. Existeixen criteris per identificar i classificar als grups socials que la policia considera una amenaça. A més a més, les polítiques de control migratori també faciliten que hi hagi més detecció de migrants que delinqueixen per trobar-se en situació irregular i, per tant, augmentar la seva presència a les estadístiques.

Quant a biaixos policials, estudis de tot el món han identificat un biaix racial dels agents policials, sobretot fent referència al fet que les persones de minories ètniques són detingudes per la policia amb més freqüència. Així mateix, un altre estudi publicat a The British Journal of Criminology apunta que els jutges són més proclius a condemnar a presó als estrangers.

Altres motius, afegeix l’estudi, que poden ajudar a posar context al voltant de la sobrerepresentació dels estrangers a l’estadística policial són les limitacions que tenen en l’àmbit jurídic: menys capacitat de defensa, desconeixement dels advocats quan conflueixen qüestions d’estrangeria amb altres delictes o l’incompliment de garanties processals.

Més presó preventiva

Més enllà de les dificultats jurídiques existents, també hi ha una desigualtat en el tracte judicial, en especial, en la presó preventiva. Els estrangers són un 40% de la població carcerària, però un 60% dels empresonats abans de la sentència. L’any 2024, gairebé 3 de cada 10 presos estrangers van rebre presó preventiva, mentre que els espanyols són aproximadament 1 de cada 10. 

No tots els estrangers són immigrants 

En qualsevol cas, immigració i estrangeria no signifiquen el mateix. Un estranger és algú amb nacionalitat no espanyola a Espanya, mentre que un immigrant és algú que ha vingut de fora. Aquesta distinció és fonamental per a entendre les estadístiques de delinqüència, que distingeixen per nacionalitat (estrangeria), i no per immigració.

Ho exemplificava Antonia Linde, directora del grau en Criminologia de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) en El País: “Un emigrant és aquella persona que es muda a un altre país amb intenció d’establir-se i no són tots els estrangers. Hi ha a la presó estrangers per cometre delictes relacionats amb el crim organitzat. Aquests no són emigrants, sinó persones d’una altra nacionalitat que venen a cometre un delicte en territori espanyol, són detingudes i condemnades i passen a formar part de la població penitenciària”, explica.

Igualment, Elisa García España, catedràtica de Dret Penal i Criminologia de la Universitat de Màlaga, exposa en la publicació Inmigración y delincuencia: la falacia de una sospecha que parteix de la població estrangera que apareix en les estadístiques de delinqüència “no resideix al país”. Són persones que cometen delictes transfronterers (tràfic de drogues, immigració irregular…).

A les xarxes socials, un dels rumors més habituals és el que relaciona la immigració amb la delinqüència, per exemple, es pressuposa que una persona d’origen àrab ha de ser terrorista o propera a l’extremisme. Però les dades demostren que no hi ha una relació directa i la majoria d’estudis relacionen les taxes de delinqüència amb la pobresa que pateixen, encara més, els immigrants. Els migrants es troben en els decils de renda més baixos, segons dades de l’Idescat. 

A Espanya, la població estrangera ha augmentat en els últims anys, però la taxa de criminalitat s’ha mantingut estable durant les dues últimes dècades.

A Catalunya, igual que a Espanya, s’ha registrat un augment exponencial de la població estrangera en les últimes dues dècades, passant del 2,9% de la població el 2000 al 17,2% el 2023. No obstant això, aquest augment no ha anat acompanyat d’una pujada similar de la taxa de criminalitat. Aquesta no segueix la mateixa tendència de creixement que l’augment de la població estrangera.

Això desmenteix que hi hagi una relació causal entre la immigració i la delinqüència, com també han determinat diferents estudis acadèmics, que no han trobat elements culturals o psicològics diferents en la població immigrant per establir aquesta relació. 

Prova d’això és un estudi publicat el 2019 que afirmava que “la probabilitat que un immigrant amb bones oportunitats laborals sigui delinqüent no és major que la d’un nadiu en les mateixes condicions”. És a dir, la condició d’haver nascut en un lloc o un altre no explica que una persona cometi més o menys delictes.  Una altra publicació, Delincuencia de inmigrantes y motivaciones delictivas explica que “el fet de ser immigrant no aporta res a la motivació delictiva, sinó que ho és el context de manca d’oportunitats estructurals legítimes“, i cal tenir present que “molts immigrants en situacions d’absència d’oportunitats estructurals i materials legítimes presenten una alta resistència a la delinqüència”.

Una revisió en l’àmbit internacional de diferents recerques que tractaven aquest tema entre 1994 i 2014 conclou que quan existeix una associació entre immigració i delinqüència, aquesta és negativa, encara que molt feble. El que vol dir que, a més immigració, hi ha menys delinqüència. Segons aquesta revisió, diversos estudis han demostrat que, lluny de ser una força amb tendència al crimen, la immigració “està vinculada al creixement de la població i a la reducció de les taxes de desocupació, factors que contribueixen a reforçar l’ordre social” i no viceversa.

Un altre rumor clàssic és el que diu que els estrangers tenen més tendència a reincidir. Les estadístiques de les condemnes no ho demostren.

Segons un informe sobre reincidència elaborat per la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries i publicat el 2022, la taxa de reincidència penitenciària a Espanya dels ciutadans espanyols és del 24,83%, metre que la dels estrangers és del 7,92%, considerablement inferior. Per altra part, el 88,61% dels reincidents tenien nacionalitat espanyola, mentre que l’11,38% eren estrangers. En general, la majoria dels condemnats a Espanya el 2023 només havien comès un delicte, independentment de la seva nacionalitat. 

En el cas de Catalunya, cinc de cada deu excarcerats no torna a tenir una causa judicial oberta i el 80% no reingressa a la presó, unes xifres que no difereixen per nacionalitat, segons un informe del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEFJE) publicat el 2023. A més, el 90% dels estrangers empresonats amb expedient d’expulsió van ser retornats al seu país. Dels excarcerats, el 20,4% dels espanyols van tornar a presó i en el cas dels estrangers la taxa va ser del 22,2%, tal com s’indica al resum executiu de l’informe català.

El 60% de les persones amb nacionalitat espanyola i el 59,2% dels estrangers que no van ser expulsats van reincidir (judicialment, no penitenciàriament) després de sortir de presó, segons l’aproximació estadística que fa l’estudi català, a partir d’una mostra representativa dels excarcerats. 

Cal dir que “el comportament davant el delicte dels menors immigrants amb una bona adaptació a la societat d’acolliment no difereix de la dels menors autòctons”, tal com cita Marta Oro-Pulido Miguel, psicòloga de la Universidad Pontificia de Comillas i administradora de centres penitenciaris, a la seva tesi doctoral Els joves d’origen immigrant a la presó, distingida amb el Premi Nacional Victoria Kent de 2019. L’autora conclou que els joves migrants presos són un col·lectiu heterogeni, amb “contextos culturals, familiars i migratoris diversos”, molt difícil d’analitzar des d’un sol prisma. Les dificultats d’adaptació, per exemple, podrien explicar que hagin “d’enfrontar-se a dificultats per cobrir les seves necessitats bàsiques, així com a sentiments d’exclusió i a conflictes culturals”. 

Així mateix, també existeixen dades conjuntes de Justícia juvenil a Catalunya, que informen de xifres de menors i joves atesos que han comès delictes o faltes i als quals els jutjats els han imposat algun tipus de mesura. El 2022, el nombre d’espanyols va ser de 4.247 i el d’estrangers, de 1.660. És a dir, els menors i joves espanyols sota alguna mena de mesura per part de la Justícia van representar gairebé el 72% del total.

També es vincula sovint els musulmans amb postures gihadistes radicals. Però, fer aquesta simplificació és errònia, estigmatitza i, fins i tot, pot ser contraproduent, com ja vam explicar. La religió no és el detonant de la radicalització, segons detalla un recull sobre l’evidència publicat a la revista Nature. 

A més a més, un dels molts factors que pot influir en la radicalització gihadista d’una persona és, precisament, el sentiment d’injustícia o exclusió, així com el fet que estiguin estigmatizats, segons apunta la Xarxa de Sensibilització sobre la Radicalització de la Comissió Europea.   

Tampoc es pot establir una causalitat entre l’islam i el salafisme gihadista, l’únic corrent violent de l’islam, ni tan sols entre el salafisme i el salafisme gihadista, perquè no tots els corrents salafistes defensen la violència, segons va explicar a Verificat Moussa Bourekba, investigador principal expert en geopolítica global i seguretat del CIDOB. 

Es calcula que hi ha 1.800 milions de persones musulmanes arreu del món, segons el Pew Research Center, i les estimacions del Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals (CSIS) parlen d’entre 100.000 i 230.000 salafistes gihadistes actius al món, un percentatge molt petit respecte al total de creients.

La violència masclista no és una realitat imputable a la població estrangera, com ja hem verificat, que se centren en els agressors estrangers i simplifiquen una desigualtat amb diferents experiències en funció de cada context, com indiquen nombrosos estudis.

Així mateix, és una violència estructural (física, psicològica, laboral, etc.), com constata Nacions Unides, i que pateixen les dones pel fet de ser-ho i no per la seva nacionalitat.  

Un estudi de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) exposa que les dones migrants són més vulnerables a la violència durant, per exemple, les travessies cap al lloc de destinació. Però que no és adequat inflar aquesta condició per justificar mesures restrictives a les migracions. També asseguren que “sostenir que les dones de determinada nacionalitat són submises o que els homes d’alguna nacionalitat són masclistes implica incórrer en seriosos prejudicis”. I afegeixen que aquest tipus d’idees “empobreixen” la “concepció de la problemàtica de la violència de gènere i dificulten la intervenció efectiva en aquest camp”.

Pel que fa als assassinats, la punta de l’iceberg, hi ha pràcticament el mateix nombre d’agressors espanyols que de víctimes espanyoles i d’agressors estrangers que de víctimes estrangeres. De fet, hi ha més víctimes estrangeres en mans d’un espanyol que d’espanyoles en mans d’un estranger.

És a dir, la violència de gènere és un problema transversal a les diferents nacionalitats i no es pot relacionar amb la immigració. Per poder establir una correlació entre nacionalitat i una major propensió a les violacions calen estudis empírics amb rigor metodològic que aïllin altres variables que puguin influir en una major comissió d’aquest tipus de delictes i permetin veure l’efecte de la nacionalitat i els delictes sexuals.

Finalment, i en contra del que circula per xarxes socials habitualment, els menors africans no són els que més delictes sexuals porten a terme. El 2022, si se sumen els adults i menors condemnats per delictes sexuals, es van registrar 3.702 condemnes per aquest motiu, segons l’INE. D’aquest total, 42 eren menors amb nacionalitat africana, és a dir, un 1,13%.

Sembla que hi ha una preocupació a la societat sobre el paper dels immigrants a l’economia del país. S’emporten totes les ajudes? Sobrecarreguen els serveis públics? Cotitzen? 

Doncs no només la seva presència aporta a la riquesa del país, sinó que la discriminació laboral i educativa que pateixen a Espanya suposa un impacte econòmic negatiu de 17.000 milions d’euros (un 1,3% del PIB), segons un informe publicat pel Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions.

El Centre d’Estudis Sociològics (CIS) va preguntar durant diversos anys què pensa la població espanyola sobre el que reben els immigrants per part de l’Estat en relació amb el que aporten. Les últimes dades són del 2017 i mostren que la meitat dels espanyols (un 55,5%) considerava que els immigrants reben més o molt més del que aporten.

La realitat no es correspon amb aquestes percepcions. L’edició del 2021 de l’International Migration Outlook de l’OCDE estudia l’evolució de la ràtio fiscal dels immigrants en comparació amb els nadius entre el 2006 i el 2018. En tots els països analitzats, els immigrants contribueixen més en impostos i cotitzacions del que els governs gasten en la seva protecció social, educació i sanitat. En el cas espanyol, l’última dada disponible evidència com la ràtio fiscal dels estrangers es manté per sobre de la dels nadius.

La contribució dels immigrants al creixement del PIB és també una realitat comuna als països occidentals. Si el flux migratori s’hagués congelat el 1990, a Alemanya i Regne Unit el PIB el 2014 hauria estat 155.000 i 196.620 milions d’euros inferior a l’actual, respectivament, i països del sud d’Europa com Espanya haurien crescut entre un 20 i un 30% menys, segons un informe de CITI Group.

La qüestió és que tots els immigrants, pel simple fet d’estar presents en una societat, passen a ser-ne consumidors i, per tant, activen l’economia, segons explica Politikon. A més a més, sigui quina sigui l’ocupació dels ciutadans, tots aporten al sistema econòmic d’un estat que, com indica el Defensor del Poble, “funciona com una maquinària en la qual els diferents sectors productius es troben engranats entre si”.

Contribueixen al PIB de dos països

Els treballadors migrants contribueixen a dues economies perquè el volum de les remeses que envien als seus països d’origen ajuda a estimular-ne el desenvolupament. El 2019, els països d’ingressos baixos i mitjans van rebre prop de 650.000 milions de dòlars en remeses, segons les dades que recull el think tank Migration Policy Institute.Espanya, de fet, rep més diners d’espanyols que viuen a l’estranger que la suma que els immigrants envien als seus països d’origen. El balanç, amb dades del 2023, és de 567 milions enviats a països d’origen dels immigrants i 9,4 milers de milions d’euros rebuts.

L’impacte de la immigració sobre els comptes públics espanyols, a diferència del que es diu sovint i de les percepcions registrades pel CIS, és “clarament positiu”, com apunta un estudi de FUNCAS realitzat per politòlegs del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i de la Universitat d’Amsterdam. 

Aquest i dos estudis més, de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (FEDEA) i el Consell Econòmic i Social d’Espanya (CES), que analitzen els ingressos i les despeses que suposen els immigrants en conjunt, conclouen que el gruix de les persones estrangeres estan en edat de treballar, mentre que només un 5% té més de 65 anys i, per tant, està en edat de rebre prestacions contributives.  

Una altra investigació a escala internacional també demostra que la immigració no “dispara la despesa pública”. L’estudi analitza 21 països de l’OCDE entre el 1980 i el 2010 i conclou que no existeix una relació entre l’arribada d’immigració i la despesa social a curt termini i tampoc hi ha evidència que augmenti a llarg termini.

Tot i això, és possible que aquest impacte positiu no sempre sigui visible en l’àmbit local o autonòmic, com detalla l’estudi de FUNCAS, “perquè hi pot haver un desajustament entre els recursos fiscals generats per la immigració i les despeses derivades de l’increment de la demanda d’algunes polítiques socials al territori”. La mateixa investigació explica per què passa això: els ingressos que generen els immigrants els recapta majoritàriament el Govern central a través del sistema de la Seguretat Social, mentre que la despesa en serveis públics la fan majoritàriament les comunitats autònomes i els ajuntaments.

Una altra de les falses creences sobre els immigrants és que acaparen les prestacions socials, com explica i desmenteix l’informe de 2019 del Defensor del Poble. Els estrangers no fan un sobreús de les prestacions socials, com la sanitat, sinó que fan un ús similar o inferior al de la població nacional, segons apunta en les seves conclusions un estudi del Centre d’Estudis Internacionals de Barcelona (CIDOB) del 2017. I, a més, els estrangers tenen un 4,7% menys probabilitats de rebre prestacions socials monetàries.

Subrepresentats a les estadístiques de sanitat

A l’hora de beneficiar-se del sistema de salut, la població estrangera està subrepresentada. Les dades demostren que la despesa en sanitat que beneficia a persones estrangeres a Catalunya i Espanya és inferior al pes que tenen els estrangers a la població. Per a calcular-ho, l’Institut d’Estudis Fiscals (IEF) va publicar el 2010 un estudi on estimava la despesa sanitària de la població estrangera no comunitària, donat que, com asseguren, no es compta amb una base de dades d’aquesta informació precisa. 

El 2007, any del qual l’IEF té les últimes dades, la despesa mitjana per persona del conjunt dels immigrants equivalia a entre un 64% i un 77% del corresponent de la població espanyola. D’altra banda, la proporció de despesa sanitària per part dels immigrants suposava entre un 6,11% i un 6,75% del total de la despesa sanitària a Espanya. Cal dir que aquest col·lectiu representava un 8,79% de la població amb dret als serveis socials. 

Les dades del gràfic previ resulten d’una estimació que té en compte el nivell de salut concret de la població immigrant, així com l’esperança de vida en néixer i altres variables que, com explica l’estudi a la pàgina 11, recull un indicador elaborat per la UE.

El Defensor del Poble, al seu estudi del 2019 mencionat anteriorment, va recollir dades d’ús dels serveis sanitaris extrets de l’Enquesta Nacional de Salut de l’any 2007. Les dades de consultes i realització de proves són molt similars entre ambdós grups, tot i que els espanyols superen en nombre mitjà de visites al metge als estrangers. Les persones sense nacionalitat espanyola només presenten dades superiors als espanyols en “necessitat d’assistència mèdica no atesa en els últims 12 mesos”. És a dir, que no l’utilitzen tant.

Com explica el mateix estudi, el menor ús dels serveis sanitaris, proves diagnòstiques i medicaments per part dels immigrants es pot deure al fet que  més del 50% de la població estrangera es troba en la franja d’edat d’entre 25 i 40 anys, on els problemes de salut són menors. També és cert que, donat que els estrangers presenten taxes de pobresa més elevada, la seva salut pot ser més dolenta i requerir més assistència sanitària, però això no s’aprecia, o no té un volum suficient, per canviar les taxes d’ús dels serveis sanitaris.

“Els estrangers tendeixen a concentrar-se en grau més alt en determinats sectors i ocupacions concretes en què, probablement, hi ha menys oferta per part de treballadors espanyols”, explica l’informe anual del 2019 del Defensor del Poble. Es tracta de sectors del mercat de treball “amb més irregularitat, més precarietat, més inestabilitat, pitjor remuneració i, en definitiva, més vulnerables”, conclou. 

Hi ha sectors de l’economia clarament dominats pels treballadors amb nacionalitat espanyola i n’hi ha d’altres on es dediquen pràcticament només els estrangers, sobretot, de fora de la Unió Europea. De fet, un 70,7% dels espanyols està “molt d’acord” o “més bé d’acord” en què els immigrants fan feines que els locals no volen fer, segons dades de l’estudi Actitudes hacia la inmigración (X) del CIS.

Un estudi publicat a la Revista Britànica de relacions industrials conclou l’existència de segregació ocupacional entre els nadius espanyols i els immigrants de fora de la UE durant els primers anys després de la seva arribada. Un altre estudi del 2024 la Fundación de Estudios Económicos Aplicados (FEDEA) i la Universitat Carlos III fa una revisió de literatura i explica que, tot i que aquesta segregació ocupacional tendeix a disminuir amb el temps, “persisteixen desafiaments en termes de qualitat de l’ocupació i segregació ocupacional, especialment per als immigrants extracomunitaris, que sovint es troben en treballs poc qualificats i de baixa remuneració”.

De fet, els immigrants estan sobrerepresentats al sector agrari i d’empleats de la llar. Mentre que a Espanya hi ha un 13,4% de residents estrangers (dada de 2023), els treballadors estrangers del sector agrari representen un 35% del total. Els estrangers empleats a la llar, especialment dones, són un 44% del total. Tot i que menor, també hi ha una sobrerepresentació entre els autònoms.

Els estrangers tenen un salari un 30% inferior en comparació amb els nacionals. Una bretxa salarial que es deu, tal com indica un estudi de FEDEA, perquè “els immigrants tendeixen a ser més joves, tenir menys anys d’educació formal i, en molts casos, ocupen treballs a temps parcial o amb contractes temporals. A més a més, la seva presència en treballs qualificats i en el sector públic és menor”. 

De la mateixa manera, un estudi del 2024 del centre d’investigació ISEAK exposa com la taxa de pobresa laboral (de persones que treballen) a Espanya és molt superior en el cas dels estrangers no comunitaris (29,5%) que la dels pertanyents a la Unió Europea (18,3%) i la dels espanyols (9,8%).

Dones estrangeres: a la llar

A finals d’octubre de 2024, cinc de cada deu dones enregistrades al règim de la llar de la Seguretat Social eren estrangeres, segons dades de la Seguretat Social. A més a més, no totes les que treballen en feines domèstiques estan donades d’alta. 

El fet que les dones estrangeres hagin agafat treballs de la llar i les cures ha afavorit que les dones espanyoles surtin de casa i s’incorporin al mercat laboral, explica l’Informe sobre efectes i oportunitats de la immigració a Espanya, elaborat pel Consell Econòmic i Social. La mateixa investigació atribueix a la migració un terç de l’augment de l’ocupació de dones espanyoles qualificades amb càrregues familiars entre 1990 i 2008.

“S’estima que fins a un 80% de les cuidadores internes [que resideixen a la casa on treballen] són estrangeres i que la majoria són explotades en l’economia submergida, sense cotitzar, amb llargues jornades i salaris molt baixos, sense dies lliures ni vacances pagades”, segons l’estudi Mentiras y medias verdades sobre las personas migrantes d’Amnistia Internacional.

Per altra part, la bretxa salarial de gènere també ha evolucionat diferent entre les dones pertanyents a països de la UE i les europees no pertanyents a la UE.

Els immigrants són els més vulnerables a les fluctuacions del mercat laboral i, sense concessions de permisos de treball, molts queden relegats a l’economia submergida. Durant la crisi del 2008, per exemple, 800.000 estrangers van passar a treballar al mercat submergit, segons explicava El País. Amb la pandèmia, tres de cada quatre persones que treballaven en negre van perdre tots els seus ingressos, segons Cáritas, i la pobresa entre les persones que depenen d’aquest tipus d’ingressos va augmentar un 80%, segons l’Organització Internacional del Treball. 

De fet, la població estrangera és la més susceptible a la creació i destrucció d’ocupació. “Els llocs de treball ocupats pels immigrants després de la crisi econòmica són molt pitjors, mal remunerats i inestables”, en comparació amb els de les persones amb nacionalitat espanyola i “els immigrants solen beneficiar-se quan augmenta l’activitat econòmica, però continuen sent més vulnerables que els altres davant d’una crisi”, explica Thomas Liebig, un dels autors de l’informe de l’OCDE sobre les perspectives de la migració internacional en una entrevista a El País. 

A Catalunya, els estrangers afiliats a la Seguretat Social representen prop del 18% de la població afiliada, xifra que fa anys que va en augment.

En els últims quinze anys, els estrangers han representat al voltant del 15% dels afiliats a la Seguretat Social, però la concessió d’autoritzacions de treball va caure en picat a la crisi del 2009 i no s’ha recuperat.

Alhora, la gran majoria dels treballadors ocupats a Catalunya són de nacionalitat espanyola, tot i que en els darrers anys ha augmentat el percentatge d’estrangers entre els ocupats. El 2019 representaven el 14,67% i aquest any, el 19,89%.

El 2024, la població estrangera en edat de treballar era de 5.512.100 persones, de les quals 3.804.500 eren població activa, és a dir, gairebé un 70%. En relació amb aquestes xifres, el 81% de la població estrangera activa està treballant, enfront un 18% que es troba a l’atur. 

1. Els més pobres

La majoria dels catalans més pobres van néixer en un altre país. El 50% de la població estrangera està entre el 20% més pobre de la societat, però no són els únics pobres: els joves, les dones, la precarietat laboral, l’envelliment de la població i la proliferació dels sense sostre són els altres reptes de l’economia espanyola, segons el Defensor del Poble.Els migrants es troben en els decils de renda més baixos, segons dades de l’Idescat. A més a més, la renda mitjana neta anual per persona és més baixa en el cas de persones no espanyoles. El 2023, la dels autòctons era de 17.417 euros i la de persones de la resta del món, d’11.679 euros.

2. Més atur i salaris més baixos

La bretxa salarial és una realitat des que hi ha dades. La diferència d’ingressos és més gran entre els homes que entre les dones. Els homes espanyols tenen els salaris més alts i les dones estrangeres, els més reduïts.

Els estrangers de fora de la UE també són els que tenen la taxa d’atur més elevada.

3. Menys propietats i més lloguer 

Vuit de cada deu persones de nacionalitat espanyola (considerades persones de referència de la llar) viuen a llars en propietat. Per contra, poc més de dos de cada deu estrangers no comunitaris viuen sota aquest règim de tinença: en el seu cas, predomina el lloguer.

Els estrangers també viuen en cases molt més petites.

I destinen un percentatge molt més elevat que els nadius respecte al total de despesa a pagar-se la casa.

En qualsevol cas, cal recalcar que la immigració no és la responsable de l’augment dels preus del lloguer, tal com vam explicar. És cert que l’arribada de més persones afecta la demanda d’habitatge i, possiblement, a l’augment de preus. No obstant això, els experts afirmen que la demanda d’habitatge no ha crescut al mateix ritme que l’arribada d’immigrants. A més a més, un estudi del Centre d’Informació i Documentació Internacionals a Barcelona (CIDOB) exposa com l’exclusió residencial dels immigrants, sobretot durant els primers anys al país, es deu a “la segregació residencial, al difícil accés a habitatges dignes, a l’amuntegament dins d’habitatges compartits i a condicions d’habitabilitat paupèrrimes”. Gran part d’aquests immigrants viuen en barris més degradats, inclús en habitatges fora del mercat, juntament amb altres col·lectius desfavorits donat que no es poden permetre millors condicions, la qual cosa acaba generant “guetos”.

4. Més privacions

Donat que els estrangers presenten taxes de pobresa més elevades i salaris més baixos, són també els que més privacions materials tenen. Mentre que més de la meitat dels catalans no es priven de cap bé material, el nombre d’estrangers que sí ho fan és del 70%. En aquesta mateixa línia, són els que més privacions d’un, dos i tres o més béns tenen. De fet, hi ha un percentatge major d’estrangers que es priven de tres o més béns que d’estrangers que no es priven de res.

Per exemple, més del 50% dels estrangers no poden fer front a despeses imprevistes. Quasi el 40% no es poden permetre ni una setmana de vacances a l’any i quasi un 30% no pot mantenir la seva llar a una temperatura adequada.

5. Més dificultats per arribar a final de mes

Les persones de nacionalitat estrangera no pertanyents a la Unió Europea són els que tenen més dificultats per arribar a final de mes. Si dins d’aquest col·lectiu sumem els que tenen diferents graus de dificultats, són prop del 50% del total d’estrangers no comunitaris.