Claudia Gimeno: “Arribar al coneixement és un esforç compartit”

Claudia Gimeno va estudiar Liberal Arts a la Universitat de Leiden i gestió internacional i el Màster CEMS a esade i la Universitat de Sant Petersburg. Va estudiar filosofia el màster de Filosofia pels Reptes Contemporanis a la UOC.  Actualment, és COO de l’Institute for Socratic Dialogue, una fundació dedicada a difondre el diàleg socràtic com una eina per promoure l’estabilitat social, la inclusió i la justícia. En aquesta entrevista, parlem amb la Claudia Gimeno sobre què és el diàleg socràtic i quina és la millor manera de portar-lo a l’aula. 

De quina manera pot el professorat millorar la seva capacitat per fer preguntes que portin converses significatives? És a dir, com pot ser millor “conductor” o “guia” del diàleg. 

Jo diria que l’element més important per aprendre a fer preguntes i sobretot per fer preguntes que siguin la base de converses interessants o profundes és, primer, l’art d’escoltar. Per fer preguntes que ens portin al diàleg sembla que el que hem de fer és aprendre a dir coses que sonin bé, o semblin més interessants, però en realitat, des de la nostra experiència,  el primer pas per fer una bona pregunta és aprendre a escoltar. 

És a dir, el professorat que aprèn a escoltar els seus alumnes entendrà millor quines són les seves inquietuds i, per tant, probablement podrà fer preguntes que facilitin un diàleg més fructífer. A més,  si escoltem sense la voluntat de jutjar o sense la voluntat d’imposar les nostres pròpies idees o el que nosaltres creiem que és correcte s’obre un espai per la curiositat que ens permetrà també que sorgeixin preguntes més interessants i rellevants per l’alumnat.

Què podem fer per afavorir la construcció d’una relació de confiança i diàleg entre l’alumnat i el professorat? I com podem aconseguir un clima d’aula que permeti aquest diàleg?  

Torno, jo crec, a la base de tot. Des del diàleg, el més important és escoltar i potser la base de crear un entorn en què els alumnes es vegin amb ganes de respondre és crear un entorn on sentin que se’ls està escoltant. I, per tant, un entorn en què els alumnes aprenguin també a escoltar-se els uns als altres, a fer-se preguntes sempre des de la curiositat, des del desig d’entendre el que m’està intentant dir el company. Això és el que permetrà que els alumnes sentin que poden contestar el que realment pensen, si senten que no se’ls està jutjant. 

Quins serien els principis del diàleg socràtic? Els principis o els valors que guien al diàleg socràtic?

Tenim, per exemple, una llista de normes que proposem quan estem ensenyant a les persones a fer preguntes. El que és molt important és sobretot, com deia abans, aprendre a escoltar. Un altre dels principis clau al diàleg, que sembla molt obvi, però que al final no ho és tant, és crear espai pel silenci. És una eina essencial que ens ajuda molt perquè els mateixos alumnes tinguin temps per poder formular les seves idees.  Sovint, les nostres creences més sinceres solen estar una mica amagades i necessitem temps i silenci per fer-les aflorar. 

D’altra banda, també és important fer preguntes sempre des de la curiositat i el desig de saber, sense que els alumnes sentin que busquem una resposta determinada. Així podem ajudar l’alumne a saber què és allò que pensa realment. 

Aquestes són dos dels elements clau quan intentem plantejar espais de diàleg. 

Des de la perspectiva del diàleg socràtic, com s’entén el saber? Perquè el professorat és responsable de portar aquest coneixement a l’alumnat, d’ensenyar.

Des del diàleg socràtic, tal com l’entenem i el practiquem nosaltres, partim de la idea que tothom té coneixement a dins. Sòcrates deia que tots sabem coses sense saber que en sabem, tots tenim coneixement dins nostre, però necessitem que altres persones i que el nostre entorn ens ajudin a portar aquest coneixement a la superfície. Arribar al coneixement, en aquest sentit, és un esforç conjunt: necessito que m’ajudin en la mateixa mesura que jo, preguntant, ajudo els altres.

Nosaltres partim de la base que tots tenim part de la veritat, però cap de nosaltres no té la veritat sencera. A partir del diàleg jo puc accedir allò que l’altre sap i jo no, igualment, jo puc saber coses que l’altre no sap. Depurar el nostre pensament de prejudicis, punts cecs, etc. ha de ser necessàriament un esforç compartit. Ens hem d’ajudar els uns als altres a veure quines idees hem assumit sense qüestionar-les del tot, quines són les idees que creiem certes, però no hem examinat. Per a això ens serveix el diàleg, perquè jo sola pensant a casa meva faré moltes trampes al solitari. 

I, per tant, el diàleg socràtic requereix sempre la humilitat d’entrar en conversa amb l’altre, sabent que l’altra persona sap coses que jo no sé i que jo també potser sé coses que l’altre no. Aquesta idea és molt important quan parlem de diàleg socràtic, les jerarquies entre les persones que hi participen haurien de desaparèixer. Perquè tots estem a la conversa amb el mateix objectiu d’intentar arribar a la veritat i  ens necessitem els uns als altres.

Des de la teva experiència, quina mena de preguntes funcionen millor per començar un diàleg amb l’alumnat? 

Les millors preguntes quan parlem de diàleg socràtic sempre són les preguntes obertes i les que no amaguen cap judici. Sovint pensem que les preguntes més adequades han de ser molt elaborades o que han de ser molt rebuscades. Però a vegades les més senzilles com “tu què en penses?”, “què afegiries?”, “què et ressona?” o “fins a quin put estàs d’acord?” en serveixen com punt de partida per a converses molt més amples. 

Sovint, el professorat sent la necessitat de conduir la conversa molt de prop o de ser molt rígids amb els tempos. Però, a vegades, si fem una pregunta oberta i amable i ens quedem en silenci, permetrem que els alumnes decideixin com aborden les respostes, i quins són els aspectes que més els criden l’atenció. Això també permet que el professorat responsable pugui fer un pas enrere i veure com els alumnes es fan  preguntes entre ells. Així, prenen un rol actiu dins la conversa, desperten la curiositat i es comencen a veure tot allò que es poden aportar els uns als altres. Tot això, evidentment no és fàcil, i sovint la realitat i les exigències del sistema ens allunyen del diàleg ideal, però pensem que intentar-ho és un esforç valuós en si mateix.