Carolina Orozco: “Les lògiques de mercat fan servir els immigrants de boc expiatori”

Carolina Orozco (Colòmbia, 1989) és investigadora predoctoral al grup Territori, Població i Ciutadania de la Universitat de Barcelona (UB).  

El lloguer i la immigració són la columna vertebral de la trajectòria acadèmica. Més concretament, l’espai gris que habita el subarrendament d’habitacions. A les seves investigacions combina dades i entrevistes per mostrar l’impacte del lloguer d’habitacions a l’experiència migratòria.

Pocs mesos abans de presentar la tesi doctoral: Habitatge compartit i immigració: anàlisi del subarrendament i lloguer d’habitacions a l’àrea metropolitana de Barcelona, Orozco parla amb Verificat per analitzar l’impacte dels diferents perfils de migrants a la realitat de l’habitatge a Barcelona.

P: Les persones estrangeres dediquen més percentatge de la renda en general al lloguer. Són dades de Barcelona, ​​però altres xifres estatals representen una realitat semblant. Per què?

R: Tant l’emancipació de la llar com l’arribada d’immigració es produeixen en edats joves, entre 25 i 34 anys. D’altra banda, la proporció d’habitatge en propietat entre la població nativa és moltíssim més alta que entre la població immigrant, on pràcticament el 70% està de lloguer.

Un altre factor té a veure amb l’evolució dels preus: no és el mateix un habitatge trobat fa deu anys amb un preu que, malgrat que ha anat augmentant any rere any, que un amb nou contracte amb preus superelevats. Molts immigrants han arribat també aquests últims anys, amb la recuperació de la bombolla immobiliària. Des del 2019, l’arribada de persones migrants ha crescut any rere any i això també ha comportat que paguin els preus actuals, més elevats.

A més, els immigrants moltes vegades no tenen una xarxa de suport que pugui acollir-los. O pagues el que demanen o marxes al carrer. Són més vulnerables a haver d’acceptar abusos per aquesta urgència d’habitatge.

P: Com a observadors del discurs d’odi, hem detectat missatges que responsabilitzen els immigrants de l’augment de preus de lloguer. Hi ha un consens que la immigració afecta, però, quin és el seu pes real?

R: És una part. En un mercat tradicional de qualsevol bé de consum, en haver-hi més demanda i una oferta limitada, apugen els preus. Però a l’habitatge és diferent, perquè l’oferta és limitada, però podria haver estat suficient. Des de la bombolla immobiliària es va deixar de construir. De fet, quan la demanda d’habitatge venia de llars de població autòctona, es construïa, anava en paral·lel.

Però, quan aquesta demanda d’habitatge ha començat a ser de població immigrada, s’ha deixat de construir. 

D’altra banda, cal tenir en compte que arran de la bombolla immobiliària i per reactivar l’economia van sorgir unes societats d’inversió. A partir d’allà es va començar a veure l’habitatge com un bé de mercat més: començava a donar rendibilitat. Hi ha uns fils molt superiors que s’estan movent perquè el preu de l’habitatge continuï pujant i aquests inversors que han ficat tot els seus diners allí puguin tenir retorn. El problema és aquí i no en les persones que venen de fora.

“Quan la demanda procedeix de població immigrada s’ha deixat de construir”

P: També es parla de l’impacte del turisme. Creixen els lloguers turístics i de temporada, i baixen els de llarga estada?

R: És cert que amb els lloguers vacacionals treuen més diners i més ràpid. El lloguer de temporada s’utilitzava molt poc, però amb la pandèmia, com no hi havia turisme, es van potenciar els contractes temporals. La regulació de preus va deixar fos els lloguers de temporada i d’habitacions, i totes les persones que especulaven van començar a passar-se al que més dona. Al final, són lògiques del mercat que intenten usar de boc expiatori a la immigració. Si no hi hagués immigració estarien culpant als joves o a qualsevol altre col·lectiu.

És veritat que hi ha una demanda que ha arribat sobtadament, que no s’ha construït com es deuria en els últims anys, que no hi ha prou habitatge social per a cobrir les necessitats de les persones amb rendes més baixes o els qui més ho necessitin. Tot això és cert. Però també ho és que els que mouen els fils són aquestes dinàmiques globals d’inversió.

Hi ha més demanda perquè ha arribat molta gent, però també hi ha part de responsabilitat en la mala planificació, de permetre aquest tipus d’inversions i de no regular aquests altres mercats. És a dir, es tanca una porta, però s’obren tres més per on s’escapa el parc residencial.

P: Parlem de persones que han arribat com un grup homogeni, però no totes són iguals. Qui representen una amenaça per a la gent local? 

R: Partint de la mitjana de gent local que cerca on inserir-se i tenint en compte les llars que es dissolen i les llars que es creen, els immigrants no serien competència. Sense els immigrants sobrarien habitatges. La competència apareix quan es comença a treure oferta, i és una competència de tots contra tots, també de migrants contra migrants. 

Amb la febre del teletreball i els preus més baixos al confinament, van aparèixer els nòmades digitals, o expatriats. En aquest afany de treure més diners, si veuen que és un perfil que paga el que demanen, també comencen a apujar els preus. 

Però la realitat és un mercat dual d’habitacions a Barcelona. Al principi, hi havia una oferta d’habitacions una mica més econòmiques, concentrada a zones on hi havia migració procedent principalment del sud global. Aleshores, relacionàvem que aquestes ofertes d’habitacions estaven més enfocades a aquest tipus de persones. Però després vam trobar que hi havia unes zones just a la Rambla, a banda i banda, amb preus exageradament cars. I donava la coincidència que en aquestes seccions censals és on hi havia empadronada la gent del nord global. Comencem a veure que sí que hi ha aquesta correlació entre el preu de les habitacions i la localització.

Hi ha un reemplaçament de la població autòctona o migrants del sud global de rendes baixes, per exemple a Ciutat Vella, que són reemplaçats per migrants de rendes altes, del nord global. Hi ha unes seccions sensibles on fins i tot arriben a ser el 25% dels empadronats, que és un munt.

“Aquestes dificultats que els migrants van començar a sofrir fa uns 5-10 anys estan començant a experimentar-les els espanyols”

P: A la teva tesi parles del subarrendament d’habitacions com una forma d’habitatge freqüent a Barcelona per part d’estrangers. Quines possibilitats tenen de sortir d’aquesta situació de precarietat?

R: Abans llogaves una habitació com una cosa temporal, mentre solucionaves temi treball o papers, i després ja passaves a llogar el teu pis fins que, pas a pas, arribaves a la inserció residencial. És a dir, tenir les mateixes condicions residencials que la població autòctona, que podia triar entre un lloguer o comprar-se un pis. Ara s’ha passat del que eren trajectòries residencials ascendents al procés invers, trajectòries residencials precàries amb gent que no pot sortir de les habitacions.

I les persones que han arribat més recentment tenen més complicat avançar en la seva trajectòria i sortir d’aquestes condicions precàries. Abans, amb el temps i amb l’edat, els migrants anaven aconseguint números molt pròxims als dels autòctons en termes de propietat. Però cada vegada és més difícil igualar el comportament residencial dels espanyols. De fet, entre els espanyols també es veu un descens de la propietat, sobretot entre gent jove. Aquestes dificultats que els migrants van començar a sofrir fa uns 5 anys, o 10 estan començant a experimentar-les els espanyols.