Compte amb la desinformació trànsfoba que vincula cirurgies i suïcidi en persones trans

S’ha viralitzat a xarxes i alguns mitjans de comunicació un estudi finlandès sobre l’impacte psiquiàtric dels tractaments mèdics de reassignació de gènere. Algunes publicacions afirmen que l’estudi ha conclòs que un 10% de les dones trans tenen ideacions suïcides abans d’una operació d’afirmació de gènere, percentatge que puja al 60% després, mentre que el 21% dels homes trans tenen aquests pensaments abans i el 55% després de la intervenció. És ENGANYÓS.

L’article viral, publicat el 4 d’abril a la revista Acta Paediatrica, no ha estudiat les ideacions suïcides abans i després de les cirurgies de reassignació de sexe, sinó el percentatge d’adolescents i joves trans de menys de 23 anys a Finlàndia que han rebut atenció psiquiàtrica especialitzada abans i després de la primera consulta amb els serveis especialitzats en identitat de gènere.

L’evidència consolidada apunta a una prevalença de malalties de salut mental més alta entre persones transgènere que en persones cisgènere. A més, altres estudis mostren conclusions oposades: que les transicions de gènere milloren la salut mental de les persones trans i no binàries, i un altre estudi del mateix grup de recerca conclou que “la disfòria clínica de gènere no sembla ser predictiva de la mortalitat per totes les causes ni per suïcidi quan es té en compte l’historial de tractament psiquiàtric”.

“Fan un estudi revisat per parells i descobreixen quelcom que molta gent sospitava: 10% de [les dones trans] abans d’[operar-se] són suïcides i el 60% dels que [s’operen] es tornen suïcides; 21% [dels homes trans] ho són abans [d’operar-se] i 55% es tornen suïcides [després]”

Les dades de l’estudi realment diuen que un 9,8% de les dones trans que van rebre tractament havien anat al psiquiatre abans de la primera visita amb els serveis d’identitat de gènere, i que dos anys o més després d’aquella primera visita, el percentatge havia augmentat fins al 60,7%. En el cas dels homes trans, la proporció va passar d’un 21,6% a un 54,5%.

L’estudi està basat en l’historial mèdic de més de 2.000 joves trans finlandesos que van acudir a una clínica especialitzada en identitat de gènere entre el 1996 i el 2019 i els ha comparat amb els de 16.643 persones cisgènere, sense tenir en compte el motiu de les visites psiquiàtriques (no destria ideacions suïcides d’altres trastorns), ni altres factors socials, econòmics i estructurals que tenen un impacte demostrat en la salut mental de les persones, i especialment en el col·lectiu trans. 

L’informe no té en compte la realitat dels pacients 

L’estudi va contrastar l’historial mèdic de persones que van acudir a una clínica especialitzada en identitat de gènere amb el de persones cisgènere que havien nascut en el mateix any i municipi, i va comparara els cops que havien anat a visitar-se en un servei de psiquiatria. D’aquí, n’extreu la morbiditat psiquiàtrica de cada grup, és a dir, el percentatge de persones que van ser atesos per un psiquiatre abans i després de la primera visita.

“Aquesta comparació no incorpora factors contextuals rellevants com les condicions socioeconòmiques, l’entorn familiar o l’existència d’experiències adverses prèvies, que podrien influir de manera decisiva en els resultats observats”, detalla a Verificat Pepita Giménez Bonafé, professora agregada de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut del Campus Bellvitge, creadora de l’assignatura Formació en Diversitat de Gènere: les Persones Trans. 

De fet, l’estudi reconeix que haver controlat vàries limitacions, com el rerefons socioeconòmic, “que és conegut per estar associat a la morbiditat psiquiàtrica, hagués millorat l’anàlisi”. Giménez Bonafé puntualitza que, “tot i que l’estudi millora clarament la qualitat de l’evidència disponible, deixa oberta la qüestió de fins a quin punt les diferències detectades responen a la condició trans en si mateixa o a desigualtats socials i vitals no analitzades”.

També manca una anàlisi de subgrups, “ja que tracten la “joventut trans” com un grup homogeni sense separar aquells amb disfòria persistent infantil, aquells d’aparició adolescent, ni aquells que parteixen d’altres trastorns previs de l’espectre autista o del trauma”, destaca Giménez, cosa que impedeix saber per a quins joves la transició és beneficiosa i per a quins ha estat contraindicada pels especialistes del servei. 

Hi coincideix Maria Giralt, psiquiatra especialitzada en Pediatria de l’Hospital Germans Trias i Pujol, que treballa amb infants transgènere. Ella detalla, en conversa amb Verificat, que “els resultats [de la investigació] són clars, però cal anar amb compte amb com s’interpreten”. Per una banda, perquè l’estudi troba associacions, no relacions causals, i per l’altra perquè, com explicava Giménez Bonafé, deixa moltes variables sense controlar. L’experta enumera potencials raons que podrien ajudar a explicar l’augment de visites amb especialistes psiquiàtrics: una possible manca d’acompanyament en el trànsit social, la manca d’identificació d’un possible trastorn subjacent, processos fisiològics i socials traumatitzants, o tractaments deixats a mitges, entre altres.

A més a més, ressalta, la investigació no estratifica ni avalua per separat el tractament hormonal i la cirurgia, la qual cosa impedeix analitzar els possibles efectes de cada aproximació.

L’estudi no assenyala la transició com una causa directa de pitjor salut mental

L’estudi també admet que la manca d’informació detallada sobre “el motiu dels pacients per fer servir els serveis psiquiàtrics” limita la capacitat de treure conclusions dels resultats. De fet, el diagnòstic de trastorns psiquiàtrics greus és “una contraindicació per rebre tractament mèdic de reassignació de gènere”, explica el mateix article i els serveis de l’Hospital de Helsinki, una de les dues clíniques d’identitat de gènere de Finlàndia.  

L’estudi no avalua les consultes psiquiàtriques de les persones que han rebut la cirurgia, però si ho fes, tampoc permetria extreure’n conclusions sòlides, avisa l’experta. “Un error habitual d’interpretació estadística és concloure que la cirurgia causa el suïcidi pel fet de trobar-hi una taxa augmentada”, puntualitza.

El risc psiquiàtric greu pot existir prèviament a la intervenció i la situació és completament multicausal, amb factors que danyen la salut i que no canvien tot i el tractament mèdic, com el trauma passat, l’estrès de minoria, l’exclusió social o altres trastorns severs no tractats. “Quan el cos canvia però la societat continua castigant la identitat assolida, el patiment no desapareix”, remarca l’experta.

La població trans pateix una pitjor salut mental

A les conclusions, l’article menciona la disfòria de gènere com a un problema més de salut mental, en contrast amb les declaracions actuals d’organismes de Salut com l’OMS o l’Associació Mèdica Mundial, que conclouen que ser trans no constitueix un trastorn ni una malaltia. El DSM-5, del 2013, (la darrera edició del manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals de referència mundial) recull el diagnòstic de “disfòria de gènere”, referit a l’angoixa psicològica que pateixen algunes persones trans fruit de la incongruència entre el sexe assignat al néixer i la seva identitat de gènere. El manual, però, va eliminar el “desordre d’identitat de gènere” que apareixia en les edicions anteriors.

En declaracions a Verificat, Kaltiala ha defensat que el seu estudi demostra que “la reassignació mèdica de gènere no resol els trastorns mentals greus” i que “els trastorns mentals greus requereixen tractaments adequats en tots els adolescents, independentment de com els joves experimenten el seu gènere”.

Per Carmen Moreno, vocal de la junta de la Societat Espanyola de Psiquiatria i Salut Mental, les conclusions de l’estudi “no donen suport al fet que les intervencions de reassignació de gènere millorin alguns dels aspectes per als quals inicialment es va pensar que anaven dirigits, com la psiquiatria, psicologia”. L’experta recorda que, per la natura de la publicació, “no podem avançar causalitat”, però demana prudència. “Quan la reassignació de gènere es valora que és la millor opció, l’abordatge ha de ser multidisciplinar i continuat”, apunta, “cal reforçar els recursos assistencials per a aquesta població”, i actuar amb especial prudència quan es tracta de població amb desenvolupament, com infants i adolescents.

“Els estudis que sovint se citen provenen de l’àmbit de la psiquiatria clínica”, contraposa Giménez, de la UB. “Això implica que parteixen d’una mirada i d’uns objectius específics, centrats en la salut mental i el risc, que no necessàriament reflecteixen tota la complexitat social i vital de les persones trans”, contextualitza, i recomana tenir present tant el context polític com la disciplina a l’hora d’analitzar recerques com aquesta.

En línia amb els resultats de l’estudi, que diuen que les persones trans tenen tres cops més morbiditat psiquiàtrica abans de la primera cita que les persones cis, la literatura acadèmica també apunta a una prevalença de malalties de salut mental més alta entre persones transgènere. Així ho han identificat una revisió publicada a International Review of Psychiatry i una investigació del 2019 publicat a The American Journal of Psychiatry sobre la població trans a Suècia.

També l’informe Transaludes elaborat el 2024 per l’Institut de Salut Carlos III va revelar que el 71% de les persones trans espanyoles havia tingut algun problema de salut mental l’any anterior a l’enquesta i que més de dos terços han tingut ideacions suïcides. Pràcticament totes (92,4%) han patit algun tipus de violència en la seva vida per motiu de la seva identitat de gènere i, només en l’any anterior a l’enquesta, gairebé la meitat havia rebut comentaris ofensius o insults, una de cada cinc havia rebut amenaces i a gairebé una de cada deu l’havien agredit físicament. 

L’experiència de la joventut trans inclou de manera generalitzada adversitats relacionades amb el gènere, incloent abús verbal, amenaces, atacs físics i abús sexual, discriminació, no afirmació i rebuig, destaca un estudi del 2021 publicat a Child and Adolescent Social Work Journal. 

“El greu deteriorament de la salut mental i física de les persones trans no es deriva de la seva identitat ni del procés mèdic de reassignació en si, sinó de la transfòbia estructural”, assevera Pepita Giménez Bonafé. Tant els tractaments hormonals com les cirurgies tenen risc de complicacions, tal com recull la vuitena versió dels Estàndards d’Atenció en Salut de Persones Transgènere i de Gènere Divers, el major conjunt de pautes a nivell global per al suport sanitari de les persones trans, compilat per la World Professional Association for Transgender Health (WPATH). Tanmateix, “hi ha forta evidència demostrant els beneficis en qualitat de vida i benestar dels tractaments d’afirmació de gènere, incloent els procediments endocrins i quirúrgics, indicats i duts a terme de manera adequada […] en persones transgènere i de gènere divers que els necessiten”, afirma la guia (pàgina 20).

Entre les persones enquestades per Transaludes que havien patit violència, el 80% va afirmar que havia tingut una repercussió en la seva vida. Dues de cada tres havien tingut diagnòstics d’ansietat o depressió i gairebé la meitat va tenir problemes per dormir, por de sortir de casa o idees d’autolesió o pensaments suïcides arran de les agressions. 

Les transicions mèdiques i una atenció integral milloren el benestar

L’accés a tractaments, quan són adequats i estan indicats, redueix “significativament el factor de risc principal de la disfòria”, afirma l’experta, que cita diversos estudis que demostren “que el tractament salva vides i actua com a factor protector” de les persones trans. És el cas d’un assaig publicat el 2020 per la revista Pediatrics que va revelar amb àmplia evidència que els adults trans que van tenir accés a bloquejadors d’hormones en la seva adolescència van patir molt menors probabilitats d’ideació suïcida que els que no.

En joves adolescents trans i no binaris, un estudi del 2022 elaborat per investigadors de facultats de medicina i hospitals pediàtrics dels Estats Units també va identificar que l’accés a bloquejadors d’hormones i de la pubertat va reduir un 60% les probabilitats de depressió greu i un 73% les ideacions de suïcidi en comparació amb aquells que no havien rebut cap tractament.

Tot i això, indica Giménez, “les hormones o les cirurgies no són una solució màgica: no poden reparar una família trencada, posar fi a l’assetjament escolar ni esborrar ferides psicològiques acumulades. Sense un acompanyament psicosocial adequat i un entorn mínimament segur, la transició mèdica pot resultar insuficient per millorar la salut mental de la persona. D’aquí la importància d’abordar la realitat de les persones trans des d’una mirada integral, que combini l’atenció mèdica amb el suport emocional, familiar i social”.

Una investigadora amb conflictes d’interès 

La investigadora sènior de l’estudi, Riittakerttu Kaltiala és professora de Psiquiatria Adolescent a la Universitat de Tampere i cap del dels serveis especialitzats de Psiquiatria Adolescent a l’Hospital Universitari de la mateixa ciutat. S’ha mostrat contrària a permetre l’accés a tractaments mèdics de reassignació de gènere en menors en diverses ocasions, fins i tot en declaracions davant la Comissió d’Afers Socials i Salut del Parlament finlandès el 2022 durant el debat per reduir l’edat d’accés al tractament, segons va informar el mitjà finès Helsingin Sanomat.

Kaltiala declara en el mateix article conflictes d’interès amb diverses organitzacions, és a dir que un interès personal seu pot influir en l’exercici de la feina professional imparcial. Al final de la investigació, Kaltiala declara haver rebut honoraris per conferències i/o despeses de viatge pagades per tres organitzacions que han sigut assenyalades per amplificar recerca amb discursos contraris a la identitat trans.  

Una d’elles és la Society for Evidence Based Gender Medicine, una organització psiquiàtrica que un article de la Universitat de Cambridge qualifica d’anti-trans, explicant que “no publica investigacions pròpies revisades per parells i que es dedica a “amplificar la recerca que els dona la raó”; altres organitzacions, com Trans Safety Network i Southern Poverty Law Center, també n’han assenyalat la transfòbia. Riittakerttu Kaltiala va participar en la conferència del 2023 i del 2025 de l’organització i és citada en diversos articles publicats al seu web.  

L’autora també declara haver rebut honoraris de l’Observatoire la Petite Siréne, un “observatori de discursos ideològics sobre infants i adolescents” que té com a objectiu “alertar els professionals sobre l’impacte de les xarxes socials i les ideologies identitàries en la infància i l’adolescència”.