‘Tradwives’ i el relat manipulat de les cures

Fer pa des de zero, preparar un sopar elaborat sense presses i sorprendre la parella amb un detall fet a mà. A les xarxes socials, el fenomen de les tradwives presenta la dedicació de les dones a la llar i a la cura dels altres com una elecció serena i lliure de conflicte. Sota la premissa que dedicar-se a les tasques domèstiques pot ser elegant i satisfactori, són molts els perfils que promouen un estil de vida inspirat en els rols de gènere dels anys cinquanta, on es prioritzava el benestar familiar, especialment, el de l’home.

Als Estats Units, una de les figures més visibles d’aquest moviment és Estee Williams. Amb una imatge que evoca l’estètica femenina dels anys cinquanta, presenta el seu perfil com un espai “on les dones rebutgen perseguir una carrera professional i abracen el paper de mestresses de casa, dedicant-se plenament a les seves famílies”. Només a TikTok acumula gairebé 200 milions de seguidors.

Tot i que s’ha desmarcat públicament de l’etiqueta tradwife,  a l’estat espanyol una de les referents d’aquest fenomen en l’imaginari col·lectiu és Rocio Bueno, coneguda com a RoRo. Amb gairebé 10 milions de seguidors a TikTok, va construir la seva identitat digital a partir de vídeos on complia els desitjos de la seva parella, en Pablo. De fet, bona part del seu contingut segueix aquest patró: receptes elaborades des de zero, amb tots els ingredients fets a mà, i manualitats pensades per complaure la seva parella. Tot plegat, amb una estètica meticulosament cuidada, en què l’esforç queda diluït darrere d’una posada en escena molt amable i tranquil·la.

A l’esfera digital, aquestes tasques es romantitzen, però a la vida real, assumir les cures dins la llar mostra dues cares: d’una banda, dobles jornades i desigualtat de gènere per a les dones; de l’altra, salaris baixos i falta de drets per a aquelles que s’hi dediquen professionalment. Cuidar no sempre és una elecció lliure.

Una reacció antifeminista 

El fenomen de les tradwives no és només una estètica, avisa en conversa amb Verificat Sònia Herrera, professora d’Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC. Per a l’experta, aquests discursos representen una reacció antifeminista que idealitza la tornada al treball domèstic i la subordinació femenina, desplaçant el focus del debat estructural i difuminant qüestions centrals com la divisió sexual del treball, la doble jornada de les dones o la dependència econòmica. Les dades ho evidencien:només un 5,6% dels homes assumeix les tasques de criança de manera habitual o sempre, davant del 37,1% de les dones, segons dades d’Oxfam. 

Aquestes idees es presenten sovint sota el relat de la “llibertat d’elecció”. En aquest sentit, Rosa Márquez, doctora en estudis de gènere per la Universitat Rey Juan Carlos (URJC), adverteix que “hi haurà dones que es dediquin a les cures perquè volen, però per a la gran majoria no és una opció, sinó una càrrega imposada per la falta de conciliació i la desigualtat material”. La romantització d’aquest passat a través de les xarxes, afirma l’experta, invisibilitza les condicions estructurals que sostenen aquesta suposada elecció i fa oblidar que moltes de les principals referents mediàtiques del moviment han assolit els seus èxits gràcies als drets conquerits pel feminisme que ara desprestigien. “Dedicar-se en exclusiva a les cures i penjar vídeos de receptes és un privilegi de classe que no està a l’abast de tothom”, afegeix.

Així mateix, Herrera alerta que aquest relat aparentment amable “serveix com a estratègia per inocular idees d’ultradreta, no des de la confrontació política, sinó des de l’estètica de l’ordre i la propaganda d’una vida desitjable”.  L’experta avisa que “darrere les receptes de galetes es despleguen discursos de supremacisme blanc i racisme, negacionisme de la violència masclista -com s’explica al recurs pedagògic de Desfake sobre discursos antifeministes a les xarxes– o atacs als drets LGTBIQ+”. Tot plegat, dins d’un ecosistema digital on els algoritmes amplifiquen aquesta mena de missatges.

De l’estètica a la precarietat estructural

A diferència del relat manipulat que es difon a les xarxes socials, dedicar-se laboralment a les cures és sinònim de precarització. A Espanya, per exemple, segons un altre informe d’Oxfam Intermón, el salari mitjà de les treballadores de la llar i de les cures amb prou feines arriba als 1.000 euros al mes. A aquesta situació s’hi afegeix una manca de protecció laboral, recalca el document: només quatre de cada deu treballadores rep la indemnització per acomiadament que els correspon, les malalties professionals no estan reconegudes, no són possibles les inspeccions laborals al lloc de treball i no sempre es respecten les hores de jornada i els descansos pactats. 

Márquez, de la URJC, adverteix que la romantització del treball domèstic i de cures no és un fenomen innocu. Segons explica, presentar aquestes tasques com una suposada “vocació femenina” té conseqüències directes en la seva valoració social i econòmica, i contribueix a la seva precarització. Aquesta mirada, sosté l’experta, reforça la idea que cuidar “no és realment treballar”, un plantejament que dificulta el reconeixement i la dignificació de les persones que sostenen el sistema de cures.

En aquesta línia, un informe de l’Institut Internacional d’Investigacions i Capacitació de les Nacions Unides per a la Promoció de la Dona explica que la feina de cures la duen a terme aquelles que “tenen menys capacitat d’elecció o decisió, d’aquí la segmentació per sexe, ètnia i estatut migratori d’aquestes feines”. 

A Espanya, les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) mostren que gairebé nou de cada deu persones que treballen en el servei domèstic són dones. Entre les que estan afiliades a la Seguretat Social, més del 44% són estrangeres. De fet, tal com evidencia una investigació de la UB, l’ocupació de la llar ha estat una de les principals destinacions de l’emigració internacional femenina a Espanya procedent dels països considerats del Sud global per les lògiques colonials. Ho vam explicar en aquest reportatge a El Periódico.