Les expropiacions forçoses per instal·lar plantes d’energia elèctrica no són noves: existeixen des del 1966

Ens heu enviat a través de WhatsApp (+34 666 908 353) un missatge que afirma que el nou Reial Decret-llei 7/2025, de 24 de juny (RDL 7/2025), pel qual s’aproven mesures urgents per al reforç del sistema elèctric, permet les expropiacions forçoses de finques rústiques per entregar-les a multinacionals de l’energia elèctrica. El text viral assegura que la “utilitat pública —condició necessària per poder declarar una expropiació—”, tradicionalment s’ha reservat a carreteres, hospitals o escoles i que ara s’ha ampliat.

T’HO EXPLIQUEM. L’RDL 7/2025 (article 8) permet l’“expropiació forçosa dels béns i drets necessaris” per a l’establiment d’instal·lacions de producció, emmagatzematge i distribució d’energia elèctrica. Però no és cap novetat: l’expropiació per a instal·lacions elèctriques es va permetre explícitament ja l’any 1966 a través de la Llei 10/1966, ara ja derogada.

“Amb l’RDL 7/2025, el Govern permet l’expropiació forçosa de finques rústiques per entregar-les a multinacionals elèctriques”

Les expropiacions forçoses, en general, són una possibilitat a Espanya des del 1954, quan es va aprovar la Llei de 16 de desembre del 1954. Es consideren en casos d’“utilitat pública o interès social” (article 1) i els beneficiaris poden ser “qualsevol persona natural o jurídica” si demostra un interès social (article dos).

En el cas concret de les infraestructures relacionades amb el sector elèctric, la Llei 10/1966, d’expropiació forçosa i sancions en matèria d’instal·lacions elèctriques —ja derogada—, ja contempla l’expropiació forçosa “per a l’establiment d’instal·lacions de producció, transformació, transport i distribució” d’energia elèctrica (article 1). També parla concretament de “l’empresa interessada” (articles cinquè i novè), cosa que evidencia que no és cap novetat que es permetessin expropiacions sol·licitades pel sector privat.

Posteriorment, la Llei 54/1997, de 27 de novembre, del Sector Elèctric, presentava ja una redacció molt similar a l’actual. En ella, es consideren d’“utilitat pública” i, per tant, són susceptibles d’expropiació forçosa, “les instal·lacions elèctriques de generació, transport i distribució d’energia elèctrica” (article 52).

Amb la més recent Llei 24/2013, de 26 de desembre, del Sector Elèctric, es deroga parcialment la de 1997 i es mantenen, a l’article 54, les possibilitats d’expropiació que apareixien el 1997. A més, una modificació l’any 2020 (RD 23/2020) introdueix que també són susceptibles de ser considerades d’utilitat pública “les estacions de recàrrega de vehicles elèctrics de potència superior a 250 kW”. El 2023 (RD 5/2023) s’amplia a les de potència de 3.000 kW.

Amb el nou Reial Decret 7/2025 es dona continuïtat a unes expropiacions que fa anys que són possibles i es modifica la Llei 24/2013 per afegir-hi “les instal·lacions d’emmagatzematge que injectin energia a les xarxes de transport o distribució d’energia elèctrica”.

Què suposa una expropiació forçosa?

Les expropiacions forçoses consisteixen a extreure a una persona una propietat quan hi ha un motiu d’“utilitat pública” o “interès social”. Tot i això, la Llei d’expropiacions deixa clar en el seu procediment que la declaració d’“utilitat pública” no implica que, per dur-la a terme, s’ocupi un bé determinat, i que “no sempre constaran amb la precisió obligada els drets i interessos afectats”.

A Espanya, la competència per expropiar la tenen les Administracions Públiques: Estat central, Comunitats Autònomes i municipis.

Tot i això, qui se’n beneficia no ha de ser necessàriament l’Administració Pública. Al Reial Decret de 26 d’abril del 1957 ja es defineix “beneficiari” com “el subjecte que representa l’interès públic o social”, és a dir, no necessàriament l’Administració. Per tant, l’expropiació es basa en la “utilitat pública” del projecte per al qual el terreny és necessari i no en qui exercirà el servei o en traurà rendibilitat. Per exemple, en el cas d’una carretera o hospital públic, sí que serà l’administració pública qui l’operi, però no en el cas de les elèctriques: pot tractar-se d’un projecte privat considerat d’utilitat pública (generar energia elèctrica).

Per a cada expropiació forçosa es preveu un “justi preu”, una indemnització econòmica com a compensació al propietari, segons es regula al Capítol III de la Llei de 1954. En primer lloc, es proposa establir un preu de mutu acord, però, en cas de no existir-ne, s’obre un Procediment Ordinari de Determinació, segons va explicar Maldita.es, membre com Verificat de la International Fact-Checking Network (IFCN).