Cap químic et “converteix en homosexual”: aquesta és la desinformació viral que difon discursos d’odi

Es viralitzen falses teories que relacionen diverses substàncies amb l’orientació sexual, en contra dels consensos actuals, i que perpetuen estigmes contra el col·lectiu LGTBIQ+.

Es viralitzen falses teories que relacionen diverses substàncies amb l’orientació sexual, en contra dels consensos actuals, i que perpetuen estigmes contra el col·lectiu LGTBIQ+.

Manifestació Orgull Barcelona, bandera LGTBI
, , ,

Circulen a les xarxes continguts sobre suposats estudis que demostren que l’exposició a certs químics pot “convertir” les persones en homosexuals. No només són missatges FALSOS, sinó que per sobre de tot perpetuen la creença àmpliament desmentida pel consens mèdic i psicològic actual que la diversitat sexoafectiva és una malaltia o una desviació a corregir.

L’orientació sexual és la capacitat de cada persona de sentir atracció emocional, afectiva i/o sexual per persones d’un gènere diferent del seu, del seu mateix, o de més d’un. Segons el consens d’experts i organismes consultats per Verificat, la diversitat sexual forma part de la diversitat de l’ésser humà, i no existeix una causalitat lineal entre cap factor concret i l’orientació sexual. 

Els missatges que busquen una causa concreta parteixen d’una premisa errònia i estigmatitzadora, i van de la mà d’altres discursos d’odi i discriminatoris cap al col·lectiu LGTBIQ+.

Desinformació disfressada d’evidència científica

Recentment, missatges molt virals a la xarxa social X, antic Twitter, han assenyalat falsament que un estudi europeu sobre la presència de disruptors endocrins en auriculars demostrava que aquest aparells són una causa de l’homosexualitat dels homes. És un discurs FALS que es replica periòdicament en relació als disruptors endocrins, a químics presents a l’aigua o fins i tot a ingredients de les vacunes.  

Tal com remarca a Verificat Oriol Garcia, coordinador del Grup de Treball de Psicologia Afirmativa LGTBIQ+ del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya “la diversitat sexual no necessita explicació per poder ser legítima”, però és que a més “no existeix una causalitat lineal en la diversitat sexual” i per tant “buscar una causa concreta parteix d’un supòsit erroni”.

“Cap estudi indica que les substàncies químiques classificades com a toxines reproductives tinguin efectes sobre l’homosexualitat”, afegeix a Verificat Arnika, l’organització autora de l’estudi dels auriculars que en cap cas parla d’orientació sexual. 

Tanmateix, no és estrany veure com estudis científics sobre els efectes perjudicials dels químics en la salut es tergiversen per assenyalar que són responsables de la «debilitació» o «perversió» del que és socialment considerat com a «natural» i “normal”. Per exemple, el 2010 el podcaster estatunidenc Alex Jones, conegut i condemnat per difondre desinformació i teories conspiratives, va assegurar que els químics en l’aigua estaven alterant la sexualitat de les granotes, citant un estudi sobre el desenvolupament sexual d’aquests animals fet en laboratori. Aquesta mateixa desinformació la va defensar Robert F. Kennedy Jr, cap del Departament de Salut dels EUA, en relació amb la disfòria de gènere. 

Sovint, aquests discursos es beneficien de l’ús de terminologia imprecisa i problemàtica com “feminitzat” o “desmasculinitzat” per part de la ciència a l’hora de parlar de biologia animal, segons assenyalen dos investigadors de la universitat de Berkeley de Califòrnia en un article al Washington Post. 

“Les granotes no són femenines ni masculines, per començar; aquestes són descripcions humanes del gènere binari humà socialment construït, no del sexe”, expliquen en l’article. “Quan els científics són imprecisos sobre el sexe i el gènere, corren el risc de proporcionar una justificació suposadament científica per a normes i polítiques sexistes i homòfobes”.

Així ho explica també la professora en estudis ambientals del Swarthmore College (Estats Units), Giovanna Di Chiro, en el llibre Queer Ecologies: Sex, Nature, Politics, Desire:  “El que molts ecologistes presenten com a fets científics crítics (i amb raó dignes d’alarma) poden, però, contribuir a crear un «pànic sexual», ressuscitant arguments heterosexistes, queerfòbics i eugenèsics familiars que classifiquen alguns cossos com a no normals: errors, perversions o càrregues”.

Cristian Carrer, psicòleg social i director tècnic de l’Observatori contra la LGTBIfòbia, assenyala a Verificat la perillositat d’aquests discursos essencialistes i biologicistes que parteixen d’una classificació binaria (home/dona) i dicotòmica (només es pot encaixar en una categoria) de les persones, i “tot el que surti d’aquest sistema és anormal i té alguna cosa que cal corregir”. “És un retorn a aquesta essencialització de com han de ser les persones a nivell de gènere i orientació, patologitzant i criminalitzadora”, remarca.

La patologització de la diversitat sexual

Equiparar l’orientació sexual amb les malalties i trastorns reals vinculats a aquests químics s’emmarca en una narrativa que no és nova i que assenyala l’homosexualitat com a malaltia, fet que contribueix al prejudici, estigmatització i tractament discriminatori d’aquest col·lectiu, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

La Classificació Internacional de Malalties del mateix organisme no considera que l’homosexualitat sigui un trastorn des del 1990, reflectint la manca d’evidència empírica que doni suport a la patologització de les variacions en l’orientació sexual. Els principis de la Xarxa de Psicologia Internacional d’Afers Lèsbics, Gais, Bisexuals, Transgènere i Intersexual (IPsyNet) també remarquen que es tracta de “variants normals de l’experiència humana i no constitueixen trastorns mentals diagnosticables”.

“És molt necessari entendre que l’orientació sexual no és una patologia, i no necessita explicació ni connexió a factors concrets”, assenyala el psicòleg Oriol Garcia, remarcant que el “malestar ve de l’estigma” i de pràctiques des de la psicologia i la medicina que intenten modificar les persones que no encaixen en les classificacions heteronormatives.   

Aquestes pràctiques i discursos discriminatoris, com aquells que busquen una causa que expliqui el que no es considera normatiu, tenen conseqüències en les persones que les pateixen, com la internalització i normalització de l’estigma, assenyala Cristian Carrer. “Hi ha persones que reben aquesta situació i pensen que es mereixen que els hi hagi passat això, o tenen un discurs de normalització d’aquesta violència”, explica, i assenyala que el focus s’hauria de posar en abordar la LGTBI-fòbia com a problemàtica social. 

La proliferació d’aquests discursos

Sergio Villanueva, professor i investigador del Centre de Recerca Informació, Comunicació i Cultura de la Universitat de Barcelona, assenyala que discursos i desinformació sobre la patologització de l’orientació sexual que havien quasi desaparegut estan tornant amb força, sobretot en l’ecosistema digital, molt promoguts dins la manosfera. “Hi ha una part que té a veure amb aquesta crisi de la masculinitat”, assenyala. 

Amb la presència de continguts que diuen que “els homes estant perdent” amb el replantejament i qüestionament dels rols masculins tradicionals, Villanueva detalla que es reforça “el mandat de masculinitat segons el qual es diu que un home no és una dona, i un home no és un homosexual”. Molts d’aquests discursos arriben sobretot als homes joves.
A això se li suma, segons Villanueva, un escepticisme constant vers la ciència, com es veu en continguts que qüestionen l’existència del VIH i que han detectat que recentment tornen a circular. “D’aquest escepticisme apareixen coses molt ridícules. No hem d’entrar a discutir, perquè li dona legitimitat”, recomana.