Desmentim Jiménez Losantos: ni el gènere és ideologia ni ser homosexual et fa pedòfil

Aquest 2026, Espanya s’ha situat per primera vegada al primer lloc del Rainbow Map, un rànquing elaborat per l’organització Ilga Europe que avalua els drets i les llibertats del col·lectiu LGBTI+ al continent. A les xarxes socials, però, segueixen circulant desinformacions sobre la diversitat sexual i de gènere que porten dècades presents el debat públic, tot i que s’han desmentit de manera reiterada. Amb més o menys força i viralitat segons el moment, aquests missatges no desapareixen mai del tot. Només en les últimes setmanes, coincidint amb les reivindicacions de l’Orgull a les diferents ciutats espanyoles i la manifestació del Pride a Barcelona aquest dissabte, 18 de juliol, n’hem detectat centenars amb milers de visualitzacions.

Un exemple recent és la columna del periodista Federico Jiménez Losantos publicada el 6 de juliol al diari El Mundo titulada “Orgull pedòfil comunista i puter socialista”, que defensa que la diversitat sexual i de gènere és una «doctrina» i vincula el col·lectiu LGTBI+ amb la pedofília, narratives basades en informacions falses i sense base científica. T’ho expliquem!

«La doctrina queer nega el sexe biològic, diu que es pot triar i canviar a voluntat, embotint hormones o estirant bisturí, tots dos irreversibles.»

Federico Jiménez Losantos

«Adeu, abús de menors; hola, pedofília.»

Federico Jiménez Losantos

El gènere no és una ideologia

Una narrativa habitual és la que afirma que la diversitat de gènere és una posició política, tal com reflecteixen els conceptes “ideologia de gènere” o “doctrina queer”. El terme el fan servir usuaris a xarxes, però també partits polítics, per insistir que les identitats LGBTI+ no són reals, sinó un sistema de creences que s’imposa.

El principal argument parteix de relacionar el gènere amb una definició binària del sexe de les persones, definit pels trets genètics, fisiològics i anatòmics de cada individu en néixer. Aquesta concepció tradicional, que correlaciona el sexe (biològic) amb el gènere (identitat), fa dècades que s’ha qüestionat des de la ciència, com va descriure la psicòloga Rhoda Unger ja el 1979, contribuint al debat sobre l’origen de les diferències de gènere que s’ha estès durant un segle.

L’Institut de Medicina de  l’Acadèmia Nacional de Ciència, Enginyeria i Medicina dels Estats Units conclou que la diferència de gènere no és una qüestió purament biològica, sinó que també és influenciada per l’experiència sociocultural i psicològica, com recull aquesta publicació de la l’Escola de Medicina de Yale.

Aquesta diferenciació conceptual entre el gènere i el sexe permet explicar que les persones s’identifiquin com a dones o homes, però també com a no binàries; i que la identitat pot estar relacionada amb el sexe assignat al naixement (en el cas de les persones cisgènere) o no (en el cas de les transgènere). Aquestes identitats no expliquen necessàriament l’orientació sexual, que té a veure amb la capacitat de cada persona de sentir atracció emocional i sexual cap a persones del mateix o diferent gènere.

La manca de reconeixement d’aquesta diversitat ha provocat una discriminació estructural contra les persones que no s’identifiquen com a homes o dones heterosexuals. Un dels avenços més importants en la defensa dels drets del col·lectiu ha sigut la despatologització de la diversitat de gènere, com vam explicar en una verificació. L’homosexualitat o la transidentitat es consideraven malalties fins l’any 1973 i 2013, respectivament, pel DSM, el manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals de referència mundial. 

En la seva última edició, el DSM-5, del 2013, en canvi, reconeix el diagnòstic de “disfòria de gènere”, que defineix com a l’angoixa psicològica que pateixen algunes persones trans fruit de la incongruència entre el gènere assignat en néixer i la seva identitat. L’Organització Mundial de la Salut, l’Associació Mèdica Mundial i la Xarxa de Psicologia Internacional d’Afers Lèsbics, Gais, Bisexuals, Transgènere i Intersexual (IPsyNet) coincideixen que una orientació sexual o identitat de gènere no normativa no constitueix un trastorn ni una malaltia. 

Al contrari, la literatura acadèmica apunta que l’accés a recursos i tractaments de reafirmació de gènere adequats col·laboren a una millor salut mental de les persones trans, un dels col·lectius que més problemes pateixen pateixen en aquest sentit. 

El terme “ideologia de gènere” sovint es fa servir en contra de les polítiques inclusives de defensa dels drets de les persones d’aquest col·lectiu, com el matrimoni igualitari, l’adopció d’infants per famílies del col·lectiu, el reconeixement legal de les identitats trans o no binàries o l’accés als tractaments de transició, amb l’argument que són mesures que s’imposen a tota la població.+

La discussió sobre el concepte “ideologia de gènere” es remunta als anys 90, quan es va començar a utilitzar arran dels debats en el marc de les Nacions Unides sobre la igualtat entre homes i dones, com explica un article acadèmic del 2020 a la revista Women’s Studies International Forum. Algunes organitzacions i estats, amb el Vaticà al capdavant, s’hi van oposar frontalment amb l’argument que posava en perill el model tradicional de família.

Més endavant, especialment a partir de la dècada dels 2010, el discurs també es centra a desacreditar els drets, la representació i la presència pública del col·lectiu LGBTI+, coincidint també amb debats històrics sobre els seus drets en el marc de les Nacions Unides. Les autores consideren aquest discurs encara a dia d’avui com «un dels principals reptes per als drets» d’aquestes persones.

No tenen més predisposició a la pedofília

Els missatges que vinculen les persones del col·lectiu LGBTI+ amb una major propensió a la pedofília que les persones cis heterosexuals també circulen des de fa dècades, reciclant un estigma desmuntat i rebutjat per la comunitat mèdica i psiquiàtrica internacional des de fa anys. 

Una revisió de la literatura de Gregory Herek, psicòleg de la Universitat de Califòrnia especialitzat en l’estudi dels prejudicis contra el col·lectiu LGBTI+, repassa dècades d’estudis clínics i conclou que la investigació no mostra que els homes gais o bisexuals tinguin més probabilitats que els homes heterosexuals de cometre abusos sexuals a menors. En un dels estudis que cita, per exemple, del 1994 a la revista Pediatrics, els investigadors van revisar 352 historials mèdics d’infants abusats sexualment en un hospital, i l’agressor va resultar ser un adult gai o lesbiana en menys de l’1% dels casos identificats. Herek afegeix que no hi ha recerca recent perquè “demostrar una cosa que s’ha provat de manera extensa no és una prioritat per als científics”.

En aquesta línia, un article del 2020 indica que, de fet, es coneix “molt poc sobre la relació entre disfòria de gènere i criminalitat”. Com explica una investigació del 2025 a Critical Discourse Studies, les acusacions de pedofília a les persones trans són “teories de la conspiració” sense fonament ni evidències. Disseminen la idea que permetre als menors canviar de gènere difumina els límits entre sexes i, per tant, també els límits sexuals, portant a normalitzar que els menors decideixin tenir relacions sexuals amb adults.

L’estudi de la Fundació ANAR sobre agressions sexuals a infants a Espanya (2019-2023) mostra que gairebé 8 de cada 10 agressors (79,5%) són persones conegudes per la víctima, i que d’aquests, el 50% són membres de la seva pròpia família. Pel que fa al perfil de l’agressor, el 94% dels agressors són homes, majoritàriament adults, mentre que el 79% de les víctimes són nenes i dones.