Catalunya no té “més pobresa que mai”, malgrat el que diu Castillejo

La diputada de la CUP Pilar Castillejo ha afirmat a la sessió de control d’aquest dimecres (minut 24:54) que “Catalunya té més pobresa que mai”. És FALS. 

Comparar els nivells de pobresa actuals amb els del passat és molt complex, perquè en moltes etapes anteriors de la història de Catalunya s’han viscut períodes de guerra, fam i misèria que no es poden contraposar amb els indicadors i estudis actuals. Així i tot, el consens historiogràfic és que en el segle XIX i principis del XX la pobresa era generalitzada. En la darrera dècada, diversos indicadors de pobresa mostren evolucions diferents: mentre que ha baixat la dificultat autopercebuda per arribar a final de mes, han pujat les xifres de pobresa energètica o els problemes per pagar l’habitatge.

«Catalunya té més pobresa que mai»

Pilar Castillejo, CUP

En molts períodes anteriors de la història, gran part de la població espanyola i catalana va viure episodis durs i estructurals de pobresa. Fins a mitjans del segle XX, de fet, la població rural vivia era majoritàriament pobre, segons el llibre Els nivells de vida a Espanya i França, escrit per investigadors d’ambdós estats.

És el cas del període autàrquic de la dictadura franquista, o de les dotze crisis de subsistència del segle XIX que van causar que la majoria de la població visqués en la pobresa, com explica l’economista Gabriel Tortella a El desenvolupament de l’Espanya contemporània.

Encara més enrere en el temps, van tenir lloc les crisis dels segles XIV, XV i XVI, quan els catalans vivien majoritàriament prop dels nivells de misèria, amb episodis de fam i una mortalitat molt elevada. L’augment significatiu del benestar a Catalunya als segles XX i XXI és un dels consensos més sòlids de la historiografia.

La perspectiva històrica de la pobresa

Un estudi amb dades entre el 1850 i el 2000 de Leandro Prados de la Escosura (Universitat Carlos III de Madrid) publicat el 2016 observa l’evolució de la desigualtat a Espanya. A mitjans del segle XIX, el creixement econòmic va fer reduir la pobresa, però en les darreres dues dècades del segle i fins a la Primera Guerra Mundial, l’augment de les desigualtats va fer-la repuntar.

El període d’entreguerres va portar una caiguda notable de la pobresa gràcies a la combinació de menor desigualtat i el creixement ràpid dels anys vint. En canvi, els primers anys del franquisme (1939-1953) es van revertir aquests avenços: l’augment de la desigualtat, l’aïllament internacional i les polítiques autàrquiques van fer tornar els nivells de pobresa als d’abans de 1920.

Segons indiquen Carme Molinero i Pere Ysàs, de la Universitat Autònoma de Barcelona, en un estudi del 2003 sobre les condicions de vida en aquesta etapa, “els salaris baixos, l’escassetat generalitzada de productes de primera necessitat, el mercat negre i l’empitjorament dels problemes de salut i habitatge […] van portar a la major part de la població a unes condicions de vida duríssimes”. La preocupació per l’epidèmia de fam era present en els informes oficials, expliquen, tant en llars pobres com amb ingressos mitjans, amb desmais i morts per inanició en públic i un empitjorament del rendiment dels obrers de fins al 50% pel deteriorament físic documentat. 

La darrera etapa de la dictadura va resultar econòmicament més beneficiosa, i la combinació de creixement de la renda per càpita i reducció de la desigualtat va permetre reduir lentament la desigualtat i la pobresa fins als anys 1980.

Prados de la Escosura adverteix que no es disposa de dades de la distribució de la renda basades en evidències microeconòmiques sobre la despesa mitjana de les llars amb anterioritat a 1973, cosa que limita la fiabilitat de qualsevol sèrie històrica llarga. 

El risc de pobresa i exclusió social afecta vora un quart de la població 

En la darrera dècada, ja amb dades continuades, els principals indicadors de vulnerabilitat econòmica de l’Idescat han evolucionat de manera desigual. Mentre que la població que percep dificultats per arribar a final de mes és una de les més baixes, la taxa de risc de pobresa ha repuntat després d’uns anys de millora i la població que viu situacions de privació material severa ha augmentat en els darrers deu anys.

La taxa AROPE mesura la població que es troba en risc de pobresa, en situació de carència material i social severa, o que té baixa intensitat en l’ocupació. El 2025 ha augmentat fins al 25%, un punt percentual més que el 2024. Aquest increment interromp la tendència de descens observada des del 2021, tot i que l’indicador continua per sota del màxim registrat el 2020 (26%).

Pel que fa a la taxa de risc de pobresa per si sola, el 2025 afecta el 19% de la població, un augment d’un punt i mig percentual respecte al 2024. Tot i aquest repunt, la xifra es manté lluny del màxim registrat el 2020 (22%) i dels valors elevats del 2018 i el 2014.

La taxa de privació material severa se situa el 2025 en el 8,9% de la població. És una de les xifres més altes de la sèrie.

Quant a les dificultats per arribar a final de mes, un indicador que prové de l’enquesta de condicions de vida, el 2025 un 9,2% de les persones va declarar tenir-ne moltes, una dècima menys que l’any anterior. L’indicador mostra una tendència d’estabilització amb xifres una mica per sobre de les assolides abans de la pandèmia del 2020 (2017-2019). Tanmateix, es troba encara allunyat del màxim històric del 15,5% registrat el 2013 i més de quatre punts per sota dels valors d’entre el 2014 i el 2016.

Els indicadors de privació material

En canvi, els quatre indicadors de tipus de privació material que mesura l’enquesta de condicions de vida han empitjorat des del 2019. El primer és la impossibilitat de permetre’s vacances d’almenys una setmana, que afecta el 29% de la població el 2025, havent arribat al punt més alt el 2013 (44%).  El segon, la incapacitat per fer-se càrrec de despeses imprevistes, actualment del 36%, també va arribar al màxim el 2013 (40%).

Per altra banda, els retards en el pagament de despeses relacionades amb l’habitatge van assolir el seu nivell màxim el 2024 (14%), mantenint-se així el 2025, amb un augment des del 10% del 2013.

L’augment més notable és el de població que declara no poder mantenir l’habitatge a una temperatura adequada, un indicador de pobresa energètica que sí que ha empitjorat de manera sostinguda i que el 2023 va assolir el valor màxim de tota la sèrie (20%), gairebé quatre vegades més que el registre inicial del 2013 (5%). El 2025, aquest indicador se situa en el 17%, molt per sobre del punt de partida.