Homonacionalisme: Vox defensa els homosexuals espanyols mentre proposa retallar drets i llibertats del col·lectiu

En una entrevista a finals d’octubre a Cuatro (minut 01:53:00), Santiago Abascal, líder de Vox, afirmava que “no tots els gais se senten identificats amb una bandera en concret”, en referència a la del col·lectiu, i que “els gais espanyols se senten representats i acollits per la bandera d’Espanya”. Pronosticava, també, que “arribarà el moment en què la major part dels gais espanyols votaran a Vox”, perquè, segons Abascal, és l’únic partit que vol fer fora del país als que volen “llançar-los a ells des d’un terrat o penjar-los des d’una grua”, en referència als migrants de religió musulmana. 

Aquest tipus de discurs l’han fet servir altres membres del partit en anteriors ocasions i forma part del denominat “homonacionalisme”. Es tracta d’un terme aplicat inicialment a la realitat estatunidenca després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001 i que defineix les estratègies polítiques que defensen una part de la comunitat homosexual en contraposició a la immigració, a qui acusen d’amenaça homòfoba. Al món occidental, aquesta narrativa atribueix aquesta amenaça a l’islam, i s’emmarca dins la teoria de la conspiració del gran reemplaçament, que assegura que els migrants, sobretot musulmans, substituiran a la població europea. És una teoria àmpliament desmentida i que analitzem a fons a Les mentides alimenten l’odi. Així, segons aquest argumentari, l’homofòbia es propaga a través de la migració que suposen predominantment musulmana. 

Mentre fa servir aquesta narrativa, Vox ha proposat al llarg dels anys diverses mesures per a derogar lleis que protegeixen els drets de la comunitat i la diversitat sexual, i per frenar iniciatives que busquen blindar el col·lectiu contra vulneracions com les teràpies de conversió. T’ho expliquem! 

Què és l’homonacionalisme

El terme va néixer de la mà de Jasbir Puar, teòrica queer estatunidenca que, segons l’Oxford Research Encyclopedia of Communication, el va desenvolupar el 2007 al seu llibre Terrorist Assemblages: Homonationalism in Queer Times (Constructes terroristes: l’homonacionalisme en temps queer), on analitza els canvis dins de la comunitat queer en el context de la “guerra contra el terrorisme” impulsada als Estats Units després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001. 

Com explica Puar al pròleg, l’homonacionalisme és un concepte que analitza la relació entre la sexualitat, la raça, el gènere la nació, la classe i l’etnicitat, de manera que planteja una divisió entre els “subjectes nacionals gais, homosexuals i queer que s’alineen amb els interessos imperials” del país i “les formes de dissidència queer considerades il·legítimes”. Així, argumenta Puar, les ideologies heteronormatives en què s’ha basat durant molt de temps l’estat-nació estatunidenc començaven a impregnar les ideologies homonormatives, que reproduïen determinats ideals de raça, classe, gènere i nació. A la vegada, es realitzava “una producció molt específica de cossos terroristes contra subjectes queer adequats (o correctes)”, escriu Puar. 

A Europa, un estudi de la Universitat de Barcelona del 2020 n’actualitza la definició, descrivint-lo com “la combinació de tolerància cap a lesbianes i gais, racisme i nacionalisme”, i en fa la radiografia de la situació al continent. Determina que els països amb grups amb valors homonacionalistes (fent una correlació de tolerància a la comunitat LGB, al nacionalisme i al racisme) més significatius són el Regne Unit (5,4%), Malta (5,2%), i Àustria (5,1%). Espanya figura a la part central del rànquing amb un 3,2%. 

L’estudi demostra que la prevalença d’aquest fenomen a Europa encara era predominantment baixa el 2020. Detalla, però, que mentre a l’Europa occidental les persones amb valors nacionalistes i racistes se solen oposar a la diversitat sexual, a l’Europa oriental “aquest antagonisme no es manifesta d’una manera tan forta, perquè la tolerància LGTB és, generalment, més residual”. Altres estudis corroboren aquests resultats.

L’homonacionalisme a l’argumentari de Vox 

Vox ha intentat, a diferents comunitats autònomes com Múrcia o Aragó, derogar les lleis que protegeixen els drets de la comunitat LGTBIQ+, especialment els de les persones trans. En aquesta línia, a principis d’octubre, el grup parlamentari va presentar al Congrés dels Diputats una proposició no de llei per promoure la derogació de la Llei LGTBI i trans. 

Al comunicat, Vox argumentava que aquesta llei suposa  una amenaça al desenvolupament “harmònic dels menors” i que reforça el suposat “adoctrinament a les aules”. Són iniciatives que el partit ha estat promovent des de fa anys, segons explica Newtral, membre com Verificat de la International Fact-Checking Network (IFCN), i que han causat el rebuig i la mobilització de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans, Bisexuals, Intersexuales, una plataforma que aglutina mig centenar d’organitzacions nacionals i internacionals del col·lectiu LGTBI+. 

CAS 1: Festa de l’Orgull: invisibilització del col·lectiu no homonormatiu

Les afirmacions del líder de Vox al programa de Cuatro responien a la pregunta que li feia l’entrevistador, Nacho Abad, sobre si, en cas d’arribar al govern, Abascal prohibiria o canviaria de localització la festa de l’Orgull a Madrid i la mouria a un “polígon”, deia Abad, perquè fos menys visible. El líder de Vox optava per moure de lloc la festa (minut 01.56:00), perquè “no ha d’haver-hi determinades manifestacions sexuals a plena llum del dia davant famílies i menors”, i afegia que “no hi ha cap necessitat d’escandalitzar als nens”. Abascal afegia que no tots “els gais se senten identificats amb aquest tipus de celebració”, ni amb la bandera del col·lectiu, però els “gais espanyols” sí que ho fan amb la bandera espanyola.

Si la festa de l’Orgull no es pogués celebrar als carrers del centre de Madrid, s’estaria vulnerant el dret de manifestació a la via pública, garantit explícitament a l’article 21 de la Constitució, i la llibertat de dur a terme una festivitat que a Espanya es remunta a finals dels anys 70, que té el suport oficial del govern espanyol des del 2018, i que busca visibilitzar una llarga lluita pels drets d’aquesta població heterogènia i històricament discriminada. 

CAS 2: Correlacions infundades entre migració i homofòbia

Isabel Pérez Moñino, portaveu de Vox a l’Assemblea de Madrid, compartia a l’abril en una publicació a X un vídeo d’una intervenció al Congrés on preguntava: “Quants homosexuals treballen per a mantenir amb els seus impostos a homòfobs estrangers que surten a apallissar-los?”. Aquesta intervenció va tornar a provocar la reacció d’una associació del col·lectiu, en aquest cas, Arcópoli, dedicada a combatre els discursos d’odi, entre d’altres. El comunicat qualificava el discurs, explícitament, d’homonacionalista. 

Pérez Moñino estableix en les seves declaracions vàries correlacions àmpliament desmuntades: entre immigració i delinqüència i entre immigració i ús indegut dels serveis públics i de les prestacions econòmiques. En ambdós casos, és fals. Tot i que hi ha una sobrerepresentació de la població migrant en les dades de criminalitat, no s’ha establert mai una relació de causalitat entre nacionalitat i tendència al delicte, com expliquem a Les mentides alimenten l’odi. D’altra banda, tampoc és cert que la immigració faci un ús abusiu dels serveis públics i les prestacions econòmiques, sinó al contrari. Les dades mostren que els beneficiaris són majoritàriament espanyols i que els estrangers aporten més del que reben, com ja hem explicat aquí i aquí.

En quant als delictes d’odi contra la població LGTBI, les dades no especifiquen creença religiosa dels agressors, però segons l’últim informe del Ministeri de l’Interior sobre l’evolució dels delictes d’odi a l’Estat, el 2024, els autors dels delictes eren majoritàriament espanyols (75,6%). La investigació revela que el racisme i la xenofòbia (804) van ser el motiu principal dels fets registrats, seguits de l’orientació sexual i identitat de gènere (528) i la discriminació per raó de gènere (181). 

A Catalunya, segons l’informe de l’Observatori contra l’LGTBI-fòbia, des del 2020 fins al 2024, els incidents LGTBI-fòbics es concentren principalment en les persones que es defineixen com a gais (52%), tot i que s’observa una tendència d’aquest percentatge a la baixa respecte a les altres formes d’LGTBI-fòbia a Catalunya. L’estudi afirma que “les concepcions i els estereotips tradicionals utilitzats per ofendre els homes gais estan molt presents en l’imaginari adolescent, influenciat per discursos religiosos, ètics, morals i patologitzants” i que la persistència “d’estereotips evidencia la influència creixent dels discursos de l’extrema dreta, que imposen valors tradicionals i models de família rígids”. 

CAS 3: En contra de penalitzar les teràpies de conversió

La diputada de Vox a Madrid, María Ruiz, assegurava, també, al mes de juny que són “l’únic partit que lluita contra l’arribada massiva al nostre país de cultures que maltracten, vexen, fuetegen, lapiden i condemnen a mort a les persones homosexuals”.   

Ruiz feia aquesta afirmació per justificar que Vox és un defensor del col·lectiu tot i estar-se oposant en aquell moment a la proposta de llei del PSOE que buscava penalitzar les teràpies de conversió, enfocades a eliminar o negar l’orientació sexual, identitat sexual o expressió de gènere. Segons el comunicat de Vox, aquesta “iniciativa del PSOE” suposava una “aberració” i el que pretenia era “enviar a la presó a persones innocents retallant els seus drets fonamentals”. 

Les teràpies de conversió, com detalla un informe de Víctor Madrigal-Borloz, expert independent de les Nacions Unides, “són inherentment humiliants, degradants i discriminatòries” i poden “constituir tortura”, ja que es basen en la creença que “les persones sexualment diverses o de gènere són d’alguna manera inferiors, moral, espiritual o físicament”. També hi ha peticions per a prohibir-les a nivell europeu. 

Intenció de vot entre el col·lectiu  LGTBI+ 

Abascal es mostra confiat en la previsió d’aconseguir la majoria del vot dels “gais espanyols”. En canvi, un estudi de la FELGTBI+ revela que és el quart partit en percentatge d’intenció de vot per part del col·lectiu. És cert que està augmentant lleugerament el percentatge d’estimació de vot envers Vox, però es manté encara baix (passa de 7,10% el 2023 a 9,1% el 2025) i lluny de l’estimació de vot de la població general, que es troba cinc punts per sobre. En canvi, on aquest percentatge augmenta de manera més destacada és en el vot del col·lectiu cap al PSOE, en gairebé deu punts, i disminueix dràsticament cap a Sumar, en prop de 13 punts. 

De fet, l’estimació de vot del col·lectiu en comparació amb el vot de la població general, mostra una tendència més elevada a partits com PSOE, Sumar, Podemos, i Se Acabó La Fiesta (SALF). 

Pel que fa a la perspectiva dels votants, segons un estudi de El País i l’agència d’investigació 40dB, els de Vox (64%) i de SALF (59%) són els que, amb diferència, asseguren amb més rotunditat que “Espanya ha anat massa lluny en la defensa del col·lectiu LGTBIQ+”.