“Fanatisme climàtic”, el concepte bandera del negacionisme per atacar les polítiques verdes

Mentre al Brasil se celebra la 30a conferència pel clima de les Nacions Unides (COP30), està guanyant força entre partits polítics i xarxes socials un concepte que busca qüestionar la lluita i les mesures contra l’emergència climàtica: el “fanatisme climàtic”. Recentment, aquest terme ha arribat a institucions com el Parlament de Catalunya de la mà de diputats com Ignacio Garriga, de Vox. 

Durant l’última sessió de control al president del Govern de la Generalitat el 5 de novembre, Garriga va titllar de “fanatisme climàtic” algunes polítiques com les Zones de Baixes Emissions, la taxa de residus o les restriccions a la pesca d’arrossegament (minut 14:12). Garriga va reiterar de nou aquest concepte en una entrevista a RNE el 10 de novembre (minut 06:28), on també va qualificar el canvi climàtic d’“estafa” i “gran mentida”. És FALS.

El concepte de “fanatisme climàtic” s’emmarca dins de la narrativa que nega l’existència o la gravetat d’un canvi climàtic provocat pels humans. Com hem verificat diverses vegades (aquí, aquí i aquí), el canvi climàtic antropocèntric (causat per l’acció humana) és un fenomen demostrat àmpliament per dades i evidència científica, i que, per tant, requereix accions humanes per frenar-lo.  Més del 99% dels estudis revisats per experts sobre clima coincideixen a afirmar que el canvi climàtic existeix i que és causat principalment per l’activitat humana.

“El que nosaltres neguem i ataquem és el fanatisme climàtic […] que ha convertit el control necessari de la contaminació o la millora de l’aire que es respira a les ciutats en un acte d’atac frontal a les famílies i als espanyols.”

Ignacio Garriga, president del grup parlamentari de Vox.

D’una banda, les mesures d’acció climàtica “no són un factor destructor dels pressupostos ni de l’economia”. Segons s’explica en el web de Nacions Unides: “el canvi a una economia ecològica podria suposar un guany econòmic directe de 26 bilions de dòlars fins al 2030 en comparació amb la situació actual”.

L’argumentari de Garriga, però, no és exclusiu del seu partit. Segons l’Enquesta sobre postveritat i teories conspiratives del CEO, un 21% dels catalans afirma que creu que el canvi climàtic s’exagera per justificar mesures perjudicials per a la població. És FALS dir que el canvi climàtic s’exagera. Ho demostren també registres no manipulables, com la temperatura de la superfície del mar, que està augmentant a més velocitat del que s’esperava, o les anomalies de les temperatures globals, amb valors rècord els últims 10 anys.

L’augment de les temperatures té diverses conseqüències que ja s’estan percebent, com la reducció del gel marí als pols, que aquest any ha caigut un 8% a l’Antàrtida i un 25% a l’Àrtic si comparem les imatges per satèl·lit actuals amb la mitjana d’entre 1993 i 2010. O com l’augment de la intensitat i freqüència de fenòmens meteorològics i climàtics extrems, amb impactes adversos generalitzats i pèrdues i danys materials i personals, tal com assegura l’informe del Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) del 2023. 

Pel que fa a l’acció climàtica per fer front a aquest fenomen, l’informe State of Climate Action 2025 del World Resources Institute adverteix, de fet, que “el progrés és alarmantment inadequat, cosa que exposa les comunitats, les economies i els ecosistemes a riscos inacceptables”. L’informe de l’IPCC també alerta que les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle previstes pel 2030 “fan probable que l’escalfament superi els 1,5 °C durant el segle XXI i dificulten la limitació de l’escalfament per sota dels 2 °C”. 

“Hi ha canvis de clima que passen des de fa molts segles, el problema és que no podem condemnar els espanyols sota aquesta gran mentida del canvi climàtic”

Ignacio Garriga, president del grup parlamentari de Vox.

La retòrica que utilitza el concepte de “fanatisme climàtic” sovint va lligada a altres falsedats sobre el clima, com aquesta afirmació de Garriga àmpliament desmentida sobre l’origen del canvi climàtic. Com hem explicat en una altra verificació, el canvi climàtic actual no es pot comparar amb altres escalfaments anteriors: les temperatures actuals són més altes que en qualsevol altre moment dels últims 1.400 anys, segons un estudi publicat a la revista Nature. 

Què s’amaga darrere del terme “fanatisme climàtic”?

Aquest atac a l’acció climàtica s’ha documentat, com a mínim des del 2012, en un estudi de la Universitat de Twente que analitzava 12 partits europeus sobre el canvi climàtic. En aquell moment, Vox encara no existia, però els partits analitzats comparteixen en els seus discursos elements com la immigració, el nacionalisme i l’euroescepticisme, molt en auge en aquell moment. “El clima s’ha convertit en una disputa de la guerra cultural”, assenyala Emilio Santiago Muíño, antropòleg al Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC).

Tot i l’evidència científica que demostra l’existència del canvi climàtic, hi ha alguns líders mundials que continuen fent servir i amplificant aquesta narrativa a partir de desinformació per criticar l’acció climàtica, com el president estatunidenc Donald Trump, que en l’última Assemblea General de Nacions Unides va titllar el canvi climàtic de “la major estafa del món”, o el president argentí, Javier Milei, que en reiterades ocasions s’hi ha referit com a “cicle natural”.

En declaracions a Verificat, Santiago Muíño apunta que hi ha “un augment intens de les posicions que, tot i no negar les bases científiques del canvi climàtic, defensen alentir o frenar l’agenda verda que aspira a donar resposta a aquesta problemàtica”. Paula Jimenez Argumosa, sociòloga i economista experta en política social i climàtica consultada per Verificat, coincideix a dir que “hi ha un escepticisme climàtic que no nega directament el canvi climàtic, però qüestiona la manera com s’estan formulant les polítiques”.

L’hostilitat contra les polítiques climàtiques, però, és una realitat que fa temps que circula. “La ridiculització de l’ecologisme ve de molt lluny”, explica l’ambientòleg i autor de Contra la sostenibilitat Andreu Escrivà en declaracions a Verificat. Amb tot, assenyala que ara hi ha un tret diferencial: “Ara la clau és que diuen que hi ha fanàtics que t’estan afectant a la butxaca, a la teva llibertat, amb les polítiques climàtiques. Enllaça la ridiculització dels ecologistes amb aquest rebuig al control de l’estat que va activar-se arran de la covid”.

“Guerra cultural”

En un altre article publicat aquest any a l’European Center for Populism Studies (ECPS), s’analitza com els partits Alternativa per Alemanya, Llei i Justícia, de Polònia, i Demòcrates Suecs “presenten el canvi climàtic com una agenda orquestrada per una elit cosmopolita corrupta i moguda per interessos propis” d’una manera similar a la que fa Vox. “Tots destacaven la injustícia de la reforma climàtica per a la gent comuna, reformulant així la qüestió climàtica com un antagonisme entre “el poble” i “les elits”” i això serveix per articular “diverses formes d’escepticisme i/o hostilitat envers les accions contra el canvi climàtic”, utilitzant sovint exemples locals i experiencials per connectar amb la gent, “per sobre de les evidències científiques que fan necessària l’acció climàtica”. 

L’acceptació de les mesures contra el canvi climàtic

La sociòloga Jimenez Argumosa assenyala que discursos, com els que fan servir el concepte “fanatisme climàtic”, “connecten amb problemes socials del dia a dia” que pateixen les classes més baixes i els “instrumentalitzen”. Segons el baròmetre del CIS d’aquest mes d’octubre, només un 1,1% dels espanyols considera que el canvi climàtic és un dels tres problemes que més l’afecta, lluny d’altres temes més materials com l’habitatge (26,2%) o la situació econòmica (24%). 

Santiago Muíño suggereix que cal “deixar de presentar la transició energètica com un sacrifici i emmarcar-la com la major oportunitat econòmica i de guany en competitivitat a la península Ibèrica des de l’inici de la Revolució Industrial”. Per altra banda, Escrivà proposa que no s’obviïn els temes que desperten reticències, com les taxes verdes o les zones de baixes emissions, i es proposin alternatives i missatges que reforcin que fer les coses bé en matèria climàtica “millorarà les perspectives de futur per les teves famílies”. 

L’informe de l’IPCC assenyalava que perquè l’acció climàtica sigui eficaç cal “compromís polític, una governança multinivell ben alineada, marcs institucionals, lleis, polítiques i estratègies i un millor accés al finançament i la tecnologia”. “Els instruments reguladors i econòmics poden donar suport a reduccions profundes d’emissions i a la resiliència climàtica si s’amplien i s’apliquen àmpliament”, proposa l’informa.

Jimenez Argumosa defensa que les mesures siguin dialogades amb la gent que té dubtes o preguntes, fugint d’etiquetar-los com a simples negacionistes. “En lloc que tot recaigui sobre l’individu, cal que hi hagi una transició obligada amb polítiques més fortes i complexes, que vagin lligades a altres qüestions més socials, com la millora del transport públic o la conciliació laboral, i que no permetin que s’instrumentalitzi la part [l’experiència personal en l’aplicació de mesures concretes] pel tot [el canvi climàtic]”.