T’ajudem a identificar fonts confiables per aplicar pensament crític a internet

Identificar una font fiable és un dels reptes fonamentals per consumir informació de manera crítica. En l’actualitat, però, tant mitjans de comunicació, com científics i altres experts són qüestionats per una part important de la ciutadania. Vuit de cada deu catalans està d’acord (en alguna mesura) amb la idea que els mitjans de comunicació amaguen informació, i tres de cada deu no confien en les dades que els experts i científics comparteixen, ja que creuen que estan “manipulades per interessos econòmics o polítics”. Així ho evidencia el Centre d’Estudis d’Opinió amb la primera enquesta sobre postveritat i teories de la conspiració. A més, l’informe recent de Photographic Social Vision conclou que els joves confien més en les imatges que els arriben per entorns personals que no pas aquelles que ho fan a través dels mitjans de comunicació. Els estudis, en definitiva, revelen un problema: la manca de confiança en les fonts que haurien de ser referents en temes complexos. 

Les fonts d’informació són com les d’aigua: vitals. Ara bé, la seva qualitat depèn de l’origen, com s’explica al recurs de Desfake –el projecte educatiu de Verificat– “Investiguem en qui confiar”. La fiabilitat d’una font es valora per la seva expertesa, reputació, tema, context i possibles motivacions. En general, la ciència, els mitjans i, fins i tot, portals com la Viquipèdia, són fiables. Hi ha matisos, però. Aquesta guia mostra els punts forts de cada font i en quins casos caldria dubtar-ne.

Per què podem confiar en la ciència?

La ciència avança mitjançant el mètode científic: observar, formular hipòtesis, experimentar i concloure, i així s’explica a l’eina pedagògica “Pilars del coneixement”. El mètode científic, però, no pretén donar explicació a tot allò que ens envolta. La seva força rau a definir clarament quina realitat aborda i quina no. Entendre la metodologia i les seves limitacions, ajuda a valorar la rigorositat d’un estudi i la manera de raonar dels investigadors. Aquestes limitacions són les que també ajuden a detectar els “falsos experts”, aquells qui aparenten ser altament qualificats en un tema, però no tenen l’expertesa pertinent. Aquest article de Verificat ho exemplifica: un document que negava l’emergència climàtica es basava en firmants no especialistes, presentats falsament com a representants de la comunitat científica, i repetia arguments ja desmentits -com que l’escalfament és més lent del previst o que el CO₂ és només “aliment per a les plantes”-, mostrant així com operen els falsos experts.

El mètode és el que dona validesa al coneixement i converteix científics i investigadors en fonts expertes, avalades per l’evidència, l’experiència i la qualitat de la seva recerca. Per això és fonamental entendre les limitacions de cada recerca.

A l’altra banda de la veracitat, es troba la pseudociència, que es basa en creences o pràctiques que es presenten com a científiques sense ser-ho. No parteix de l’anàlisi d’evidències ni valida les seves afirmacions amb el coneixement científic actual. Segons la revista Investigaciones Biomédicas, la pseudociència planteja preguntes amb “respostes anticipades” en lloc d’“interrogacions transparents”.

Michele Catanzaro, periodista en ciència i salut i professor de la UAB, matisa que les dades sobre la manca de confiança cap als científics “són un senyal d’alerta que convida a la reflexió”, però no indiquen “una pèrdua general de confiança en la ciència”. Tot i que el 30% dels enquestats desconfia dels científics, Catanzaro recorda que també més del 80% de la població diu confiar en la informació científica. Com s’explica aquesta diferència? El professor al·lega els “biaixos” que poden presentar els científics com a individus, per al primer cas, i l’alta confiança en la ciència com a mètode, en el segon.

Recuperar la confiança en els mitjans de “qualitat”

La desconfiança envers els mitjans ha crescut amb la revolució digital, que ha canviat la manera com ens informem, i així també ho evidencia el Digital News Report España 2025: 31% de la població no es fia de les notícies que consumeix.  Tot i això, cal recordar que els mitjans estan formats per professionals que identifiquen, citen i contrasten fonts. D’aquesta manera, es demostra que les fonts són vàlides per regir-se al principi de veracitat.

Entre els criteris per identificar la qualitat de la informació d’un mitjà, destaquen la identificació i documentació de les fonts; la identificació i autoritat de l’autor; el disseny i l’estructura de la informació; la rellevància i l’abast del contingut; la seva validesa, exactitud i fiabilitat; i la qualitat dels enllaços, entre altres, segons un article acadèmic publicat a la revista científica Mundo de la Investigación y Conocimiento.

Una de les principals confusions amb els mitjans de comunicació ve de la proliferació de portals web que simulen la identitat de les capçaleres periodístiques per difondre desinformació. Són els anomenats pseudomitjans. 

Els mitjans es regeixen pel Codi Deontològic, actualitzat recentment per adaptar els principis ètics als nous reptes socials i tecnològics, reforçant el compromís amb la veracitat, la transparència i la pluralitat. A Catalunya, més de cent mitjans estan adherits al Consell de la Informació de Catalunya (CIC), l’òrgan d’autoregulació que vetlla pel compliment del Codi i recull denúncies de males pràctiques periodístiques.

Cal mencionar el concepte de la línia editorial dels mitjans, que reflecteix la seva orientació ideològica o punt de vista propi, però no s’ha de confondre amb una manca de qualitat o amb males pràctiques periodístiques. Mantenir una línia editorial és legítim, sempre que es respectin els principis d’objectivitat, rigor i veracitat que estableix el Codi Deontològic.

Per a Luiz Peres Garzezi del Grup de Recerca Internacional d’Estudis sobre Comunicació i Cultura de la UAB, el problema és que “els mitjans han emulat molt el llenguatge de les xarxes socials per intentar captar més públic, però s’han oblidat del que havien de fer: informació rigorosa”. El Digital News Report 2025 assenyala que a Espanya la principal raó per evitar les notícies és la seva falta de credibilitat o el biaix percebut dels continguts. L’acadèmic demana “recuperar la confiança en els mitjans, retornar la confiança entre ells i les audiències”.

En paraules del professor Catanzaro, “les persones que s’informen amb mitjans de qualitat i amb processos de verificació són menys propenses al populisme científic”, entès com el corrent que critica les elits econòmiques, qüestionant la seva autoritat i defensa que el sentit comú de la gent val més que el saber científic. 

Viquipèdia i altres fonts d’informació documental

Gairebé tothom coneix la Viquipèdia i l’ha utilitzada alguna vegada per informar-se. Es tracta d’una enciclopèdia de contingut lliure creada col·laborativament: la majoria dels articles que hi ha publicats es poden modificar i ampliar per qualsevol usuari, però totes les modificacions queden registrades i es fan de manera transparent. La seva principal característica és que cita les fonts en tota la informació que aporta. En l’altre extrem es troba el funcionament de la Grokipèdia, l’alternativa creada amb IA per Elon Musk, propietari d’X, que no compta amb editors ni amb la possibilitat humana de proposar suggeriments o canvis i que ja ha demostrat en diferents ocasions que és emissora de desinformació.

A diferència de les enciclopèdies impreses, que triguen mesos o anys a actualitzar-se, la Viquipèdia es renova constantment. Això permet incorporar gairebé immediatament nova informació sobre qualsevol tema.

Tot i la seva utilitat, no és recomanable citar-la com a font primària en treballs acadèmics. Tanmateix, és molt útil com a punt de partida per documentar-se i, sobretot, per identificar altres fonts fiables. Les entrades solen incloure referències a llibres, articles i estudis, que són les fonts que realment cal consultar. Seguir aquestes referències ens ajuda a assegurar-nos de la veracitat de la informació.

Ensenyar confiança crítica

A Verificat proposem la idea de “confiança crítica”, en contraposició a la “confiança cega”, entenent que confiar no vol dir acceptar qualsevol informació de manera incondicional sense qüestionar-ne res, sinó entendre que la ciència és la millor eina que tenim per resoldre i comprendre problemes complexos. Es tracta de ser crítics, sí, de preguntar-nos per què, però també d’assumir que no ho podem saber ni entendre tot i que, per tant, ens cal el suport i el consell dels professionals que s’hi dediquen. Confiar en els experts i les institucions científiques ens ajuda a prendre decisions basades en fets i no en la por o el pànic.