29N: cómo interpretar las encuestas electorales y hasta qué punto predicen los resultados

El PP guanyaria les eleccions generals segons l’enquesta de 40dB per a El País i el baròmetre de Sigma Dos per a El Mundo. Però el sondeig de setembre del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) situava el PSOE com a primera força. Tres enquestes, dues conclusions diferents. Com s’explica aquesta divergència en les prediccions?

Les enquestes electorals són en un element habitual del debat polític i mediàtic, però també una font d’interpretacions diverses i, en alguns casos, de desinformació. Com s’ha de llegir una enquesta electoral? Què vol dir exactament la intenció de vot? Quin marge de fiabilitat tenen les estimacions? I com podem detectar una enquesta inventada? T’ho expliquem!

Les enquestes són una eina més, no una predicció exacta del futur

Les enquestes electorals ocupen un lloc central en la cobertura de qualsevol procés electoral. Ja siguin sondejos institucionals, com els del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), en àmbit català, o el Centro de Investigacioens Sociológicas (CIS), a escala estatal, els elaborats per mitjans de comunicació o els encarregats pels mateixos partits, els seus resultats marquen el debat públic i alimenten tant l’agenda informativa com les converses durant la campanya. 

Aquests sondejos permeten prendre el pols a l’opinió de l’electorat en un moment concret. Quan parlem d’“intenció de vot”, ens referim al partit o candidat que una persona afirma que votaria si les eleccions se celebressin en el moment que li ho pregunten. És, per tant, una fotografia del que pensa la ciutadania amb dret a vot quan respon el qüestionari, i no una predicció màgica del que necessàriament acabarà fent davant les urnes.

A partir d’aquestes dades, les enquestes també poden elaborar una estimació de vot i projectar com es podria traduir en escons. En aquest càlcul intervenen diversos factors, com el comportament electoral anterior, la participació prevista o la distribució territorial del vot. Per això, un determinat percentatge de vots no es correspon automàticament amb el mateix percentatge de diputats. 

I és aquí on cal tenir en compte una qüestió fonamental: el marge d’error. Les enquestes treballen amb una mostra de la població i, per tant, els seus resultats estan subjectes a un cert grau d’incertesa. El marge d’error indica fins a quin punt els resultats podrien variar si es consultés una altra mostra de característiques similars. Per exemple, quan es van convocar les eleccions generals del 2023, el baròmetre del CIS situava el PSOE per damunt del PP, però les urnes van deixar a Pedro Sánchez en segon lloc, a un punt i mig del PP. En les estimacions d’escons, aquests marges d’erros haurien d’estar indicats, com a senyal d’enquestes fiables. 

Això vol dir que les estimacions d’escons no s’han de llegir com una fotografia exacta del que sortirà de les urnes, sinó com una aproximació als escenaris possibles. 

Per això, una altra manera d’apropar-se a les enquestes és mirar-les de manera conjunta, en lloc de fixar-se en un únic sondeig. Algunes capçaleres elaboren meta-estimacions que agrupen els resultats de diverses enquestes per obtenir una tendència més estable. És el cas de Politico, que calcula una estimació a partir del conjunt de sondejos disponible que segueixen criteris de rigorositat. 

“La cuina d’enquestes”: és fiable?

Quan es parla de la “cuina” de les enquestes, sovint es fa servir el terme per qüestionar-ne els resultats, com si les empreses demoscòpiques poguessin alterar les dades al seu gust. Però cuinar una enquesta és, en realitat, un pas necessari per convertir les respostes directes dels entrevistats en una estimació de vot. A partir de les dades recollides, les empreses apliquen models estadístics, correccions i ponderacions que tenen en compte factors com el record de vot o la participació. Cada empresa té el seu propi mètode, amb models més o menys precisos. La clau, per tant, no és si una enquesta està “cuinada”, que és un pas necessari, sinó com s’ha fet aquesta cuina i com gestiona la incertesa dels resultats. 

També es colen enquestes falses

Les enquestes falses són una desinformació habitual en xarxes socials, i serveixen per generar missatges positius o negatius cap a determinats partits, basant-se en projeccions inventades. Per exemple, en la darrera setmana, ja amb un clima preelectoral sobrevolant la política espanyola, han circulat enquestes que donen la victòria al PSOE, però que són falses. 

Per això és important saber detectar-les. El primer pas és comprovar d’on surt l’enquesta: qui l’ha elaborat, quan s’ha fet i si se’n publica la fitxa tècnica, amb informació com la mida de la mostra, la metodologia utilitzada i el marge d’error. També és recomanable comprovar si el sondeig ha estat publicat per altres mitjans o si apareix al web de l’empresa demoscòpica. Si aquestes dades no hi són o l’enquesta només circula a través de les xarxes socials, cal desconfiar-ne; podria ser una enquesta manipulada o, directament, inventada. 

Les dades certes també poden manipular

La desinformació no sempre parteix d’inventar una enquesta o una dada. També es poden agafar enquestes i dades reals i treure-les de context, confondre què mesuren, presentar només una part dels resultats o donar-los una interpretació que les dades no sostenen. Ho hem vist, per exemple, quan s’ha afirmat que els catalans no donen suport a un referèndum, que el 70% dels espanyols “odia els catalans”. També hem vist gràfics maldimensionats com quan ERC va exagerar la creació d’ocupació i la producció industrial a Catalunya o quan els Comuns van sobredimensionar la seva proposta de salari mínim. Són casos en què una dada o una enquesta real es presenta de manera enganyosa, portant a una conclusió equivocada.

Des del projecte educatiu de Verificat, Desfake, es treballa precisament com interpretar les dades i detectar aquestes formes de desinformació. Entre altres coses, es proposa preguntar-nos quina és la font, com s’han obtingut les dades i quin és el seu context.

Article elaborat per Mariona Pina Herrero i editat per Alba Tobella, Ona Sindreu i Ruth Pérez Castro.