Feminisme: avança o recula des del 2000?

El 1997, Ana Orantes va sortir en horari de màxima audiència a la televisió per explicar que havia patit maltractament per part del seu marit des de feia 40 anys. Ana, de 60 anys, es convertia en la primera dona a Espanya en denunciar en pantalla que havia patit violència masclista. Tretze dies després de la seva aparició pública, ell va decidir assassinar-la, un crim masclista que va marcar un abans i un després en la sensibilització i lluita per la igualtat de drets entre homes i dones a Espanya.

Des d’aleshores, s’ha aprovat la Llei orgànica del 2004 de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, la primera llei específica per combatre la violència masclista. També s’han promulgat lleis que busquen lluitar contra la discriminació de la dona en aspectes com els drets sexuals i reproductius, la llibertat sexual, la igualtat en l’accés a l’ocupació o la representació paritària en càrrecs polítics i empresarials.

La societat també s’ha mobilitzat activament en contra de les violències masclistes, amb manifestacions cada 8 de març i una conversa continuada que va rebre una gran empenta amb la indignació social pel cas de La Manada el 2018 i per les influències del #MeToo a escala global.

Segons les dades del Ministeri d’Igualtat, des que se’n tenen registres (a partir del 2003), 1.294 dones han mort assassinades per violència de gènere. El 2024 en van ser 48, dotze de les quals a Catalunya. Tot i el consens social a favor de l’equiparació de drets entre homes i dones, la creixent polarització en les generacions més joves obre la pregunta sobre el futur de la igualtat.

El primer cop que el Centre d’Estudis Sociològics (CIS) pregunta sobre una qüestió relacionada amb la igualtat és el 1980, en un estudi sobre “la parella humana”. Es tracta d’una pregunta sobre qui assumeix “les tasques domèstiques”. La societat espanyola diu que la dona n’assumeix la majoria, menys les que consisteixen a “reparar coses que es trenquen”, que ho fan els homes.

L’any 2000 apareix per primera vegada en el Baròmetre del CIS «la violència contra les dones» com un dels problemes més rellevants esmentats de manera espontània per la població. Amb l’aprovació de la Llei Orgànica de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere del 2004, va ser considerat un dels tres problemes més importants d’Espanya per gairebé el 12% de les persones entrevistades. A partir d’aquell moment, els valors més freqüents han fluctuat entre el 0,5% i el 6%, segons el CIS.

Des d’aquelles primeres enquestes, han canviat moltes coses. També les preguntes. El baròmetre de febrer del 2023 de la mateixa institució mostra el gran consens que hi ha en considerarla violència de gènere com un problema: el 92,8% dels enquestats respon que creuen que és un problema preocupant; també per als homes, que en un 89,5% responen afirmativament.

En general, els homes creuen que les dones tenen pitjors oportunitats en aspectes com els salaris, l’accés a llocs de responsabilitat en empreses o les possibilitats de compaginar la vida laboral i la familiar. En canvi, creuen en majoria que estan en igualtat a l’hora d’accedir a oportunitats de feina o per ascendir laboralment.

Aquell mateix any, una altra publicació del CISva generar polèmica. El qüestionari estudiava específicament la percepció de la societat sobre qüestions relatives a la igualtat de gènere. A la pregunta sobre el grau d’acord amb l’afirmació sobre si la promoció de la igualtat ha anat “tan lluny” que ara es discrimina als homes, un 44% d’ells va respondre estar d’acord o molt d’acord. 

Quan es consultava el resultat per edat, els qui mésd’acord estaven amb aquesta afirmació eren els homes de 16 a 24 anys, en un 51,1%.També són les dones d’aquesta franja d’edat qui menys d’acord estan amb l’afirmació (72,1%).

Com que la pregunta es refereix a si la “promoció de la igualtat” ha anat massa lluny, alguns experts creuen que els enquestats podien interpretar-ho com una valoració de l’actual gestió del Govern.

La doctora en Ciències Polítiques Berta Barbet explicava aleshores a RTVE que també hi ha una distorsió en el fet que es barregin dos elements com ‘arriba massa lluny’ i els ‘homes estan discriminats’. “Pots creure una cosa i no l’altra, però el primer element arrossega el segon”, deia.

Una altra enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) pregunta de manera similar si “el feminisme ha anat massa lluny”, aquest cop només en una pregunta. També són els homes de 16 a 24 anys qui més d’acord estan amb aquesta frase, en concret, un 54%.

El baròmetre també  pregunta si els enquestats pensen que algunes dones posen denúncies falses per obtenir beneficis econòmics i fer mal a la seva parella, a la qual cosa 6 de cada 10 homes d’entre 16 a 24 anys va respondre afirmativament. El percentatge de denúncies falses per violència de gènere entre el 2009 i el 2023 ha estat d’un 0,00945%, segons la Fiscalia General de l’Estat.

D’altra banda, el baròmetre del CIS de febrer del 2023 pregunta si l’actual llei de violència de gènere a Espanya és suficient per fer front a aquest problema iel 89,5% de la població creu que no i que s’hauria de fer més.Una opinió a la qual donen suport també la majoria dels homes joves.

Finalment, segons l’últim baròmetre del Centre Reina Sofía Fad Juventud sobre Joventut i Gènere, una altra estadística diferent, un 94% de joves de 16 a 24 anys es mostrava bastant o molt d’acord amb l’afirmació que “la igualtat entre homes i dones contribueix a fer una societat més justa” i el percentatge arriba a un 95,3% entre els de 25 i els 34 anys.

Dos de cada tres joves (el 63,3%) considera que la violència de gènere és un problema social molt greu, tot i que el 30% creu que, encara que no estigui malament, és inevitable perquè sempre ha existit.

Més ressò va tenir que un de cada cinc homes entrevistats d’entre 15 a 29 anys consideren que la violència de gènere no existeix i es tracta d’un «invent ideològic» (un 18%). Malgrat aquest resultat, les xifres dels baròmetres i estudis mostren que hi ha un consens sobre la importància de la igualtat de gènere entre els joves.

Aquestes diferents percepcions entre la igualtat de gènere entre homes i dones joves es reflecteixen també en les estadístiques d’autoubicació esquerra-dreta, eix sobre el qual el grup de 15 a 25 anys és el més polaritzat. Segons el CEO, “a partir de 2019 s’observa un fort desplaçament a la dreta dels homes joves, que obre una divisió ideològica”. Segons l’organisme, aquest fenomen està relacionat amb el feminisme, però també afecta altres temes com la immigració, el canvi climàtic o els impostos.

Aquesta polarització no és característica de Catalunya o Espanya, sinó que és una tendència en tot el món occidental que s’observa a països com Corea del Sud, Estats Units, Alemanya o el Regne Unit, segons alertava The Financial Times en un article que analitza estadístiques dels diferents països.

Segons l’enquestadora Gallup, als Estats Units, la bretxa més gran es troba en la franja d’edat dels 18 als 29 anys, on un 25% dels homes s’identifiquen com a “liberals”, percentatge que puja al 40% en el cas de les dones.

Un reportatge d’El País constatava que a Polònia, Brasil i l’Argentina les dones votaven menys a partits que han defensat mesures com la revocació de l’avortament, governs sense paritat, o han parlat d’acabar amb la “ideologia de gènere”, com va decretar el president dels Estats Units, Donald Trump, aquest gener. Precisament, a l’Argentina, la diferència de vot a Milei entre homes i dones va ser de 12 punts percentuals.

Tot i els avenços socials i els drets adquirits, la desigualtat de gènere persisteix. La coneguda com a punta de l’iceberg la conformen les manifestacions més greus de la desigualtat entre dones i homes, com els feminicidis i la violència física o sexual contra les dones.

Una de cada dues dones (57,3%) residents a Espanya de 16 o més anys (segons les estimacions  unes 11.688.411 de dones), han patit violència masclista en algun moment de les seves vides pel fet de ser dones. Segons el resum executiu de la Macroenquesta de Violència de Gènere del 2019, un 21% han patit violència física (al voltant de 4,5 milions) i un 13,3% han patit violència sexual (uns 2,8 millions de nenes i dones).

Aquesta realitat també canvia en funció de les franges d’edat i les joves, de nou, són les que més expressen haver patit algun tipus de violència (un 71,2% de les dones de 16 a 24 anys i un 68,3% de les de 25 a 34 anys, contra un 42,1% de les majors de 65), segons el mateix resum executiu.

No obstant això, l’enquesta destaca que les dones majors de 65 anys oculten aquesta violència encara més que les més joves i que, per exemple, han trencat la relació amb parelles a conseqüència d’aquests episodis en grau més baix (un 49,9%, davant un 81,4%).

Des que hi ha registres (a partir del 2003), 1.294 dones han mort assassinades per violència de gènere, 211 a Catalunya, d’acord amb les dades del Ministeri d’Igualtat (a 31 de desembre del 2024).

A Espanya, els assassinats per violència de gènere s’han reduït progressivament des de l’inici del segle (la mitjana anual ha passat de 68 feminicidis en la primera dècada dels 2000 a 52, en els anys que portem des del 2020).

A Catalunya, tanmateix, la tendència no és tan clara: el 2024 va haver-hi 12 assassinats per violència masclista, segons el Ministeri d’Igualtat. Només el 2012 i 2014 es va superar aquesta xifra, amb 13 assassinades.

A partir del Pacte d’Estat en matèria de Violència de Gènere aprovat pel Congrés el 2017, l’estadística també té en compte les dones assassinades pels homes que no són parelles o exparelles, especialment en el context de tràfic de dones o explotació sexual. A Espanya, des del 2022, han estat assassinades 62 dones en aquest context.

Els feminicidis no representen, però, tota la violència masclista existent a les nostres societats.

En paral·lel, les denúncies per violència de gènere, que engloben diferents delictes, no han parat de créixer a Espanya i Catalunya des del 2013, a excepció del 2020, durant la pandèmia de la covid, i el 2024, quan les denúncies van caure fins a nivells del 2016.

Durant el 2023, el màxim des que hi ha xifres, es van registrar cada dia 546 denúncies i hi va haver 533 dones víctimes d’aquests delictes.

Malgrat aquest augment de les denúncies, l’enorme majoria d’aquests casos passen sense arribar a la Justícia, com mostra el fet que al voltant del 80% de les dones assassinades per la seva parella o exparella no havien denunciat prèviament al seu assassí, segons va informar l’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere del Consell General del Poder Judicial el 2019.

El nombre de víctimes de violència de gènere, amb ordre de protecció o mesures cautelars a Espanya ha portat una tendència majoritàriament ascendent amb els anys. Tot i així, s’ha de tenir en compte l’efecte d’una major consciència del fenomen, així com la introducció de més delictes dins de l’espectre de la violència de gènere.

La mateixa cosa succeeix amb el nombre de condemnats. La tendència ascendent és una realitat a Espanya, tot i que s’han de tenir en compte els canvis socials i legislatius.

El 86% de les víctimes per delictes contra la llibertat i indemnitat sexual (entre les quals es troben les agressions sexuals i les violacions, entre d’altres) a Espanya el 2022 van ser dones, segons mostra l’informe sobre Delictes contra la Llibertat i Indemnitat Sexual a Espanya, publicat el 2023 pel Ministeri de l’Interior.

Concretament, les agressions sexuals van representar un 61,2% del total d’aquest tipus de delictes. Així mateix, un 42,56% del total de dones víctimes de delictes sexuals van ser menors d’edat.

Altres tipus de violències físiques, psicològiques i emocionals també responen a una violència contra les dones que és estructural. Delictes tipificats al Codi Penal com el de lesions, amenaces i coaccions, abandonament familiar, degradació, humiliació i control psicològic o maltractament habitual, entre d’altres, també responen moltes vegades a dinàmiques de violència de gènere.

A Catalunya, tot i que mostra una tendència descendent,la desigualtat salarial persisteix amb una bretxa del 19,7%, d’acord amb dades de la Generalitat del 2020 (el 2008, era del 24,5%), que no tenen en compte factors que també influeixen en la desigualtat, com les hores treballades o la taxa d’ocupació. A Espanya, la diferència d’ingressos es manté pràcticament estable.

En qualsevol cas, la bretxa salarial no és la mateixa per a dones espanyoles i per a estrangeres. Concretament, la bretxa salarial de les dones de la Unió Europea i la de les dones de la resta d’Europa ha seguit tendències diferents.

Igualment, a finals d’octubre del 2024, cinc de cada deu dones enregistrades al règim de la llar de la Seguretat Social eren estrangeres, segons dades de la Seguretat Social. A més a més, no totes les dones que treballen en feines domèstiques estan donades d’alta.

El fet que les dones estrangeres hagin agafat treballs de la llar i les cures ha afavorit que les dones espanyoles surtin de casa i s’incorporin al mercat laboral, explica l’Informe sobre efectes i oportunitats de la immigració a Espanya, elaborat pel Consell Econòmic i Social. La mateixa investigació atribueix a la migració un terç de l’augment de l’ocupació de dones espanyoles qualificades amb càrregues familiars entre 1990 i 2008.

“S’estima que fins a un 80% de les cuidadores internes [que resideixen a la casa on treballen] són estrangeres i que la majoria són explotades en l’economia submergida, sense cotitzar, amb llargues jornades i salaris molt baixos, sense dies lliures ni vacances pagades”, segons l’estudi Mentiras y medias verdades sobre las personas migrantes d’Amnistia Internacional.

Quant a la distribució de les cures, el 90,5% de la població de 16 anys o més participava en tasques domèstiques, segons l’Estadística de característiques essencials de la població i els habitatges publicada el 2021 per l’Idescat. Però el grau de participació varia segons el gènere, amb una major implicació de les dones que els homes.

El 43,6% de les dones van declarar que s’encarregaven de la majoria de les tasques domèstiques, mentre que en el cas dels homes només és el 15,8%. El 38,0% de les dones i el 37,1% dels homes van declarar que feien una part important de les tasques de forma compartida amb altres persones, mentre que el 12,4% de les dones i el 34,1% dels homes van dir que només assumien una petita part de les tasques domèstiques.

La violència de gènere digital és una prolongació de la violència exercida contra les dones fora d’internet, d’acord amb la definició que en fa l’Observatori Nacional de Tecnologia i Societat (ONTSI), que inclou el ciberassetjament, les amenaces directes, els delictes d’odi per raó de gènere, les violacions de privacitat o doxing (quan s’exposen dades personals en línia sense consentiment) i l’explotació sexual en línia.

El 85% de les dones amb accés a internet a tot el món el 2020 van informar haver presenciat violència en línia contra altres dones, i el 38% diu haver-la experimentat personalment, segons la Unitat d’Intel·ligència de The Economist. L’ONU destaca que 3 de cada 10 dones que han experimentat algun tipus de violència de gènere a través de mitjans digitals afirmen que aquest fenomen ha afectat la seva salut mental.

Com assenyala l’Institut Europeu d’Igualtat de Gènere, les dades sobre ciberviolència contra les dones i nenes a la Unió Europea (UE) són escasses i, com a conseqüència, se sap molt poc sobre la quantitat real de víctimes i la prevalença dels danys causats.

Una enquesta recent de l’Institut de les Dones sobre la violència masclista en línia a Espanya mostra que el 72,2% de les enquestades ha rebut comentaris sobre el seu físic o missatges de contingut sexual no desitjat i el 58,8% ha estat objecte de menyspreus, atacs o insults.

Com en casos de violència física, les dades mostren una major prevalença de la violència digital contra les més joves. A Barcelona, segons una enquesta publicada per l’Ajuntament el 2024, el maltractament a través d’internet ha afectat una de cada quatre adolescents dones de la ciutat (25%, davant el 16,7% dels nois).

Pel que fa al ciberassetjament, afecta el 6,4% de les estudiants de 2n d’ESO, el 14,1% de les de 4t d’ESO i el 19,6% de les de 2n de Batxillerat (en el cas dels nens, no arriba al 2% a l’ESO i al 3% al batxillerat).

Els comentaris discriminatoris contra les dones estan regulats a l’Article 510.1 del Codi Penal, que tipifica els discursos d’odi, en casos de discursos públics que es pugui interpretar que inciten a la violència, l’hostilitat o la discriminació per raó de gènere.. 

A més a més, l’art. 22.4 del Codi Penal també agreuja la pena de qualsevol delicte (homicidis, lesions, tractes degradants…) quan el mòbil és la discriminació per, entre moltes altres raons, el gènere de la víctima. Per tant, la violència contra les dones a les xarxes socials és punible.

Tot i això, els suggeriments del Parlament Europeu i el Consell d’Europa, recomanen incloure referències a la violència digital de manera explícita en la legislació bàsica. Catalunya ho fa: la Llei 17/2020, del 22 de desembre, de modificació de la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, en l’article 3 inclou també la violència digital. Igual que Galícia, que també va modificar la llei de prevenció i el tractament integral de la violència de gènere per incloure la digital. El nou Pacte d’Estat contra les Violències Masclistes, en negociació al Congrés espanyol, també contempla mesures explícites contra la violència digital contra les dones.

El Reglament europeu de Serveis Digitals també recull qüestions com el ciberassetjament i el risc que els menors es vegin exposats a contingut inadequat per la seva edat.

La manosfera es pot definir com el “conglomerat d’espais virtuals que recullen moviments “masculinistes” basats en la propagació de discursos misògins i antifeministes”, com recullen els estudis de Debbie Ging i Eugenia Siapera, de la Universitat de Dublín.

A Espanya i Catalunya, l’estudi de la manosfera encara es troba en un estat incipient. Destaquen els treballs d’Elisa García-Mingo i Silvia Díaz Fernández, que han analitzat com la influència antifeminista a xarxes ha marcat els joves, tot i que també matisen que aquesta esfera virtual transcendeix ideologies, classes socials i edats. Globalment, es veu un creixement exponencial de les investigacions entre 2022 i 2023, que reflecteix un creixent interès sobre les seves causes i conseqüències.

Les investigacions que estudien la manosfera i la violència de gènere a Espanya s’han centrat en la joventut, però no hi ha treballs que analitzin la manosfera per específic en altres franges d’edat (els homes de 40 anys en la manosfera, per exemple), cosa el que podria portar a sobrerepresentarel problema en les generacions més joves.

Darrere de la pol·linització del discurs de la manosfera en alguns homes, hi ha estudis que es pregunten quin paper hi ha jugat l’esquerdament de la masculinitat tradicional.

L’estudi La caixa de la masculinitat del Centre Reina Sofía Fad Juventud proposa el concepte de “caixa de la masculinitat” per entendre els impactes d’identificar-se més o menys amb la masculinitat tradicional, que defensa afirmacions com “és lògic que els homes utilitzin la violència per obtenir respecte si és necessari”, “no és bo que s’ensenyi a un nen a cuinar o netejar la casa” o “un home sempre hauria de tenir l’última paraula sobre decisions de la seva relació o matrimoni”.

La seva enquesta a joves entre 15 i 29 anys mostra que els homes que s’identifiquen amb l’ideal més tradicional, aquells que estan “dins de la caixa” (14%), deien ser “molt poc” feliços el doble de cops que els que no s’hi senten identificats. Aquells que estan “fora de la caixa” i es qüestionen els postulats de la masculinitat normativa deien tenir majors cotes de felicitat, menys exposició al risc i parelles més igualitàries (41,3%). Un 32,2% se situaven “al límit” de la caixa: qüestionaven alguns elements del patriarcat, però en mantenien d’altres.

Una altra dada que cal tenir en compte és que un 21,9% dels joves espanyols (2 de cada 10) d’entre 16 i 24 anys se senten sols, segons es desprèn de l’exhaustiu estudi El cost de la soledat no desitjada a Espanya, de l’Observatori Estatal de la Soledat No Desitjada (SoledadES) impulsat per la Fundació ONCE.

Un estudi de la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere del 2013 classificava els agressors en dos grups principals: d’una banda, els “haters i trolls’, que actuen de manera individual sense una planificació prèvia i, de l’altra, els grups organitzats, que emeten discurs d’odi de forma estructurada i amb objectius concrets. Ja aleshores s’alertava que “la sensació de pertinença a un grup [tot i ser digital] reforça els seus actes, creant una espècie de validació col·lectiva per a les seves actituds violentes”.

Les narratives desinformadores que circulen a la manosfera no neguen necessàriament les xifres de víctimes de violència de gènere o dones que han patit agressions sexuals, però sí que estableixen relacions de causalitat sense proves, responsabilitzen de la violència de gènere a la població estrangera o acusen les dones d’aprofitar-se d’una llei que les prioritza.

Nombrosos missatges a les xarxes responsabilitzen a la immigració de la violència contra les dones, però la realitat és molt més complexa. Les agressions masclistes, però responen a una violència estructural, com constata Nacions Unides, i que pateixen les dones pel fet de ser-ho i no per la seva nacionalitat. Pel que fa als assassinats, la punta de l’iceberg, hi ha pràcticament el mateix nombre d’agressors espanyols que de víctimes espanyoles i d’agressors estrangers que de víctimes estrangeres. De fet, hi ha més víctimes estrangeres en mans d’un espanyol que d’espanyoles en mans d’un estranger.

Una altra narrativa contraposa les dades de dones assassinades a les d’homes assassinats per intentar trencar la perspectiva de gènere. Per exemple, un conegut creador de continguts ha argumentat diverses vegades que “més de 1.700 estudis” demostren que la violència és “bidireccional”, però que l’home, al ser “més fort”,  és qui acaba matant.

L’afirmació es basa en una web que fa referència a dos estudis com a prova, no 1.700. Com va comprovar EFE Verifica, verificadora de la International Fact-Checking Network (IFCN) a la qual també pertany Verificat, un dels estudis no fa referència a la violència física o psicològica de la parella, sinó a qualsevol mena d’agressió que pot “fer malbé la pròpia relació” romàntica de forma abstracta. El segon pren com a mostra investigacions realitzades als Estats Units, Regne Unit, Nova Zelanda, Canadà i Sud-àfrica. Tot i això, en tots ells, les dones pateixen més violència dins l’àmbit de la parella que els homes, segons dades d’organismes públics d’aquells països.

Una altra narrativa en aquesta línia diu que hi ha més infants assassinats a mans de les seves mares que dones per violència masclista, però les dades demostren el contrari, segons vam explicar ja el 2019.

Cada vegada que una dona denuncia públicament un cas de violència masclista, les xarxes s’omplen de missatges que qüestionen la víctima i l’acusen d’inventar-se l’agressió per aprofitar-se del fet que el sistema beneficia les dones. La realitat, però, és que un 0,0084% dels casos de violència de gènere acaben en una condemna per denúncia falsa. És a dir, 1 per cada 12.000 presentades, segons la Memòria de la Fiscalia General de l’Estat del 2022.

Les conquestes de drets de les dones succeeixen des de fa més de 100 anys. L’accés a l’educació per part de les dones va ser una de les reivindicacions principals del segle XVIII i XIX, encapçalat per dones com Mary Wollstonecraft. Així mateix, durant el segle XIX també es va assolir el dret a la propietat en llocs com el Regne Unit i Estats Units.

Com a resposta a la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789) que va ser el pilar fonamental de la Revolució Francesa, la filòsofa política Olympe de Gouges va publicar la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana (1791) com a denúncia de l’exclusió de les dones dels drets proclamats al primer text.

El sufragi femení va arribar a Nova Zelanda el 1893 i, a partir d’aquest moment, es va estendre cap a altres països. En el cas d’Espanya, va arribar el 1931, amb la Constitució de la Segona República.

D’altra banda, alguns punts històrics importants relatius a la consecució de drets de les dones són també la llei del divorci (1932), que es va derogar el 1939 amb l’arribada de Franco. Després de la mort del dictador, es va posar fi a la tutela marital (1975), es va regular l’accés al mercat laboral dels homes i dones en igualtat de condicions (1976) i es va despenalitzar parcialment l’avortament (1983), en cas de violació, malformació del fet o risc greu per a la salut de la mare. El 2010 es va aprovar l’avortament lliure dins de les primeres 14 setmanes i el 2022 es va introduir el Codi Penal què el consentiment sigui clau als delictes sexuals. El 2023 es van establir quotes del 40% en càrrecs de direcció i política.

Més enllà de la consecució de drets concrets, l’elaboració de polítiques amb perspectiva de gènere es va veure per primera vegada a la Carta de les Nacions Unides, l’any 1945. Aquest va ser un dels textos legals pioners a mencionar “la igualtat de drets entre homes i dones” i la “no distinció per motius de raça, sexe, idioma o religió”. També parla d’una participació igualitària als òrgans de participació de l’ONU.

Les polítiques públiques d’igualtat tenen l’objectiu de corregir desigualtats de gènere en diferents esferes, com la laboral, jurídica, legislativa, salarial, entre d’altres. Però la seva forma de fer-ho ha evolucionat i no sempre han perseguit l’objectiu de la mateixa manera, segons les tesis publicades a l’International Feminist Journal of Politics de la científica social Teresa Rees, reconeguda internacionalment per la seva recerca innovadora sobre les desigualtats de gènere en l’educació, la formació, les polítiques del mercat laboral i la política científica.

Mentre que als anys 70 es lluitava per la igualtat legal i la participació de les dones en els espais públics, als 80 es va posar a la palestra el punt de partida desigual entre homes i dones (i es van començar a aplicar quotes), i als 90 la idea predominant era la transversalitat, és a dir, la necessitat d’integrar la perspectiva de gènere en totes les polítiques, independentment del seu objectiu.

En l’àmbit europeu, el Tractat de la Unió Europea (1992) reconeix la igualtat d’oportunitats al mercat laboral i la igualtat de tracte al treball entre homes i dones. Actualment, destaca l’Estratègia per a la Igualtat de Gènere 2020-2025, que busca posar fi a la violència de gènere, la bretxa salarial de gènere o fomentar la igualtat en la presa de decisions.

A Espanya, la Constitució del 1978 advoca per la igualtat davant la llei i la no discriminació per raó de sexe. Posteriorment, la Llei Orgànica 1/2004 de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere va ser la primera normativa a Espanya que aborda la violència de gènere des d’un enfocament integral. La Llei Orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la Igualtat Efectiva de Dones i Homes és la referent al país quant a garantir i fer efectiva la igualtat de tracte i oportunitats entre homes i dones: eliminar la discriminació de gènere als diferents àmbits de la vida, garantir la igualtat salarial o integrar la perspectiva de gènere en totes les polítiques públiques.

A Catalunya, la reforma de l’Estatut d’Autonomia del 2006 promou la representació equilibrada d’homes i dones a les institucions i òrgans de decisió, així com l’obligació cap als poder públics d’aplicar mesures per a eliminar la discriminació de gènere. Igualment, la Llei 17/2015, del 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes té com a objectiu també la igualtat de gènere en tots els àmbits.

El 2018, els plans i programes contra la violència masclista van augmentar el seu pressupost un 687% des de principis de segle. Després de la crisi del 2008, havia passat el contrari, hi havia hagut retallades en polítiques d’igualtat. La crisi no va suposar una disminució del pressupost de totes les polítiques: seguretat ciutadana, política exterior, pensions o indústria i energia van augmentar la seva despesa entre 2008 i 2009, segons dades del Ministeri d’Hisenda.