Un candidat es pot presentar a la investidura sense tenir clar el suport del Parlament?

Jordi Sánchez va assegurar que el candidat a un debat d’investidura ha de tenir una majoria solvent. Hem mirat què diu la llei i quins precedents hi ha!


El secretari general de Junts per Catalunya, Jordi Sánchez, va assegurar en una entrevista al diari Ara (al minut 25:26) que al Parlament de Catalunya un candidat només pot accedir a un debat d’investidura si té “una majoria que el president de la cambra considera solvent”. En relació amb un possible debat d’investidura del número 1 del PSC, Salvador Illa, es preguntava “amb qui aconseguiria els 68 escons necessaris”. Actualment, també sona com a possible pacte d’investidura una aliança entre ERC, la CUP i els Comuns o la reedició de l'acord entre ERC i JxCat. Hem anat a mirar què diu la llei i quins precedents hi ha. Us ho expliquem.

Les “màximes possibilitats de ser investit”

L’article 4 de la Llei de la presidència de la Generalitat estableix que deu dies després de la constitució de la legislatura o dels supòsits en què calgui escollir nou president, el president del Parlament “ha de proposar al Ple un candidat o candidata a la presidència de la Generalitat” després d’haver consultat els representants dels partits i grups polítics amb representació parlamentària. La llei, per tant, no fixa ni delimita les condicions que s’han de donar perquè un diputat sigui presentat com a candidat a la investidura.

En aquest sentit, un informe jurídic sobre els terminis legals i estatutaris relatius a la investidura del president de la Generalitat elaborat pels serveis jurídics del Parlament el gener del 2018 afirmava (a la pàgina 8) que el president del Parlament ha de proposar el candidat que “tingui les màximes probabilitats de ser investit pel fet de reunir el màxim suport parlamentari possible, atesa la composició de la cambra”. L’informe afegia que “resultaria inconvenient que el president del Parlament actués, per exemple, formulant propostes inviables, de forma que acabés precipitant la dissolució automàtica del Parlament”.

I quines són les majories necessàries? El candidat té dues vies per ser investit president: tenir la majoria absoluta (68 escons) en una primera votació o tenir majoria simple (més sís que nos) en la segona volta. Quim Torra, per exemple, va ser investit en segona volta gràcies a les quatre abstencions de la CUP i Carles Puigdemont, en canvi, va ser-ho amb majoria absoluta.

El més habitual al llarg de la història ha sigut que es complís el que afirmava Jordi Sánchez, és a dir, els candidats proposats han tendit a tenir una majoria parlamentària suficient per ser investits. Ara bé, hi ha precedents de dos candidats que es van sotmetre a debat sense tenir els suports garantits i que, com que no van ser investits, es va iniciar el rellotge de dos mesos fins a la dissolució automàtica del Parlament.

La no investidura de Mas el 2015

Abans del 2015, no hi havia hagut cap candidat a la investidura que hagués perdut les dues votacions. El primer va ser Artur Mas, el presidenciable de Junts pel Sí a les eleccions del 27 de setembre del 2015. JxSí tenia 62 diputats, a sis de la majoria absoluta i un menys que tota l’oposició (sense contar-hi la CUP). Per tant, les deu abstencions de la CUP no eren suficients. Igualment, el novembre del 2015, l’aleshores presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va proposar Mas com a candidat, però la CUP va votar que no i va començar el compte enrere de dos mesos abans de la dissolució automàtica de la cambra.

Setmanes més tard, la CUP va mantenir la seva negativa: l’Assemblea Nacional Extraordinària va acabar en empat a 1.015 vots i al cap d’uns dies el consell polític de la CUP i el seu Grup d’Acció Parlamentària van ratificar el ‘no’, però la formació es va mostrar oberta a investir un altre candidat. Després de l’enèsima negativa dels anticapitalistes, la CUP i Junts pel Sí van arribar a un acord i Artur Mas va fer un “pas al costat” i va proposar Carles Puigdemont com a candidat. La CUP, que va presumir d’haver enviat Artur Mas a la “paperera de la història”, va donar llum verda a la investidura de Puigdemont, que va es va produir poques hores abans del final del termini per convocar eleccions automàtiques.

La no investidura de Turull el 2018

Ara fa tres anys, es va repetir un escenari molt semblant amb el debat d’investidura de Jordi Turull. L’aleshores diputat de JxCat va ser proposat com a candidat a la investidura, però no va aconseguir la majoria absoluta necessària en primera volta, ja que els quatre diputats de la CUP es van abstenir (es pot consultar al Diari de Sessions del ple i al vídeo del debat).

L’endemà, en el dia d’impàs entre la primera i la segona volta del debat d’investidura de Turull, el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena va acordar presó provisional incondicional per ell i per Forcadell, Romeva, Rull i Bassa. Això va impedir a Turull presentar-se a la segona volta i va fer que Roger Torrent hagués de suspendre el debat d’investidura. Tanmateix, la CUP ja havia anunciat que mantenia les quatre abstencions, que igualment no haurien servit perquè Turull fos investit. En aquell moment, Ciutadans, el PSC, els Comuns i el PP sumaven 65 vots i JxCAT i ERC en tenien 66. Ara bé, el Tribunal Constitucional havia impedit a Carles Puigdemont i Toni Comín delegar el seu vot (com sí que havien pogut fer els diputats presos) i per aquest motiu la majoria de JxCat i ERC havia quedat reduïda a 64 vots, un menys que l’oposició i, per tant, no era suficient per investir Turull.

Un mes i mig més tard, en la investidura de Quim Torra, la CUP es va tornar a abstenir, però Puigdemont i Comín sí que van poder votar després que el Tribunal Constitucional els permetés delegar el vot, i els 66 vots de JxCat i ERC van superar els 65 de l’oposició per convertir Torra en el 131è president de la Generalitat.

Un buit legal si no hi ha candidat

Com es va fer palès després de la inhabilitació del president Quim Torra, la Llei de la presidència de la Generalitat no preveu l’escenari que el president del Parlament no pugui proposar un candidat per falta d’acord o per voluntat política dels partits. En aquest punt, fa quatre mesos el Parlament es va haver de remetre a la doctrina de l’acte equivalent a la primera votació d’investidura fallida, elaborada pel Consell d’Estat, que el 2003 va considerar que “la realitat certa que no existeixen terminis hàbils perquè la votació es produeixi, precisament per la falta d’un candidat que estigui disposat i en condicions de sol·licitar i obtenir la confiança de la Cambra, és d’efecte equivalent a una votació fallida per a la investidura”.

I això va ser el que va passar l’octubre passat després que el president Torra fos inhabilitat. Roger Torrent va iniciar una ronda de consultes amb els grups parlamentaris per comprovar si hi havia algun candidat amb opcions de ser investit i, veient que no, Torrent va comunicar al Ple “la impossibilitat de proposar un candidat per ser investit president” (es pot consultar el debat que se’n va derivar al Diari de Sessions i al Canal Parlament). En aquell moment va començar el compte enrere fins que el 22 de desembre el Parlament es va dissoldre automàticament i es van convocar les eleccions pel 14 de febrer.

Sis presidents, dotze votacions guanyades i set perdudes

Des de la restitució de la democràcia a Catalunya després de la dictadura, s’han investit sis presidents de la Generalitat. Els únics que no van perdre cap votació d’investidura van ser Pasqual Maragall, José Montilla i Carles Puigdemont, que van ser investits per majoria absoluta en primera volta.

El candidat que va rebre més suports va ser Jordi Pujol el 1984, amb 87 vots a favor de CiU (que tenia majoria absoluta), Alianza Popular i Esquerra. Quatre anys abans, Pujol havia sigut investit en segona volta gràcies als vots a favor de CiU, la UCD i ERC.

Durant els 23 anys en què va ser president de la Generalitat, Jordi Pujol va ser el president amb suports més diversos. El 1999 va ser investit per sisena vegada amb el sí del PP i l’abstenció d’ERC. L’abstenció dels republicans no era imprescindible, ja que els vots de CiU i el PP arribaven als 68 escons que marquen la majoria absoluta. La investidura amb més abstencions va ser la del 1995, quan Pujol va reeditar la presidència amb els 60 escons de CiU i les abstencions del PSC, el PP i ERC.

Qui també va rebre suports variats va ser Artur Mas, que el 2010 va arribar a la presidència de la Generalitat gràcies a l’abstenció del PSC en segona volta i el 2012 va pactar amb ERC, que va votar a favor de la seva investidura.

La documentació i els diaris de sessions de tots els debats d’investidura des del 1980 es poden consultar al document Debats d’investidura. I-XII legislatures, elaborat per l’Àrea d’Arxiu de la Direcció d’Estudis Parlamentaris.

Tres opcions sobre la taula

Des de les eleccions del 14F, els partits han començat a negociar i a buscar opcions per una investidura. Sobre la taula hi ha diverses opcions.

El PSC sempre ha apostat per un govern de coalició amb En Comú Podem, però la seva suma arriba als 41 diputats, lluny de la majoria absoluta. Per ser investit president, Salvador Illa necessitaria, per exemple, una abstenció d’ERC i JxCat o d’ERC, Vox, la CUP, Ciutadans i el PP. Els Comuns, per la seva banda, opten per un tripartit amb el PSC i ERC que tindria una majoria de 74 diputats. Esquerra, però, l’ha rebutjat en múltiples ocasions. Marta Vilalta, secretària general adjunta d’ERC, ha descartat “completament” en una entrevista al Cafè d’Idees de RTVE un govern d’Esquerra amb els Comuns i el suport parlamentari del PSC, una proposta que va llençar ahir Jaume Asens, el president d’Unides Podem al Congrés, al mateix programa.

En segon lloc, una opció que també està al debat seria un tripartit entre ERC, Comuns i la CUP. Tots tres partits sumen 50 escons i, per tant, Pere Aragonès necessitaria alguna abstenció per accedir a la presidència. En aquest cas, caldria l’abstenció de 36 diputats per facilitar la investidura (el PSC en té 33 i Junts en té 32).

Finalment, també hi ha sobre la taula la reedició del govern que hi havia fins ara, integrat per Esquerra i Junts per Catalunya amb el suport parlamentari puntual de la CUP, que s’hauria d’abstenir per possibilitar la investidura de Pere Aragonès. Esquerra i Pere Aragonès han reclamat durant la campanya i després del 14F que aspiren a un govern ampli integrat per JxCAT, la CUP i els comuns, però Jéssica Albiach (la cap de llista d’En Comú Podem) ha descartat compartit executiu amb Junts per Catalunya.