Els partits independentistes no són il·legals a Alemanya, França i Itàlia, com diu Vox

El partit de Baviera, Còrsega Lliure, el Partit del Vèneto o el Partit dels Sards en són alguns exemples


Vox va presentar fa uns dies una proposició de llei per il·legalitzar els partits independentistes i ha defensat més d’un cop que les formacions que busquen la independència d’un territori són inconstitucionals a països com Alemanya, França i Itàlia. És un argument que el partit utilitza de manera recurrent. Ja ho va dir, per exemple, el secretari general de Vox, Javier Ortega Smith, en una entrevista a Antena 3 (al minut 1:24) el desembre del 2019 i va insistir-hi en una entrevista a Las mañanas de RNE el passat 20 d’octubre (al minut 20:07). És FALS. Tant a Alemanya, com a França i a Itàlia hi ha partits que defensen la independència d’algunes regions, són legals i es presenten a les eleccions. 

“Demanem que aquests partits, com a Alemanya, França i Itàlia, siguin considerats partits anticonstitucionals i il·legals”

Javier Ortega Smith, secretari general de Vox

Les constitucions dels tres països en qüestió parlen (de manera més o menys explícita) de la unitat de l’estat i de la seva indivisibilitat (a Alemanya a l’article 20, a França a l’article 1 i a Itàlia a l’article 5), però això no comporta que els partits independentistes estiguin prohibits; el partit de Baviera, el Front d’Alliberament Nacional Canac Socialista, Còrsega Lliure, el Partit del Vèneto o el Partit dels Sards en són alguns exemples.

Ivan Serrano, professor de Ciència Política de la UOC, explica a Verificat que existeix una tensió entre la integritat territorial dels estats i els criteris bàsics que ha de complir una democràcia liberal avançada, com el dret de llibertat d'expressió i la llibertat política. Serrano destaca que “la llibertat d'associació política és un dret humà reconegut internacionalment que ha de rebre una especial protecció”.

A Alemanya, per exemple, la Llei fonamental per a la República Federal d’Alemanya (l’equivalent de la constitució) recull en el seu article 21.2 que són inconstitucionals els partits que “pels seus fins o pel comportament dels seus adherents tendeixin a desvirtuar o eliminar el règim fonamental de llibertat i democràcia, o a posar en perill l’existència de la República Federal d'Alemanya”. Aquest precepte, però, només s’ha utilitzat dos cops: per il·legalitzar el Partit Socialista del Reich (SRP, un partit neonazi) el 1952 i el Partit Comunista d’Alemanya (KPD) el 1956.

En aquest sentit, el professor de Ciència Política de la UPF i expert en política comparada, Klaus-Jürgen Nagel, explica a Verificat que el 1952 el Tribunal Constitucional Federal alemany (BVerfGE) va establir a la sentència BVerfGE 2, 1 (la que prohibia el SRP) que tenir un programa no compatible amb els principis bàsics de la República Federal no és suficient per prohibir un partit. El tribunal explicitava (al punt 36) que la importància dels partits polítics en un estat democràtic fa que la seva il·legalització no s’hagi de produir “quan combaten disposicions individuals, fins i tot institucions senceres de la constitució amb mitjans legals”, sinó només quan “volen sacsejar els més alts valors bàsics de l’Estat constitucional democràtic lliure”. I detallava (al punt 37) aquests valors bàsics: “el respecte als drets humans, sobretot el dret de l’individu a la vida i al lliure desenvolupament, la sobirania popular, la separació de poders, la responsabilitat de govern, la legalitat de l'administració i la independència dels tribunals”.

Basant-se en això, quatre anys més tard, la sentència que il·legalitzava el KPD es reafirmava (al punt 250) i assegurava que perquè un partit sigui inconstitucional ha de mostrar una actitud “activa, combativa i agressiva cap a l’ordre existent, ha de perjudicar deliberadament el funcionament d’aquest ordre i, en el futur, ha de voler eliminar aquest ordre en si”.

Ara bé, més enllà d’aquestes dues sentències, si fem un repàs pels tres estats que va mencionar Ortega Smith també comprovem que a Alemanya, França i Itàlia hi ha diferents partits independentistes.

Alemanya

A Alemanya el partit amb una orientació independentista més clara és el Bayernpartei (Partit de Baviera). Al seu programa Principis Blanc-Blau, la formació defensa (a la pàgina 13) que, “als emergents «Estats Units d’Europa», Baviera ha de tenir el dret de representar els seus interessos sense la tutela prèvia a través del propi Berlín” i conclou que, amb aquesta finalitat, el partit vol “fer un referèndum sobre la independència de Baviera”. A més, en una entrevista a El Mundo l’octubre del 2018, el president de partit, Florian Weber, va confirmar que l’objectiu a llarg termini de la seva formació “és la independència de Baviera”.

També a Twitter, el Partit de Baviera (@Bayernpartei) ha assegurat en diverses ocasions la seva defensa de la independència de Baviera: “Volem una Baviera lliure i independent. Això forma part del nostre programa” (19 de febrer del 2019).

D’altra banda, l’Associació de Votants del Slesvig Meridional (SSW) és un partit regional de l’estat federat alemany de Slesvig-Holstein (la regió fronterera amb Dinamarca) que representa la minoria nacional danesa. Inicialment, defensava la reunificació amb Dinamarca i ara es defineix com un “partit minoritari regional compromès amb el nord del país”. El professor Klaus-Jürgen Nagel recorda que “quan reivindicava l’autodeterminació també era un partit legal”. De fet, va tenir representació al Bundestag (el parlament alemany) el 1949 i es va presentar a les eleccions federals en les següents tres legislatures. A les eleccions regionals del 2017 va aconseguir tres escons.

França

Fins i tot a França, el “paradigma d’estat unitari i de la indivisibilitat de la república”, segons explica Ivan Serrano, hi ha partits independentistes, i s'han celebrat referèndums d’autodeterminació a la Nova Caledònia (a l’Oceà Pacífic); aquest cas, diu Serrano, que cal emmarcar-lo en el procés de descolonització dels territoris d’ultramar. L’últim referèndum pactat i negociat va ser l’octubre del 2020 i el “no” va imposar-se per la mínima. A la Nova Caledònia, el principal partit que abandera l’independentisme és el Front d’Alliberament Nacional Canac Socialista, que és legal. El responsable de política estrangera, Mickael Forrest, va explicar en una entrevista a VilaWeb que la seva voluntat era “fer de la Nova Caledònia un estat independent”

Còrsega Lliure, que es presenta com el “Partit polític de la independència de Còrsega”, n’és un altre exemple. A finals d’agost, el líder del partit i actual president de l’Assemblea de Còrsega, Jean-Guy Talamoni, va publicar un article en el qual explicava els motius de la seva formació per defensar la independència.

Finalment, també a França, a les tres províncies d'Iparralde (el País Basc francès), Euskal Herria Bai (EHBAI) defensa la idea d’un País Basc sobirà: “Volem que el País Basc tingui el dret a decidir el seu futur polític, econòmic, cultural i social en completa llibertat”. El partit es presenta a les eleccions franceses, però reivindica la unió i independència de les set províncies basques (les tres de la comunitat autònoma basca, la Comunitat Foral de Navarra i les tres de França).

Itàlia

A les eleccions regionals del Vèneto del 2020, es van presentar dues candidatures favorables a la independència i l’autogovern: el Partit del Vèneto (Partito dei Veneti en italià) i la Lliga Vèneta República. El Partit del Vèneto és una coalició electoral nascuda l’abril del 2019 i sorgida de la unió dels “moviments independentistes i proautogovern”. D’aquesta coalició en formava part i hi donava suport, per exemple, el moviment Indipendenza Veneta, que des del 2012 defensa un “referèndum per aconseguir la independència del Vèneto a través de la via institucional amb un mètode pacífic, legítim i democràtic”.

D’altra banda, la Lliga Vèneta República prové d’una escissió de la Lliga Nord i ja el 1998 reconeixia que “el projecte d’un estat independent i sobirà” era una opció difícil d’aplicar en aquell escenari polític: “La nostra llibertat, la nostra autonomia, la nostra independència com a Vèneto només pot existir en un escenari de pobles independents i autònoms”. Malgrat això, el partit ha defensat la independència de Vèneto en més d’una ocasió a Twitter: “Una raó més per tornar a ser independents!”.

Finalment, fa anys, per exemple, havien existit el Partit Nacional del Vèneto (entre el 2008 i el 2011), que plantejava un full de ruta per arribar a la independència passant per un referèndum, o el Vèneto Estat (del 2010 al 2016), que tenia com a objectiuassolir la independència del Vèneto, mitjançant mètodes democràtics i pacífics”. Els dos partits eren legals.

A Sardenya, també hi ha partits que demanen l’emancipació nacional de l’illa. El Projecte República de Sardenya reivindica que “la nació sarda té l’aspiració històrica i la necessitat actual d’una emancipació política”. El partit també s’ha expressat a Twitter: “La llibertat i la independència no tenen preu”. D’altra banda, la formació Independència República de Sardenya (iRS) defensa a l’article 4 dels seus estatuts que aspira a “aconseguir la independència de la nació sarda” a través d’un procés d’autodeterminació. Finalment, el Partit dels Sards, que va obtenir el 3,67% a les últimes eleccions regionals, es presenta al seu web com a “Partit independentista”.

El cas controvertit de la Lliga Nord

Finalment, també a Itàlia, cal mencionar el cas de la Lliga Nord, l’actual formació d’extrema dreta de l’exvicepresident italià Matteo Salvini. La formació es defineix en l’article 1 dels estatuts aprovats el 2019 com un “moviment polític confederal […] que té per objectiu assolir la independència de la Padània mitjançant mètodes democràtics i el seu reconeixement internacional com a República Federal independent i sobirana”.

La Padània era originalment una denominació geogràfica, però a finals del segle XX va agafar un significat i un ús polítics després que la Lliga Nord comencés a reivindicar la secessió de Padània. Segons aquest partit, la Padània inclou el nord d’Itàlia i algunes regions del centre, més desenvolupades en contraposició al sud, que qualifica d’endarrerit i subvencionat. Pel professor de Ciència Política de la UOC Ivan Serrano, aquesta distinció reflecteix una clivella històrica, sobre la qual la Lliga Nord va construir el seu discurs inicial per entrar en l’escena política. Ara, però, la formació “s’ha convertit en un partit d’escala estatal, exponent del populisme i l’extrema dreta, i classificar-lo merament de partit independentista no explica prou bé la naturalesa del partit”, conclou Serrano.

Que Espanya està en “en alerta 5” per “atemptat imminent” a ciutats com Barcelona, Madrid, Alacant i València.

URL: https://www.verificat.cat/?p=60380

Author Name: Nom

Published Date: 2023-10-19GMT+000018:50:36+00:00

Alternate Name: Fals

Editor's Rating:
1